Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Caquis i cireres
Cotino, peça clau de la trama Gürtel, factòtum de la lucrativa (per a ells, no cal dir-ho) visita papal, i repartidor generós, a la manera de l'oncle Gilito Donald, d'oportunitats d'or per als negocis familiars.

Tot i que la tardor es resisteix a vestir-se de groc, de pluges i d’uns primers freds que ens desperten de la somnolència postestival, Cotino penja els hàbits després de quaranta anys de dedicació al negoci de la política per centrar-se, diu, en el dels caquis. De fet, aquests són uns dels fruits més suculents de l’estació, i malgrat l’escassa vocació que la tardor té enguany de ser tardor, les petites esferes de taronja intens dels caquis pengen com adorns de nadal dels arbres dels horts i alegren la nostra taula amb unes dolces escorrialles alienes al treball de la dentadura. A les portes del seu hivern, Cotino ha trobat en el conreu del caqui una activitat de naturalesa gairebé zen que el pot rescabalar de les amargues queixalades de la política, tan semblants a les que provoca un mos a un caqui verd. Amb tot, no podem dir que el trobarem a faltar presidint les Corts o en qualsevol dels despatxos on la fidelitat pètria a la seua casta ha trobat aposentament. No enyorarem els jocs de crucifix de les seues croades, no, ni menys les navallades dialèctiques a la seua odiada Mònica Oltra cada vegada que aquesta diputada gosava denunciar els abusos i maganxes del poder que ell representa. Tampoc no plorarem la seua bucòlica fugida perquè el nepotisme que ell i els seus còmplices han elevat als altars institucionals amb tanta cara dura trobarà prompte substituts que sàpien estar a l’alçada de les circumstàncies i aprofiten com déu mana unes pràctiques que s’han revelat tan substancioses per al sistema com nefastes per als ciutadans. De fet, que l’insofrible Font de Mora siga l’elegit per presidir des d’ara la pantomima de les Corts és un signe, ara sí, tardoral inequívoc: campe qui puga. I Cotino, peça clau de la trama Gürtel, factòtum de la lucrativa (per a ells, no cal dir-ho) visita papal, i repartidor generós, a la manera de l’oncle Gilito Donald, d’oportunitats d’or per als negocis familiars, toca aquest el tardoral ara que sent l’alè de la justícia molt a prop del seu bescoll de gat vell. I potser se n’anirà, com tants altres, de rosetes a conrear dolços caquis i administrar la fortuna que amb tant d’esforç i tantes queixalades ha amassat, humil ovella del ramat de l’Opus Dei. Si d’altres fruits tardorals, en especial les enquestes que vaticinen una solsida sense pal·liatius del PP, no enganyen, la primavera dels valencians ja no es troba gaire lluny després d’un hivern de més de vint anys, i ens quedem curts. A tot estirar al maig vinent, quan les properes eleccions autonòmiques, en l’anhelat, proverbial i cantable temps de les cireres. Amb el seu suc de passió ens empastifarem les boques, amb els seus penjolls ens farem arracades i amb els seus pinyols escopirem a l’ull dels lladres. Però abans hem de guanyar-nos-ho, i la tardor que no vol ser-ho i l’hivern que no voldrà anar-se’n no ens ho posaran gens fàcil ni amb totes les enquestes de cara. Només la societat civil, el poble organitzat i decidit, amb el concurs de polítics responsables, podrà fer possible el nou temps de les cireres i preservar el conreu dels caquis per als autèntics llauradors. Però això de moment, en aquesta estranya tardor, i malgrat la dimissió de Cotino i les enquestes, no es veu venir per cap banda ni a força de prismàtics.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario