Tenia ganes de titular aquest escrit amb un títol de marxa mora o cristiana dels clàssics, estil ‘Apóstol, poeta’, ‘Llanero i President’, ‘L’Entrà dels Moros’, ‘Un moble més’ o ‘Jamalajam’, o amb un títol de sainet dels clàssics també, com ‘Primer la festa que els mobles’, ‘Em veig negre ‘pa’ eixir de negre’, ‘Nou cadires i una androna’, ‘Tomasina vella busca dona jove’ o ‘Un fester en el segur’. M’encanten. Al final vaig optar per aquest ‘A mons pares’ del mestre compositor contestà José Pérez Vilaplana, perquè em serveix perfectament per a parlar d’ells, dels meus pares.
Mon pare, Francisco Agulló Pérez, haguera complert l’any que ve just 100 anys. Va nàixer el 25 de març de 1921. Com a ‘regal’ per fer la majoria d’edat, als 18, li van donar un fusell amb ‘baioneta calada’ una vegada va caure mort altre soldat prop seu. Just al dia següent es va acabar la guerra i, afortunadament, no va haver d’esbrinar el seu ús davant de ningú. Va tornar aquella arma i va fer camí de tornada cap a Alcoi. A seguir fent pa, l’ofici que portava exercint des dels 12 anys. Era el més xicotet de cinc germans. Els 4 anteriors van nàixer a La Torre de les Maçanes, tot i que ell ja ho va fer al carrer Major, en ple centre d’Alcoi. Tots cinc de ben joves es van posar a treballar, però en el seu cas va ser tot un ‘privilegiat’, el benjamí, i va poder estudiar un poc.
Ma mare, Consuelo Payá Company, va nàixer a l’altre punt neuràlgic de la ciutat, el carrer Sant Nicolauet, prop del Partidor, per això sempre va ser molt festera. En la mateixa casa va improvisar un xicotet taller de modistes, on moltes joves anaven a ensenyar-se. El passat 5 de maig haguera acomplit 83 anys, ja que va nàixer en 1937, en plena Guerra Civil. Recordava com sa mare, la meua ‘iaia’, li explicava que sent menudeta, de bolquers, eixien corrent cap al refugi de la Glorieta per a escapar dels bombardejos de l’aviació italiana. Crec que per la por d’aquelles bombes i els durs temps de postguerra es va quedar com a filla única.
Entre els dos hi havia 16 anys de diferencia i és que mon pare era ‘viudo’. Curiosament, la seua primera dona també es deia Consuelo. Va morir jove, de càncer, i mon pare va contraure segons núpcies amb ma mare. Tots dos, Paco i Xelo, van morir, també de càncer, fa 21 i 19 anys cadascú i no els vaig poder preguntar, o no recorde la seua resposta, com es van conèixer. Entre que la meua memòria és estil el peix Dory i que tampoc parlaven massa d’ells mateix, sé molt poc de la vida dels dos i menys encara dels orígens de la seua vida en comú. Tinc una espineta clavada que ja mai en llevaré. Eren molt diferents els dos, això sí ho recorde.
Ell era callat. D’aquelles persones que no necessiten parlar per a dir les coses. Era ‘panader’. Potser això li va formar eixe caràcter seriós. Quan tots vivíem, ell dormia. I a l’inrevés, quan tots anàvem a dormir, ell anava al forn de pa, a pastar. Recorde de xaval haver pujat alguna volta a Batoi, a la Panificadora Corbí. Sols tinc gravat el calor que allí feia i l’olor a ‘llevadura’ i farina. Eixe era el malnom de mon pare, Farina. No Fariña, eh! no confondre. Igual, per això, jo li vaig acabar celíac. Sort que el pobre home ja havia faltat i no ho va arribar a saber. El fill d’un ‘panader’, intolerant a la farina, el ‘colmo’. Així i tot, es va jubilar prompte, als 61 anys, i com que jo vaig néixer quan tenia 50, sempre el definia com ‘panader jubilat quan em preguntaven pel seu ofici. Cada dia eixia de casa per a pegar la ‘Volta als Ponts’ i després pujar i baixar la plaça d’Espanya i el carrer Sant Llorenç, com feia de jove, sols o amb algun amic jubilat. Per la vesprada, ‘volteta’ amb la seua dona, ‘agarraets del brasillo’. On va la corda va el poal, li agradava dir. Sempre junts. Eixa era la seua rutina i no la perdonava per res del món.
