Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Forges i la paranoia nacional
Forges ens deixa orfes. La seua absència anirà pesant-nos més i més amb el temps.
Redacció, 23/02/2018

Com que s’havia allotjat al Palau d’Hivern d’El País els darrers anys no el vaig seguir gaire, malgrat que segons sembla Forges va ser fins al final un dels raríssims esperits lliures aliens a la paranoia nacional i a l’estrucisme intel·lectual espanyol. Alguns dibuixants o ninotaires, com altres artistes escrutadors de l’actualitat diària, amb els anys acaben formant part del cercle propi dels íntims, com un amic o un parent. Amb més raó Forges, que ens acompanyava des dels temps ja cretàcics del Por favor o el Hermano Lobo i les edicions antològiques o monogràfiques de les seues vinyetes, que el pare col·leccionava amb passió. Més que en altres disciplines artístiques, en l’ofici del dibuixant es fa evident la sentència segons la qual l’estil és l’home. Al primer colp d’ull el lector (perquè efectivament les vinyetes es lligen) identifica l’humorista pel traç personalíssim dels seus dibuixos, els escenaris on els situa, els personatges que els donen vida. En el cas de Forges hi ha un altre element clau, que constitueix tot un univers i que dota d’unes característiques molt específiques i genials els seus treballs, la paraula. La paraula inspirada en l’argot popular madrileny i en el castellà més rural i agamenonista (el del cèlebre personatge del Tío vivo), la paraula recreada fins al límit de l’absurd amb llampecs que l’acosten al surrealisme, la paraula constituïda com a contrapoder, en subversió contra les diverses paranoies contemporànies típiques de Celtibèria, o més recentment Hispanistan. Però la crítica insubornable de Forges als pitjors vicis hispànics, el laberint burocràtic, el treball alienant de l’oficina, la corrupció generalitzada, la misèria moral de les mil cares quotidianes, la tirada a la violència i tot un univers de referències extensíssim, sempre fou feta des de la tendresa. Forges no fou mai jutge (un ofici tan desacreditat avui dia com sota el franquisme) de la realitat sinó observador i còmplice entendrit del lector, aliè per complet a la mala llet, i fins els seus personatges més execrables obtenen en les seues historietes una darrera, lúcida indulgència i una comprensió d’ordre quasi filosòfic. Forges ens deixa orfes. La seua absència anirà pesant-nos més i més amb el temps. Ens preguntarem com hauria tractat l’empresonament d’un raper per una cançó o l’encausament judicial a un pallasso per acte de servei, com hauria acarat la censura a una obra d’art sobre els presos polítics o el segrest d’un llibre contra el narcotràfic, com hauria rigut amb la persecució paranoica dels fantasmes nacionals que Puigdemont tant excita, com hauria dibuixat el gran ridícul del ministre de torn afirmant que l’1 d’octubre no va haver-hi càrregues policials a Catalunya sinó «actuacions per fer complir el manament judicial», com capgiraria la perversió del llenguatge que practica el poder per transformar-la en una rialla còsmica, en un plaer per a la intel·ligència, en una complicitat tan humana i tan senzilla. Bufandes al vent, asseguts i mirant l’inabastable horitzó dels camps de Castella mentre es pon el sol, els dos Blasillos, en una pausa de la seua eterna i perplexa conversa, deixen caure sengles llàgrimes silencioses.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario