No sé per què es diu «postveritat» a la simple mentida. Deu ser que des que van posar en circulació allò de la postmodernitat i van decretar el final de la història es miren el buit que hi han deixat la veritat, la modernitat o la història i volen omplir-lo. Es tracta sens dubte d’una trampa verbal, perquè si la història s’ha acabat, no sé què collons fem encara ací. També deu ser que el neologisme evita la cruesa d’una paraula tan vulgar com mentida, de manera que a qui ordeix i propala mentides o mentider li diràs «amant de la postveritat» o una coentor per l’estil. Deixem per a la filosofia l’exploració dels esvarosos territoris on veritat i mentida intenten dirimir els seus límits. Cenyim-nos a un fet verificable («postverificable» si ens posem bords) i a la paraula que construeix una falsedat manifesta. Goebbels, ministre nazi de propaganda, ja sabia que una mentida repetida mil voltes es converteix en veritat, és a dir, és percebuda com a tal per una majoria social. Una democràcia de qualitat ha de servir de contrapès a la tendència del poder a fomentar la mentida en benefici propi, a la inèrcia que mou l’autoritat a l’autoritarisme. Una democràcia de qualitat vetla pel rigor i pluralitat dels mitjans de comunicació i l’educació dels ciutadans en la responsabilitat crítica. L’Espanya dels nostres dies (la «Postespanya»?) és un trist exemple, amb fondes arrels històriques, de la pràctica sistemàtica de la mentida. Mitjans (una majoria abassegadora per terra, mar i aire) i persones afectes al règim monàrquic insisteixen mil voltes en el colp d’estat per referir-se a la lluita de Catalunya per la llibertat. Però un colp d’estat vol dir violència, exèrcit, presa del poder, restricció de drets i llibertats… El 20 de setembre de 2017 la Guàrdia Civil va assaltar la Conselleria d’Economia, detenir alts càrrecs de la Generalitat i posat setge a la seu de la CUP, contravenint lleis vigents i la mateixa Constitució, per mirar d’impedir el referèndum. No solament això: la principal finalitat d’aquelles barbaritats era provocar una resposta violenta dels manifestants, per a la qual cosa, fins i tot, es van «descuidar» unes armes en un dels vehicles dels assaltants. Però el comportament de la gent, gràcies a l’actuació de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, avui en presó, i a la naturalesa no-violenta del moviment independentista, fou estrictament pacífic. Milers d’imatges, vídeos i documentals així ho certifiquen. La fiscalia, els jutges, mitjans i polítics, tanmateix, continuen esgrimint la seua «postveritat» per justificar la repressió de llibertats i del dret d’un poble a decidir democràticament el seu futur. El colp d’estat emmascarat dels aparells del poder de l’estat espanyol viola la veritat atribuint falsament al contrari un «colp» que simbolitzen molt bé els parlaments dels dirigents civils empresonats, els cordons de seguretat que van permetre eixir indemnes els assaltants, el nas de pallasso d’en Jordi Pesarrodona, l’ull que Roger Espanyol, avui també cínicament imputat per violència, va perdre defensant les urnes, els milers de clavells amb què la multitud va colpejar els guàrdies civils, la dona amb el rostre ensangonat que torna al seu col·legi per dipositar el vot, milions de cossos anònims defensant la democràcia. L’autèntic colp d’estat de l’estat, en canvi, va continuar amb la violenta repressió del referèndum, la presó, l’exili, milers de causes obertes i l’aplicació del 155. La repressió fundada en aquesta «postveritat» no ha aconseguit els seus objectius. L’independentisme és avui tan fort o més que fa un any, i la política espanyola, el govern i el parlament emmanillats per una judicialització que se’ls ha anat de les mans i està provocant ridícul i estupor a Europa. La veritat a Espanya ha mort, visca la veritat!