En l’anunciat xoc entre la voluntat majoritària dels catalans de votar per poder decidir el seu futur polític i la del nacionalisme espanyol representat pel PP, PSOE i C’s d’impedir-ho amb totes les armes a l’abast, que no són poques (des del control partidari de la maquinària de l’Estat fins a la domesticació indissimulada dels mitjans de comunicació), sabíem qui és David i qui Goliat. L’aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei del referèndum i la de transitorietat, que s’aplicaria en cas d’una victòria del sí, s’ha fet en unes circumstàncies certament excepcionals a fi de poder moure peça i fer prevaler el compromís democràtic amb la ciutadania sobre el bloqueig legalista a què obliguen unes institucions que ja fa molts anys que van deixar de ser imparcials i de tothom. Els partits unionistes han representat molt bé la comèdia en els plenaris, amb exhibició de filibusterisme professionl (s’anomenen així, en la tradició parlamentària nord-americana, les maniobres que a compte del reglament i la lectura amb lupa de la lletra petita intenten retardar una determinada resolució), escarafalls i grans dosis d’histrionisme, mala educació i una sobreactuació plena de cinisme que no ha entrat mai al fons de la qüestió ni ha aportat ni una sola idea o proposta al debat polític. La sintonia amb la Villa y Corte del PSC, C’s, PP i en ocasions CSQP ha funcionat perfectament, de manera que en un obrir i tancar d’ulls Soraya Sáez de Santamaría (responsable directa, entre altres fineses democràtiques, de l’Operació Catalunya i tota la merda que ha eixit de les clavegueres de l’estat) ja havia declarat la mort de la democràcia a Catalunya i Mariano Rajoy, autoproclamat campió de la llibertat amb l’aplaudiment de la clac psocialista i confiant en la crossa de C´s tornava amb la matraca de les amenaces, les desqualificacions de l’adversari i la molt hispànica confusió entre molins i gegants. D’ací a dos, tres, quatre dies, els ecos dels histriònics s’esvairan en l’aire de la cambra catalana i les declaracions altisonants i tot l’aparat tragicocòmic d’aquesta companyia teatral s’esgroguiran en un racó subsidiari de l’àlbum de la memòria. Potser Goliat substituirà tot això d’ara, que tal vegada només és un sorollós escalfament, per la Guàrdia Civil forçant la retirada d’urnes dels col·legis electorals. Al gegant li serà difícil explicar que la llei i la democràcia es defensen precisament així, perseguint urnes i inhabilitant o fins empresonant representants electes i impedint el vot lliure d’un poble. Però de més grosses se n’han vist i se’n veuran. Tot i la incertesa del xoc, tot i la desproporció de les forces, el relat bíblic ensenya que no sempre el més fort les té totes a l’hora de guanyar. Confie que aquesta siga una d’aquelles ocasions en què l’important està passant, precisament, entre bastidors, i en què la història s’inventa a ella mateixa.
No pot dir-se seriosament que es la mateixa essencia de la democracia una maniobra evidentment sectaria i demagogica consistent a dividir meitat i meitat un ample col.lectiu que fins ara en podiem anomenar «poble». No se com acabara la historia en que ens han clavat i que sembla un merder d’allo mes fastigos i fins i tot esgarrifos, pero sospite que no sera per a be. Hi ha camins i no son facils, ho se, i que el Rajoy no sapiga ni tan sols com encetar un dialec que tan ens cal ara no ajuda gens ni mica, ho se. Pero emparar-se en la tragicomedia del 1714 i altres bestieses i xorrades superades de bon tros no sembla la millor de les idees. Treute Manel la bena dels ulls i torna a mirar intentant de pas veure. I deixat de lladrucs a la lluna, que ja va sent perillos el caire que esta assolint la cosa.
Una maniobra sectària voler votar sí o no, partidaris i contraris a la independència? Demagògica? Es pot dir demagògic un moviment alçat des de baix? Dividir meitat per meitat? Un 80% de ciutadans favorables al referèndum. El sobiranisme no es projecta al passat (per molt que l’estudia i en trau conseqüències, tant del 1714 com del 1939 com de tantes altres dates remarcables) sinó al futur, a la possibilitat real de fer una república més justa. En qualsevol cas, la guerra i la pèrdua de les llibertats de Catalunya (ací les vam perdre set anys abans) no és cap comèdia ni cap «xorrada». Procure caminar sense benes als ulls i formar-me els meus criteris observant i llegint, la qual cosa no vol dir que no puga equivocar-me, però ja no tinc edat per a autoenganys. I evidentment no em dedique a lladrar ni a la lluna ni a res, ni tampoc als insults fàcils ni les recomanacions paternalistes de ningú perquè això només ho fan els gossos. Sí, evidentment, el referèndum i els vots del poble són molt perillosos… per als enemics de la democràcia i els interessos de les elits espanyoles.
Elits espanyoles dius, Manel? La teva ceguesa es força preocupant. En se de molts espanyols, que no «españolazos», que pateixen el maldecap en que els ha menat el «proces» sense haver poder dir-ne ni una ni mitja ni cap. A qui conve tot el que esta passant? Als acomodats del Junts pel Si que no tenen cap problema en servirse d’allo que anomenen «poble» tit i que estiguen a les antipodes del que es de debo poble? Als lladres del catalanissim clan del Pujol? O potser a intel.lectuals que senten que s’els esta empastrant l’arros sense haverne fet un tast de deveres? Mira en quina categoria et claves, i despres fes algo adient i possitiu i treballa pel poble i no per els que s’en aprofiten d’ell amb tota la caradura del mon.
Torna-li amb la ceguesa, senyora Climent. Es creu vostè una il·luminada o és que és propietària d’una òptica? Sí, les elits espanyoles, jo ha entès vostè? Es diuen elits precisament perquè són pocs, eixes grans empreses que viuen del BOE, les famoses (no sé si vostè se n’ha assabentat) persones moltes de les quals acostumen a posar els seus culs a la Llotja del Bernabeu, el mateix Florentino Pérez, els bancs rescatats amb més de 50.000 milions d’euros que l’estat no recuperarà mai i que hem pagat els altres a escoti, els expresidents i alts càrrecs (F. González, E. Zaplana et alii) espcialistes en les portes giratòries. Les elits i no els ciutadans de peu, molts d’ells intoxicats per la propaganda sistemàtica d’un estat cada dia menys democràtic a costa dels drets nacionals dels diversos pobles. Això de Pujol és una broma al costat de tot el que s’han embutxacat i s’embutxaca directament la màquina mafiosa del PP i dels que li ballen les gràcies en nom de la «unidad indisoluble de la patria española» (el mateix que deien José Antonio i Franco). El que és vergonyós és que partits que es diuen federalistes, socialistes i obrers s’hagen entregat tan alegrement als braços del partit més corrupte d’Europa. O molt m’equivoque però han signat la seua sentència de mort, no solament a Catalunya, on ja és un partit residual, sinó a Espanya. En fi…
No m’agrada fer aquestes discusions tan llargues i condites, mes que res perque res afegixen, pero no em dira voste que els tics no el delaten: portar la rabieta tan malament empassada fins el Real Madrid i el seu president sembla d’allo mes culte i serios, pero per la banda dels … Es clar, si, te voste tota la rao, en Can Barça son uns herois alhora valents i humils que assolixen la seua sagrada tasca de engrandir la nacio catalana i fins i tot defenssarla de la puta Castella que tot s’ho menja, Deu meu aparta de mi aquest calce. Un poc de trellat, si us plau, que em pensava que estava voste opinant de deveres. No se si sera voste cec, pero molt convincent no em sembla. I cregam que be que ho sent, perque persones com voste, si estaguesin ben centrades i no pas arrosegades pels instints tan baixos que els han clavat del nord de l’Ebre potser formarien part de la solucio si es que encara es possible i no pas del problema, pero per aixo hauria de ferse una tileta i fumar un cigarret mirant el sostre, que no un altre partit de futbol dels herois multinacionals segrestats pel Barça a cop de milio per a ferlos servir de senyera per tot arreu. I deixemo ja.
Sent com es que les coses están com están no es gens profitós que es menen vostés a baralles d’aquest caire tan barruer. Sr Manel Rodríguez ha vosté demostrat sobradament la seua valua en moltes ocasions i emparantme en la bona opinió que tinc i la fe que li atorgue em permet demanar-li dos coses: que no li entre al drap a cualsevol que l’emprenye com ara la Srta Climent, i també que siga una mica més ecuànim a l’hora de fer l’anàlisi del que está passant a Catalunya. Fins ben poc temps jo en refería al Principat com a «el nostre país del Nord» al que tal volta ens agradaría sumar-nos, y a hores d’ara en tinc un munt de dubtes que no sé per on tirar. Ajudem si pot, i si no al menys no atíe el foc que está a punt de cremarnos a tots. Gracies, de debò.
Senyora Climent, les paraules que feu servir us delaten més que les idees que amb prou feines aconseguiu balbucejar. L’enfilall de despropòsits, insults i desqualificacions que heu llançat aquests dies ha superat la meua paciència i les meues ganes de debat (civilitzat). Encara estic esperant algun argument de part vostra que m’il·lumine. Poseu en la meua boca coses que no he dit, i això és fer trampa i joc brut. Els lectors judicaran per ells mateixos i a la literalitat dels meus articles em remet. El que jo sent no és rabieta, cosa passatgera i sense substància, sinó ràbia i indignació democràtica per tanta manipulació barroera, tant de desconeixement de causa, tant de llop disfressat d’ovella. Bon dia tingueu.