Ja em perdonaran la còmica (de còmic o tebeo) simplificació, però aquests dos personatges representaven molt bé les dues tendències de l’ànima humana. No eren, certament, els meus herois preferits d’infantesa, però com que cada un d’ells era ridícul a la seua manera, a mi em feien gràcia. Ni tan sols podem dir que la historieta creada per Escobar en 1964 fos gaire original. Sens dubte al costat de Carpanta, Zipi y Zape o la criada Petra, don Óptimo i don Pésimo són personatges menors, híbrids d’Oliver Hardy i Stan Laurel, Don Quixot i Sancho Panza i tantes parelles universals. El caràcter, les constants emotives que et fan veure i viure les coses d’una determinada manera, té el seu correlat físic. Som, podríem dir, d’una manera en cos i caràcter, com aquells tipus amb què certa psicologia ha volgut fixar la naturalesa esmunyedissa i fugitiva de l’home: grassonets baixets optimistes, alts eixuts pessimistes. I entremig, tota la gamma de matisos, sense oblidar que una mateixa persona pot gitar-se optimista i alçar-se pessimista o a l’inrevés, o passa la tardor i l’hivern mig decandit i a la primavera i l’estiu es troba pletòric. Don Òptim, don Pèssim, aquest darrer sempre amargat, sempre fent bona la dita «No volies caldo? Dos tasses», desgràcia rere desgràcia, buscant la infelicitat amb obstinació. I l’altre, víctima alegre de la pròpia ficció, vividor en rosa, ridícul també en la seua metòdica ignorància de les coses. I el punt d’equilibri, l’anàlisi ajustada de com són les coses, la interpretació freda i exacta de la realitat? És possible, almenys en el terreny «objectiu» dels fenòmens polítics i socials, en els vaivens de la convivència i la confrontació en la plaça pública, en el debat ideològic, en la lluita de classes i tot això i allò? És possible, més enllà de les anomenades ciències exactes, no pecar d’optimista o de pessimista, en funció de les pròpies emocions i interessos? Encara que siga després d’haver-se curat en salut afirmant allò del pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat, segons l’afortunada expressió diuen que de Gramsci? ¿S’ajusta a la realitat la creença esbombada aquests dies des de la premsa del 155 (per entendre’ns) que al procés català ja se li pot cantar el gori-gori, que l’independentisme ha estat derrotat? Des d’un punt de vista dels interessos i emocions de l’unionisme, i vist a distància, podria tractar-se d’un optimisme que fóra graciós o de còmic si no tingués al darrere la seguretat perdonavides del monopoli de la violència. És un optimisme amb rostre de don Pèssim, sense alegria, funest, de prunes agres malgrat que repeteix (a veure si acaba de convèncer-se a ell mateix) la sonsònia fins a la nàusea. L’Estat espanyol: de victòria en victòria fins a la derrota final. ¿Hi ha en l’altre bàndol motius per a l’optimisme amb tota la que ha caigut, mig govern a l’exili, l’altre mig a la presó, la muralla pètria del poder, l’estultícia europea? I després de les il·legítimes i tanmateix necessàries eleccions del 21D? Potser és hora de repensar camins, d’ajustar-se a les exigències vertiginoses i desdibuixades de la realitat, però l’optimisme de la voluntat d’un poble és quasi invencible. O de derrota en derrota fins a la victòria final. Que és la que compta. Pessimisme de la raó? Hi ha, com nosaltres, qui no se’n pot permetre el luxe. O en tornarem a parlar quan hagen parlat una vegada més les urnes, la constatable realitat de la democràcia, la que al seu Estat li fa tanta por.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de novembre de 2017]