Ma mare tenia la casa plena de teles, fils, didals, sedalines, cremalleres i patrons del Burda. Encara que al casar-se amb mon pare, va deixar de banda el treball de modista, mai el va deixar del tot, i molts eren els vestits fets a mà, fins i tot de novia, que va realitzar per a família, amigues… Encara tinc eixa màquina de cosir Alfa, com al seu record més particular, pel molt temps que passava, amb aquell soroll tan particular. Ma mare era molt diferent. Era molt més extravertida, xarradora, i es feia amb tot el món, amb gatets i gossets, de forma natural, sense cap esforç. Recorde també que a tots dos els costava molt parlar en castellà. Era molt divertit escoltar-los pensant les paraules i dissimulant l’accent valencià-alcoià sense poder evitar-ho.
A mi, em van tindre, com sol dir-se als partits de bàsquet, ‘sobre la botzina’, quan quasi havien tirat la tovallola. En aquells temps, principis dels 70, amb 50 i 34 anys, respectivament, ja eren un cas quasi perdut per a ser pares. Però ho van aconseguir !! Encara, això sí, que els vaig eixir un poc estropejat, un poc prou… raquitisme, albúmina i un seguit d’infermetats en els ossos, fetge, renyons… que de menut em van fer estar més a l’hospital que a casa. Tinc en la cama esquerra, encara hui, un forat en la pell de les voltes que em van punxar al mateix lloc. Finalment, no sé d’on van traure els diners, però després de un bon grapat de viatges a Barcelona, a un metge de ‘pago’, em van tirar endavant. Crec que ni ells mateixos s’ho creien. Per això, l’afany sobre protector que sempre van tindre amb mi. Lògic amb els diners i esforços que els havia costat!.
Però quan tenia 27 i 29 anys, respectivament, pareix que van veure que ja tenien encaminat aquell xiquet malaltís i em van dir adéu, així a ‘lo bruto’, sense demanar permís. En els llits de l’hospital, on de xiquet vaig estar jo, allí es van anar consumint poc a poc, encara que en poc temps. Primer es va posar malalt ella i del ‘susto’ es va morir ell, tots els mals que tenia latents van aflorar, més que el càncer el va matar la pena de veure a la seua dona en la UCI. I als pocs mesos eixe tumor al pàncrees de la mare va tornar i ja no va tindre miraments. Aquella ‘habitació amb vistes’, amb llargues nits a aquell incòmode sofà extensible, va ser l’últim lloc on els vaig veure com, sense poder fer res per a evitar-ho, se’ls apagava la llum.
Pense que tot i que em van deixar un ‘pel’ prompte, crec que van fer una bona tasca. Esforç, humilitat, faena, suor, disciplina, bonhomia… no em van aconsellar mai, sols em van mostrar el camí amb la seua vida, amb el seu dia a dia, amb l’exemple. Uns 20 anys després, ací continue, al peu del canó i encara que pareix sol, en realitat estic acompanyat per molts. Quan em van deixar, jo havia deixat de preparar les oposicions a professor del que havia estudiat, Geografia i Història, gràcies al seu immens esforç. Segur que vaig ser l’únic fill de panader-jubilat i mestressa de casa-ex modista, que va estar cinc anys al Col·legi Major de la Universitat d’Alacant, per acabar escrivint a Ciudad, un periòdic local, sobre bàsquet. Això sé que els va pegar tort. Però aquell periòdic em va salvar la vida, sobretot a aquells anys, i em va portar, amb el temps, a un segon mitjà local de comunicació més històric encara, la ràdio, Radio Alcoy, on estic hui. Des d’aquells dies, de forma més conscient, vaig intentar agafar el millor dels dos i ja que els havia costat tant esforç en donar-me vida, sols per això, per ells, intentaré viure tot el que puga, o el que em deixen, i fer-ho el millor que puga, cada dia.
Paco i Xelo, Agulló i Payá, mons pares, s’ho mereixen tot.
PACO Aunque de altura no eres mol Gran com a persona eres un gegant, I de ton Pare que Podem dir els panaders de Corbi que era un Sr i aixina es derijiem a ell com el SENYOR PACO mai en la vida les vist ni cabrejat , ni mal parlat, sols mos día a voltes, que dobles ia no, que el tems no pasa de baes….. Pero ben orgullos estaba ell de tindre un xicon, despres de tot lo que va pasar. I de t’amare no puc dir mol sols que le dillem al sr Paco » collo quina vista a tingut el tío.I de veres que él anava ben content i orgullos al seu costat.
Hola.
Un article preciòs.
Enhorabona.
Me ha encantado Paco.
Paco! No sé què dir. Diria moltes coses. Millor ho torne a llegir
Preciós article Paco. A la teua fantàstica escriptura, afiges una emotivitat que ens arriba al cor. Jo no vaig conèixer ‘A tons pares’, però una cosa sí puc dir: Tens tota la raó, van fer una bona tasca.