Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Teoria del mal menor
Els uns i els altres es limiten a conjurar el fantasma de les terceres eleccions (mal major) per tal que acceptem resignadament un govern presidit per Rajoy (mal menor)

Ara no sabria dir si l’inveterat pessimisme hispànic és una conseqüència dels seus dèficits històrics o causa d’una incapacitat lamentable per solucionar segons quins problemes i millorar les coses. Del que no tinc dubte és que, adornat de moltes maneres, és un producte molt made in spain i ja assumit amb naturalitat en rodals encara no del tot spain com el nostre. El pessimisme del poder no és ben bé el del poble però ambdós es complementen i sincronitzen de meravella. El primer, que es condimenta en les profunditats cavernàries de la dreta, ho és d’una manera professional i descansa en interessos de classe (o casta). La seua màxima favorita ve a dir que les coses sempre han rodat així i que no es poden canviar, principi que Alfonso Guerra, amb el seu peculiar accent andalús, va reformular dient que el que no pot ser no pot ser i a més és impossible. El pensament polític espanyol és molt barat: per aquesta tautologia sense gràcia l’esmentada mà dreta de Felipe González va passar a la història (ah, i per l’entusiasme amb què va aplicar el ribot –literalment «el cepillo»– a l’Estatut que havia votat el poble de Catalunya). El pessimisme popular, al seu torn, no és només l’esgotament històric per les causes perdudes, les morts i els patiments en mil batalles, sinó sobretot la constatació que, en l’aiguabarreig i dissolució de les ideologies i privat de mètodes d’asèpsia social, el virus del pessimisme dominant infecta sense remei el cos de la ciutadania. De manera que enfangats, per inèrcia i per peresa, en el pessimisme pregonat amb aires de flamenco, bous, festes de guardar i l’espectacle sempitern de les competicions esportives i la femta televisiva, sempre ens diuen que hem de decidir el menor entre dos mals. La faula esgotada de la transició es decidí entre l’espasa del franquisme i el punyal d’una democràcia amb més forats que un formatge gruyère. I el mateix amb el bipartidisme que en resultà i que malgrat tot encara cueja. La incapacitat d’arribar a pactes i compromisos dels representants electes no és mai analitzada des de la perspectiva de la manca de cultura democràtica. Els uns i els altres es limiten a conjurar el fantasma de les terceres eleccions (mal major) per tal que acceptem resignadament un govern presidit per Rajoy (mal menor), cap visible d’un partit i un sistema corruptes fins al moll de l’os. En el fons hi ha l’aversió a les urnes, que s’expressa nítidament i per la via penal en el cas de Catalunya. I la por, segurament justificada, que aquesta vegada els ciutadans els enviaríem a fer la mà (possibilitat que, malgrat el pessimisme regnant, que també té uns límits, es mantindrà amb un Rajoy que ha perdut tota credibilitat i al qual se li amunteguen els cadàvers polítics de manera alarmant). Però el pessimisme és un mal que es cura si som capaços de superar l’estretor bipolar. Crec que la gran lliçó democràtica de Catalunya, tant per a Espanya com per a Europa, és que està intentant superar els dilemes falsos que planteja el pessimisme. El seu és un optimisme tan urgent com l’aire que es respira. Trencar amb la inèrcia i el cercle viciós i canviar les coses des de la base no només és possible sinó també estrictament necessari.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario