Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
La insídia dels ecos
Perquè el més difícil d'encabir en el difícil guió, és la clac que durant dècades ha aplaudit entusiasmada, i barata res, els pèssims actors i actrius d'aquest drama infumable.

Quan després de vint anys llargs (llarguíssims, eterns) de poder absolut del PP al País Valencià, les eleccions passades van donar la victòria a les esquerres, sabíem que acabava  el primer acte d’una obra d’extensió imprevisible, de vés a saber quantes parts més, potser sempre oberta, potser interminable. Molts dels peixos grossos que han tallat el bacallà tot aquell temps ara són entre reixes. I amb l’operació Taula encara n’hi poden caure més, entre ells l’inefable Alfonso Rus, ahir vitorejat sense escrúpols per masses de ciutadans nodrits en el panxacontentisme més fal·laç i l’analfabetisme més suïcida i avui rebolcant-se en el fang de la pitjor misèria. Si mai haguessen semblat déus, i no el que són, vulgars xoriços, celebraríem en italià aquesta caduta degli dei brindant a la salut del gran Visconti. Entre els flaixos que avui l’empetiteixen i ahir l’alçaven dos pams de terra, Rus ha declarat que tot és un muntatge (denominació moderna de la clàssica obra de teatre a què al·ludíem més amunt) i que prompte estirarà de la manta per arrossegar al llot pudent on ara s’allotja algun peixot més. Ha caigut un teló però encara queda molt tela i molta obra, i ja esperem amb l’ai al cor l’actuació de primeres figures com l’aforada Rita Barberá, el blindat Zaplana (o és que ningú no se’n recorda?) o l’escapat Francisco Camps i tots els altres de l’increïble elenc autòcton. Un rere l’altre aniran caient els telons que posen fi als actes de la ignomínia, la qual cosa, malgrat totes les precarietats democràtiques que ens constrenyen, alleugen i rescabalen una mica tanta impotència i amargor, tant de temps perdut debades. Però l’obra encara és oberta i incerta. Perquè el més difícil d’encabir en el difícil guió, per tal de donar-l’hi una eixida justa i definitiva, és la clac que durant dècades ha aplaudit entusiasmada, i barata res, els pèssims actors i actrius d’aquest drama infumable. Els ecos són insidiosos, els visques i els colpets a l’esquena, el llepaculisme més infame, els vots a poalades de les majories absolutes o relatives del PP (Partit Podrit), les complicitats i falses marxes triomfals, l’acceptació submisa de l’anestèsia gràcies a la qual han fet els seus negocis. I el fantasma de l’enemic comú, l’anticatalanisme promocionat, la sospita i el descrèdit de la cultura i els nostres intel·lectuals, la carta blanca al feixisme com a tropa de xoc, els farols que han tapat durant dècades l’anunciada ruïna. Aquests ecos tardaran tant a dissoldre’s com els últims galls sobre l’escena, com el gran mutis amb què ha de començar una altra història radicalment distinta. Al·legaran ignorància, miraran a un altre costat, diran que no els coneixien de res, beuran la copa de l’oblit fins a caure borratxos (tot allò que ja sabem des de la transició empenyorada a costa de la dignitat), però els ecos són insidiosos i resisteixen la trama dels silencis. Mentre dura la justa degollada i l’obra avança, cal obrir de bat a bat portes i finestres a una altre horitzó democràtic on la paraula i la cultura recuperen el paper principal en la nostra escena, on les màfies siguen finalment derrotades per la nova ciutadania.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario