En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
· · ·
Encara una conquista més: el doble sentit, la metàfora. Nou terreny comú en el camí d’eixamplar horitzons de significat, imatges mentals, idees i conceptes: la petita llàntia d’un mot que il·lumina zones fosques, que desentranya l’ocult. La impossibilitat d’avançar per un atzucac.En francès i també a l’Empordà en diuen cul de sac. L’homografia perfecta d’aquesta expressió entre les dues llengües (català i francès) em va fer creure que aquella petita llibreria del Barri Llatí de París era catalana. Estava especialitzada, en canvi, en temes occitans i hi vaig comprar una edició antiga de poemes de Clementina Arderiu.
· · ·
A l’Estat espanyol hem tingut quatre eleccions generals en quatre anys. L’acció política sembla instal·lada, efectivament, en un atzucac o cul de sac. D’alguna manera que personalment trobe misteriosa estem acostumant-nos a fer la viu-viu sense pressupostos, governs estables i, conseqüentment, a viure sense res que puga assimilar-se a allò que no fa pas gaire consideràvem la política. Així es fa difícil desempallegar-se d’aquesta sensació de viure en el costat més fosc de l’etern retorn, enmig de la inoperància convertida en art de sobreviure, la crisi d’un règim que balla en la corda fluixa d’un equilibri inestable. Potser al capdavall el pitjor de tot és que l’atzucac ens arribarà a semblar el més natural del món o que acabarem confonent un carreró sense eixida amb una àmplia, lluminosa i ventilada avinguda.
· · ·
L’atzucac en què es troba la política espanyola té una causa coneguda i principal: la crisi catalana. Pedro Sánchez guanyà les eleccions amb vagues promeses de diàleg i de viratge a l’esquerra. Ni una cosa ni l’altra. A l’atzucac aleteja un peix que es mossega la cua. Sense diàleg que dirimesca, canalitze i done eixida a les diferències, no hi ha manera de trencar amb el malefici de l’atzucac. Però el diàleg, l’entesa, el pacte, la coalició no formen part de la «cultura» política espanyola. Tots els governs que hi ha hagut en «democràcia» han estat monocolors. Ací només es vol vèncer, no convèncer. Punt mort, atzucac.
· · ·
També la política catalana sembla haver arribat a l’atzucac a què el 155 i la repressió de l’Estat, més les pròpies incompetències, l’han menat. El que no han aconseguit les porres, l’espionatge i els gargalls de Borrell ho estan propiciant les tàctiques més subtils que provoquen la divisió en les files independentistes. L’últim episodi dels pactes per al pastís de la Diputació, precedit pel veto a la investidura de Puigdemont, la inhabilitació dels diputats presos i el gran nyap de l’Ajuntament de Barcelona, no han fet més que posar al descobert desencontres que venen de lluny i que amenacen de fer intransitable el camí a la independència.
· · ·
En un i altre cas, la naturalització de la paràlisi que és d’alguna manera el segrest del vot popular i el frau de la política com a via de solució dels problemes, està fent com més va més prescindible, patètic i intranscendent el joc dels partits, els balls de saló institucional. Potser el que es pretén és que acabem mirant cap a un altre costat, que és el que majoritàriament ja fan els ciutadans espanyols, amb greu risc per a les butxaques dels contribuents i la salut social. Si la societat catalana es veu també arrossegada al fangar de la indiferència i la despolitització, anem apanyats.
· · ·
De vegades, però, la força del corrent impetuós de l’aigua pot rebentar els murs que traven el carrer. No podem descartar que els aiguats, amb les pluges que sol portar la tardor, s’enduguen per davant el que viu en l’aparent immobilitat dels cercles viciosos i els atzucacs. La meteorologia és sempre tan imprevisible!
El pitjor del que passa potser siga el que mab tant d’encert apuntes, el contagi dels amics catalans de la malafoia que s’estén per tot arreu de la fastigosa «piel de toro». Mes que només siga per una el.lemental mesura d’higiene i dignitat no ens podem aturar ara.
REPUBLICA LLIURE I CATALANA JA!!!