Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La Rotonda (i 2)
... la rotonda, com l'ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l'etern retorn, no són més que metàfores
Hi ha manera d’eixir per fi de la rotonda o estem condemnats a girar i girar fins que se’ns acaben paciència i gasolina? Però, la rotonda, com l’ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l’etern retorn, no són més que metàfores. En termes històrics, res […]
El que passa compta
La Rotonda (1)
...malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que volem
Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis […]
El que passa compta
Bones Festes
...més horitzons per al mes que va començar amb manifestació i homenatge a Joan Valls per l'1 de maig i que continua avui amb la festa gran alcoiana endarrerida per l'atzar dels calendaris
Foto: Paco Grau
S’han salvat de moment els mobles, com aquell qui diu, tant ací com allà a Madrid, en les darreres eleccions. No ho negarem i fins i tot ho celebrarem amb tota la prudència.
El que passa compta
Saials. Segària
El que passa compta
Saials. Guerres brutes
El que passa compta
Temps mort
Algú governa en aquest país? Algú hi exerceix d'oposició? Encara hi ha ciutadania? Perquè les mofes a la democràcia que es fan des dels balcons del poder no han fet més que descarar-se aquests dies

La persistència del vent del nord (el que acabe d’escriure no és una metàfora) que bufa des de fa unes setmanes està produint en aquest cos moridor (el que acabe d’escriure no és una referència estrictament personal) un parell d’efectes de signe contrari. En el pol negatiu, diguem-ne, l’allargament del refredat de final d’hivern que semblava vençut i que ara ha adoptat la còmica forma de la trompeteria de l’esternut i el so de tuba desafinada de la tos; en el positiu, i amb el permís dels ametlers i els altres arbres d’impàvida floració, l’ajornament de les ardències tèrmiques tan típiques de les falles i, en conseqüència, una minva de la sensació d’irrealitat laberíntica que sol acompanyar-les. Aquest segon efecte només és perceptible, òbviament, si un té la prudència d’evitar les llums i els fums verinosos de les xurreries i mantenir la distància justa perquè el bombardeig de les mascletades li arribe com una remor llunyana o com qui sent ploure. Poca cosa, és cert, però menys és res, i més en els temps que corren (més i menys no són ací adverbis de quantitat). Perquè la resta, que no depén d’un ni de la soferta mare natura sinó d’una suma d’accidents de difícil diagnòstic i pronòstic reservat, la cosa pública, per entendre’ns, giravolta en el mateix punt mort de sempre. Tot i els freds desacostumats i el descarnament floral que anuncia la primavera, quan sembla que hi haurà eleccions als ajuntaments i al Parlament, el panorama és un trist plagi de l’etern retorn, una acció filmada a càmera tan lenta que més aviat sembla una foto fixa i molt esgrogueïda. Algú governa en aquest país? Algú hi exerceix d’oposició? Encara hi ha ciutadania? Perquè les mofes a la democràcia que es fan des dels balcons del poder, lluny de minvar en virulència o dissimular-se mentre es demana tanda a cal jutge, no han fet més que descarar-se aquests dies, malgrat el vent del nord i la primavera, que potser només són virtuals. No ens posem d’acord si el pam i pipa a les víctimes del metro de la senyora batllessa és un símptoma de debilitat, la ranera d’una mort anunciada però no certificada, o bé l’enèsima mostra d’una confiança que el mànec de la paella continuarà a les mans corruptes de sempre (i ja coneixem el poder de predicció de certes confiances). I a la presumpta altra banda? Per ací nuclis dispersos, heroics però desnortats, de resistents a tanta infàmia, sense fil conductor, eco ni prou nombre ni embranzida; per allà partits aspirants al canvi o al recanvi que fa mesos, quan al nostre parer més força s’ha de fer per desallotjar els vells culs de les gastades poltrones, calculadora en mà desfullen una margarida de vots que encara no ha florit i ajornen, en el millor dels casos, l’eixida a la plaça pública on ens han de presentar les seues propostes. Talment com si el temps s’hagués detingut en el punt impossible de la inèrcia (que només té un final: el bac enmig de l’estrèpit), entre un hivern que no se’n va i una primavera que no arriba, un tristíssim panorama. Més em valdria confiar en la màgia, la sorpresa o l’esperança, sens dubte, però vacunat contra la irrealitat de les falles, no puc deixar de pensar que res no es guanya debades i que no és per casualitat si un dia la flauta sona. Tot i que estaria encantat que algú em persuadís del contrari. Massa trampes de calendari té una primavera valenciana que no arriba.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario