Sí, amb un motocarro convenientment tunejat, i amb la llegenda que diu: «Ni bonyítol, ni embutxao, tu xucla mantecao» l’associació de gelaters local (AGL), ha decidit alçar la veu, en senyal de protesta, per allò que considera una clara agressió del món de la saladura i, amb una intensíssima senyal de força, ha comboiat l’esmentat motocarro, que conduirà el senyor Paco Embrague i Ressacsó , clarament vinculat a la causa gelatera per part de la seua dona, Maria Cucurutxo (d’ascendència italiana).

Tota la polèmica, molt visceral per cert, arranca per l’acció malèvola del sector de la saladura, que ha volgut imposar «sorbets» de tonyina, bacallaret espencat, moixama, budell, i altres fineses gastronòmiques antigues, a l’hora de les postres en dies de festa patronal. Han vist, decididament, massa programes televisius de cuina, del llorejat «SÍ CHEF». La reacció no ha trigat massa de fer-se evident dins la confraria gelatera, doncs pensen, i no sense raó, que allò millor per a remullar un bon àpat, i si aquest peca de salat, és la tradicional bola de tutti frutti, amb xorradeta d’herbero de la Serra de Mariola. A més, perquè sempre resta tota a floretes, tot l’any, i sense parar de treure’n a mans plenes, de floretes.

Fonts ben informades d’aquest diari han posat de relleu el dur encontre que s’ha produït a les rodalies de la Plaça Major. El motocarro per una part, i dos tartanes segrestades de la cavalcada  del dia de les pastoretes per una altra, s’han enfrontat amb acarnissament, dirigint-se tota mena d’insults inqualificables, en hores d’audiència infantil, i s’han llençat, també, trossos de sardina de bota i boles de gelat, en quantitats inimaginables.

L’Ajuntament ha pres part al conflicte, i la Sala de Plenaris se n’ha fet ressò d’aquest aldarull. Uns regidors han seguit l’estela saladurera, d’altres la causa gelatera, i l’Alcalde Gavatxo, revestit de parsimònia, i fent valer el seu vot de qualitat, ha pronunciat el que potser siga el discurs més gran mai no pronunciat en aquesta vall sarraïna: «L’alcalde és qui diu el poble que siga, però per això si el poble no ho diu, s’ho haurem de pensar dues vegades primer, i després preguntar-li al poble que diga el que haja de dir. No? La paraula sempre ha de ser popular, però no prou popular, perquè si és massa popular, i no s’entén, doncs se n’anem per les travesses. Per tant i per a finalitzar aquest combat inútil i degradant, diem al poble que ens escolta: ieeeeeeiiiiiiii poble, ni bonyítol, ni embutxao, però tampoc mantecao, no siga cosa que encara la caguem moatros sense tindre’n la culpa de res. No?» Un conserge il·lustrat, tot seguit, pronuncia, entre llàgrimes, la frase definitiva: «Pax huic domui»