Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Don Òptim i Don Pèssim
¿S'ajusta a la realitat la creença esbombada aquests dies des de la premsa del 155 (per entendre'ns) que al procés català ja se li pot cantar el gori-gori?

Ja em perdonaran la còmica (de còmic o tebeo) simplificació, però aquests dos personatges representaven molt bé les dues tendències de l’ànima humana. No eren, certament, els meus herois preferits d’infantesa, però com que cada un d’ells era ridícul a la seua manera, a mi em feien gràcia. Ni tan sols podem dir que la historieta creada per Escobar en 1964 fos gaire original. Sens dubte al costat de Carpanta, Zipi y Zape o la criada Petra, don Óptimo i don Pésimo són personatges menors, híbrids d’Oliver Hardy i Stan Laurel, Don Quixot i Sancho Panza i tantes parelles universals. El caràcter, les constants emotives que et fan veure i viure les coses d’una determinada manera, té el seu correlat físic. Som, podríem dir, d’una manera en cos i caràcter, com aquells tipus amb què certa psicologia ha volgut fixar la naturalesa esmunyedissa i fugitiva de l’home: grassonets baixets optimistes, alts eixuts pessimistes. I entremig, tota la gamma de matisos, sense oblidar que una mateixa persona pot gitar-se optimista i alçar-se pessimista o a l’inrevés, o passa la tardor i l’hivern mig decandit i a la primavera i l’estiu es troba pletòric. Don Òptim, don Pèssim, aquest darrer sempre amargat, sempre fent bona la dita «No volies caldo? Dos tasses», desgràcia rere desgràcia, buscant la infelicitat amb obstinació. I l’altre, víctima alegre de la pròpia ficció, vividor en rosa, ridícul també en la seua metòdica ignorància de les coses. I el punt d’equilibri, l’anàlisi ajustada de com són les coses, la interpretació freda i exacta de la realitat? És possible, almenys en el terreny «objectiu» dels fenòmens polítics i socials, en els vaivens de la convivència i la confrontació en la plaça pública, en el debat ideològic, en la lluita de classes i tot això i allò? És possible, més enllà de les anomenades ciències exactes, no pecar d’optimista o de pessimista, en funció de les pròpies emocions i interessos? Encara que siga després d’haver-se curat en salut afirmant allò del pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat, segons l’afortunada expressió diuen que de Gramsci? ¿S’ajusta a la realitat la creença esbombada aquests dies des de la premsa del 155 (per entendre’ns) que al procés català ja se li pot cantar el gori-gori, que l’independentisme ha estat derrotat? Des d’un punt de vista dels interessos i emocions de l’unionisme, i vist a distància, podria tractar-se d’un optimisme que fóra graciós o de còmic si no tingués al darrere la seguretat perdonavides del monopoli de la violència. És un optimisme amb rostre de don Pèssim, sense alegria, funest, de prunes agres malgrat que repeteix (a veure si acaba de convèncer-se a ell mateix) la sonsònia fins a la nàusea. L’Estat espanyol: de victòria en victòria fins a la derrota final. ¿Hi ha en l’altre bàndol motius per a l’optimisme amb tota la que ha caigut, mig govern a l’exili, l’altre mig a la presó, la muralla pètria del poder, l’estultícia europea? I després de les il·legítimes i tanmateix necessàries eleccions del 21D? Potser és hora de repensar camins, d’ajustar-se a les exigències vertiginoses i desdibuixades de la realitat, però l’optimisme de la voluntat d’un poble és quasi invencible. O de derrota en derrota fins a la victòria final. Que és la que compta. Pessimisme de la raó? Hi ha, com nosaltres, qui no se’n pot permetre el luxe. O en tornarem a parlar quan hagen parlat una vegada més les urnes, la constatable realitat de la democràcia, la que al seu Estat li fa tanta por.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de novembre de 2017]

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Elíes says:

    Estultícia europea, dius. I tant, que una llumenera com el Romeva no ha pogut vendrels un brot del que de debò estava coentse a Catalunya. Potser no será que el que venía era una bajanada al darrere de la qual s’arreceraven nombrosos i innomenables interesos de quatre gats llestos que no han tingut cap cura ni cap dòl en embarcar milers i milers de botiguerets i funcionarius cap a un destí que sabíem ben be que no sería pas un altre que la frustració?

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario