Les alegries estadístiques duren poc a la casa del pobre. Vull dir les que auguraven fins fa poc la pèrdua sense pal•liatius del poder absolut de la dreta al País Valencià. El recent informe del CIS, a les portes de la campanya electoral, ha aigualit una mica el vi d’una festa que de moment només era virtual: una possible entesa entre el PP i Ciutadans (formació ja coneguda com la marca blanca del Partit Popular) podria tenir la clau de la Generalitat, l’Ajuntament de València i qui sap què més. Perquè per molt que sapiem que les enquestes les carrega el dimoni i que en el fons el que pretenen és més intervenir en la construcció de la realitat i les tendències socials que analitzar innocentment les dades, la sinistra situació que pronostiquen, la reiteració de la indigència política i social, no pot sinó amargar les il•lusions dels qui encara esperem alguna cosa nova d’aquest país i aquest poble. Bufen al nostre favor un parell o tres de vents: quasi un 25% dels enquestats no tenen decidit el seu vot, hi ha un nombre no gens negligible de nous votants joves, l’estudi (o el que siga) fou realitzat abans que descobríssem Rato i Rus en ple streep-tease de beneficis fraudulents (el segon gràcies a una gravació en què se’l sent comptar bitllets de cinc-cents novets de trinqui: no esperàvem menys de l’homenet, un comptable unflat). Prou per agafar-nos a l’esperança, que ja té dimensions d’urgència inajornable, que les enquestes i les aparences sovint enganyen. Amb tot, i com que a aquestes alçades ja tenim el cul pelat, potser valdrà la pena de posar-se un oli preventiu damunt la pell abans de les possibles cremades, tan terribles quan senyoreja la ponentada. D’acord que el mer fet que el PP, tot i la pèrdua espectacular de vots, continue sent el més votat a nivell de país pot decebre el més valent i fer-lo caure en la temptació de les simplificacions (sovint expressió de la impotència): aquest país està ple de gent estúpida o desinformada, o les dues coses alhora (estupidesa i desinformació, al capdavall, van de la maneta). El setge mediàtic a què estem sotmesos és un enemic difícil de vèncer, un passaport permanent al país del cercle viciós. Tot això, al cap i a la fi, és mèrit de la dreta. Per guanyar un país en termes democràtics calen vots, sens dubte, però els vots no són més que la conseqüència de la força al carrer, de l’extensió d’una cultura a què l’esquerra majoritària no ha fet més que renunciar de la transició ençà. I de moment, les autocrítiques per tanta renúncia i tanta incompetència, si n’hi ha, són fetes amb la boca xicoteta, com si ens maleís el fat o un encanteri i no fóssem, col•lectivament, el resultat dels nostres errors i de la falta d’espenta. Ara són temps d’eleccions, en efecte, de debatre i explicar i proposar i guanyar-se cada vot, i de preparar amb decisió l’alternativa, allò que no diuen les enquestes. Si van caient els figurants de l’Imperi Rus (i agafem ací pels pèls el nom del reietó només a guisa simbòlica d’exemple), més per traïcions i errors en les pròpies files que per l’espenta popular, vol dir que tot és possible encara. A més dels vots necessaris, fomentem la força i la confiança precisament en això, en la pròpia espenta.
