Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
Joan Valls, 100 anys
...sobre l'acomodatícia banalitat amb què la nostra societat ha anat acceptant com a inevitable perdre un llençol de llengua, cultura i dignitat en cada bugada

De les assignatures pendents que Alcoi i la cultura catalana en general arrosseguen des de fa massa temps és potser la de Joan Valls la més clamorosa, la més peremptòria. Es mire com es mire, que després de quasi vint-i-set anys del seu traspàs no se n’haja editat l’obra poètica (com a condició primera i necessària per donar-la a conèixer en tota la seua extensió i profunditat), no és més que una trista anomalia, un deute inajornable. En alguns aspectes –i el cas de Valls n’és paradigmàtic– no sembla sinó que com a poble no hem estat capaços de passar de la pura fase de la resistència cultural i lingüística, del testimonialisme, de les voluntats minoritàries i altruistes que es van cremant a velocitat supersònica. Molt hauríem de parlar sobre el paper que les institucions democràtiques, començant per l’Ajuntament d’Alcoi, han jugat en aquesta comèdia, i sobre l’acomodatícia banalitat amb què la nostra societat ha anat acceptant com a inevitable perdre un llençol de llengua, cultura i dignitat en cada bugada. Però som ací, com deia un altre poeta, Miquel Martí i Pol, mentre «tot està per fer i tot és possible». I això ens acosta a la cara amable, positiva de les mancances si som capaços de transformar-les en repte il·lusionant, en força col·lectiva, en responsabilitat cívica inajornable. Perquè un autor clau en la recuperació literària del català en els anys d’assot de la postguerra (publicà La cançó de Mariola, la seua opera prima, en 1947) i un dels autors més rellevants de la poesia catalana de tots els temps no pot esllanguir-se en l’oblit, no pot restar ocult i ocultat per a les noves promocions de lectors. Singularment per a Alcoi Valls constituiria aquella xamba genètica a què alguns atribueixen la vida i obra d’un altre Joan, Fuster, a nivell valencià. Amb ell, i gràcies al seu treball titànic i sovint solitari, Alcoi entra de sobte en la modernitat literària i s’agafa a la cua d’estel de la voluntat de normalització lingüística i de consciència de país i de poble que marquen els temps d’ara. Sense ell, quasi rara avis de la seua generació d’escriptors alcoians, sense la seua presència llibre rere llibre (la majoria autoeditats), sense la seua veu enlairant-se humil i poderosa alhora, suau i insubornable, exigent i sincera des del carrer del Carme, seria senzillament impossible comprendre els qui hem vingut darrere: Ovidi Montllor o Isabel-Clara Simó, Jordi Botella o Francesc Bernàcer, Josep Sou o Hugo Mas, Silvestre Vilaplana o Francesc Gisbert, Francesc Moisés o Ximo Llorens, Joan Jordà o Francesc Pou, Mercè Climent o Vicent Valls, Pep Jordà o Jordi Gil, Jordi Segura o Robert Llopis. Tan lluny de l’arqueologia com del peladillisme, de la gestualitat supèrflua de l’alcoiania com de les ximples maniobres de l’autobombo, Alcoi ha d’encapçalar amb fermesa la recuperació i actualització del seu clàssic per excel·lència. El nostre temps demana a crits la veritat que contenen els seus poemes, les respostes a tantes preguntes que ens hem de plantejar encara i, sobretot, les qüestions obertes i perennes que tracen les línies de l’aventura humana. A les envistes del 2017, centenari del naixement del poeta, girar la cara a aquest gran projecte cívic fóra més que una estupidesa, un suïcidi amb el verí de la desmemòria. Una vegada més, a la Plaça del Fossar, li retrem homenatge entre poemes i cançons aquest diumenge solar del 1r de maig. Serà el tret d’arrancada popular de l’Any Valls. A partir d’ara ja comptarem amb tres dígits el nostre tresor enorme, el propòsit clar de continuïtat i de futur presidit per una obra imperible. Anem per feina.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario