Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
La casa
Com més gran i més antiga, més vida, més presències, més racons velats per l'insondable

Ens identifiquem tant amb la casa on vivim que sovint arribem a considerar-la un organisme viu i independent per un mecanisme molt similiar al que en literatura anomenem personificació. ¿Però no deu ser-ho en realitat, una cosa viva, més enllà de les pròpies i més o menys creïbles impressions que en rebem, al marge fins i tot de la pròpia voluntat però en simbiosi amb els éssers de reconeguda existència biològica que la poblen (no només humans ni només visibles a ull nu)? En la seua llum i en les seues ombres, com a la caverna ancestral i a la recreada per Plató, es projecten tots els nostres somnis i fantasies, fantasmes i pesombres. Sentim bategar la casa, el parpelleig dels aparells domèstics i els seus gemecs mecànics, els xerrics de les portes, el degoteig de les aixetes. Fins els sorolls del carrer, els crits, els vehicles, el vent i la pluja hi troben el seu lloc o es converteixen en visites inoportunes que seuen amb tu al sofà i al cap d’una estona marxen. Però hi ha també els sorolls i moviments interns, com un cos que respira i transpira, d’origen incert, fusta que cruixeix, líquids que s’escolen per tubs i canyeries, un llibre que de sobte cau de la prestatgeria com empès per una mà invisible, la pintura esgotada d’un detall del quadre que s’esvaeix, la fotografia que va impregnant-se de grocs, el calendari agafat a un clau que cedeix, els pètals que volen a càmera lenta des del búcar al terra. La casa és viva i t’alberga en soledat. Com més gran i més antiga, més vida, més presències, més racons velats per l’insondable. Matèria de literatura que naix de les nostres pors i desigs més pregons: fantasmes que es corporifiquen, humitats a les parets que adopten estranyes presències, miracles i llegendes, veus d’ultratomba, encanteris i malediccions, les cases dels horrors més barates del barri del terror, els palaus incomptables de les obres mestres, la casa dels Usher solsint-se en el fons de la consciència, el secret psicòtic d’Anthony Perkins, la casa dels Buendía a Macondo, una antologia impossible per la infinitud de la matèria. Pense en tot això amb les maletes preparades per eixir de vacances. Com respirarà a partir d’ara la meua casa, en quin silenci continuaran sent les coses? I això en un món tan familiar com la casa. Però com és el món que no pot escrutar l’ull humà, l’univers que no fretura de cap presència humana? És, són si no ho veiem, si no ho sentim, si no ho habitem? La ciència, amb el seu telescopi d’intel·ligència, va fent previsions, descrivint-nos amb pèls i senyals com és el món d’allà fora. Mentrestant, la casa on amb sort vivim cada dia se’ns escapa en la seua complexitat i els seus misteris (el nom que donem a allò que ignorem). Continuarà alenant quan la deshabitarem, els seus silencis i els seus sorolls seran els nostres. I segurament hi serà encara quan tornarem a casa.

[Publicat el dissabte 08 de juliol de 2017]

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Elies says:

    Deia Sisa allò tan bonic i tan esferidor alhora de …a casa meva es casa vostra si es que hi ha cases d’algú. Bonic pel que té d’acollidor, esferidor pel dubte de que al cap i a la fi les cases potser mai siguen de ningú. Manel, si tens casa teva i pots dir-ho així, casa meva, tens la meitat de la felicitat ja conquerida. Salut i bones vacances,

  2. Manel says:

    Efectivament, Elies, només les cases habitades i compartides poden donar-nos instants de felicitat. En aquest sentit almenys puc considerar-me doblement feliç, puix que casa meua és casa vostra, la casa habitada és la compartida amb els nostres amics. Salut.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario