És probablement el que hauria dit l’Ovidi si hagués viscut les eleccions del passat diumenge. De fet ja ho va deixar escrit i cantat, en 1979, en «Bon vent i barca nova!» –i els versos no poden ser més eloqüents també a la llum de les actuals circumstàncies: «Veig el blat més tendre que madur, / veig qui mana segur. / El món no avança: gira». Desencís visionari quan tot semblava tan bonic i acabat d’estrenar, quan els antics ieiés que després governarien encara s’oposaven a l’OTAN, el PSOE no s’havia cruspit amb creïlletes el PSPV ni havia fet dimitir Albinyana, res no feia preveure el forat negre dels GAL ni del 23-F, i fins i tot, per a la gran majoria (com ara!) l’hereu que Franco havia posat al tro era un jovençol la mar de simpàtic, etc., etc., etc. Però el món no avança. El món? Tot el món? No, dos racons d’irreductibles catalans i bascos encara resisteixen l’invasor. Bé, i no poques aldees, sobretot a la perifèria, com ara Alcoi, on Compomís-Podem-Esquerra Unida suma 10.821 vots, PP 9.678, PSOE 7.952 i C’s 5.172. Sempre les velles tensions, la força centrípeta contra la centrífuga, l’Espanya radial o el corredor mediterrani, el que més rep i el que més aporta per mantenir idèntica inanitat, la barbàrie contra la cultura, els abismes latifundistes i el dinamisme productiu de la indústria, les mongetes exclaustrades ex professo per ballar davant l’urna i els joves que celebren el Sant Joan i s’obliden de votar, el que costa un diputat, per exemple, a Palència i el que costa, per exemple, a Alacant, atrapats en l’etern bucle contra tot canvi, ni tan sols el que aspira a la mínima decència democràtica, al mínim respecte per als qui no som com ells. Rajoy és el més preclar representant de l’Espanya de la contrareforma, de la resistència a qualsevol moviment, un cadàver pletòric de salut que guanya totes les batalles després de mort, com el Cid. No cal que faça ni diga res, només que no interrompa el gir tossut de la roda de l’Estat corrupte, que deixe girar i girar la guerra bruta contra la dissidència catalana (i qualsevol altra que s’enfronte a aquest estat de coses). ¿Què podria explicar tanta burrera, més enllà de les manides teories sobre el silenci dels anyells, sobre la por cerval del poble, el Brexit, els coloms fets volar abans d’hora (Units Podem), el setge mediàtic, la difusa fraternitat dels pobles d’Espanya, el desconcert patològic de les esquerres? Francesc Canosa, a l’ara.cat, dóna unes dades esfereïdores: el 30 % dels espanyols està convençut que l’home i el dinosaure van conviure en èpoques remotes i un 25 % creu que el Sol gira al voltant de la Terra. La ignorància, i encara més la que alimenta la TV, internet, el mòbil i l’omnipresent futbol, és la millor vacuna contra qualsevol temptació de canvi, contra qualsevol optimisme de la voluntat. ¿I doncs què fem els que sí volem un canvi radical de les coses, què fem els optimistes de la història en aquest vaixell a la deriva que s’allunya de la democràcia si no volem ser engolits pel gran forat negre? Amic, la resposta està movent-se en el vent. Ja ho deia l’Ovidi: «Bon vent i barca nova!».