Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i […]
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Diners per a presons
...malgrat que ens han sostret un 33% d'ingressos respecte de les xifres de l'any passat, l'única partida que s'ha vist incrementada en el PGE ha estat la dedicada a presons

Fa onze anys es va publicar una curiosa enquesta sobre les fílies i fòbies que susciten als espanyols els altres espanyols. Cap sorpresa quant al poble que ocupava els nivells inferiors del termòmetre de les simpaties (o el més elevat en el grau d’antipatia, vaja). Ho ha endevinat l’amable lector: els catalans. La novetat, per als més innocents, consistia a comprovar –amb la incerta exactitud de l’enquesta a la mà– quin devia ser el penúltim (o el segon) col·lectiu a qui corresponia tan curiós privilegi. Quin? Els valencians, sí, tan festius i oberts, tan formalets i obedients, que a penes havien gosat trencar quatre plats en la història. La cosa, com es veu, anava per famílies, per molt que havíem fet mans i mànegues per oblidar allò de cosins germans. L’estrambòtica enquesta publicada en 2006 va passar sense pena ni glòria, tal vegada perquè llavors estàvem en plena orgia de l’espoli capitanejat per les hordes del PP. ¿Podria explicar l’animadversió que els valencians (i els seus cosins germans) inspirem a la resta de l’estat els menyspreu sistemàtic que s’expressa amb tots els ets i els uts cada any als Pressupostos Generals de l’Estat? Bé, no exagerem, una cosa són les manies que se sedimenten en l’imaginari col·lectiu amb els moviments freàtics de la història i els efectes de la persistent erosió ideològica i una altra les peles. En aquest sentit, em sembla que si el País Valencià rep un tracte radicalment injust en el repartiment dels diners que li pertanyen (la mala fama de rics i laboriosos amaga la nostra penúria actual) i li són furtats sistemàticament és perquè no hem sabut fer-nos respectar, perquè hem acceptat submisos el nostre paper de figurants més atents a cantar glòries alienes que a fomentar les pròpies. I qui no plora… Potser tota aquesta fluixera, ruïnosa ja fins a límits escandalosos, comença a tocar fons. Se’n queixava fa uns dies, amb ironia amarga, Joan Ribó, l’alcalde de València: malgrat que ens han sostret un 33 % d’ingressos respecte de les xifres de l’any passat (ja irrisòries per allunyades de la nostra realitat demogràfica i del que santament aportem a l’estat amb els nostres impostos de poble pobre que paga com si fos ric), l’única partida que s’ha vist incrementada en el PGE ha estat la dedicada a presons. Com que la cosa no està per bromes, malgrat que la inconsciència d’aquest estat on no pintem res és una font inesgotable de l’humor més negre, no direm que l’augment per a institucions penitenciàries (per dir-ho a la manera ortodoxa) està pensat per als molts xoriços del partit en el poder de Madrid que ara porguen les seues penes entre reixes ni en previsió dels molts altres que se’ls hi podrien sumar. Que no els falte de res, inclosos bons cohibes per al Rus. El nostre proverbial conformisme, ja dic, comença a trontollar. És difícil assumir la consigna del capità moro  popularitzat per Castillo («Això ho pague jo!») en temps de misèries. Fins els empresaris fa temps que mouen el cul. I el ple del parlament, en un gest històric, va acceptar per unanimitat (i amb els vots dels pepers, qui els ho havia de dir) una declaració de rebuig a la burla de Montoro. Si calladets ja no els quèiem bé, no hi tenim res a perdre defensant amb força i dignitat el que simplement és nostre.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario