Destacados
La memoria
María del Milagro Jordá y Puigmoltó (1823-1887)
Poetisa y benefactora
Retrato de la poetisa por el pintor Ramón Castañer
Hija de José Jordá y Jordá y de María del Milagro Puigmoltó y Ortiz. Nació en Alcoy el día 2 de abril de 1823. Realizó sus estudios en el Colegio de las Salesas de Orihuela. Siendo muy joven, en realidad una adolescente, contrajo matrimonio en 1837 con José Luís Samper de las Casas maestrante de […]
La memoria
Premsa escrita i peladilles: una història embafadora
Un article molt ensucrat sobre la llepolia més típica de la ciutat
A principis de setembre vaig rebre la visita d’un bon amic de Jaén. Després de gaudir del modernisme arquitectònic de la ciutat, del sempre imprescindible refugi antiaeri, o d’una Font Roja eventualment invisible per la pluja i la boira, Javi em preguntà sobre els dolços típics d’Alcoi.
La memoria
José García Llopis (Alcoy, 1913 – El Verger, 1997)
Maestro, locutor de radio, diplomado en Turismo y escritor
No se podría entender la historia de Radio Alcoy sin este carismático y polifacético locutor alcoyano que entró en la emisora con 20 años y que llegó muy lejos dadas sus inquietudes.
La memoria
Alcoi: estampes i opinions a l’inici del segle XX
Tots els detalls d'una crònica anomenada “Desde Alcoy”, publicada en la portada del desaparegut diari 'El día', de Madrid
Guillermo Pérez, 17/09/2019

Als alcoians ens agrada la crítica, xafardejar, opinar de qualsevol tema, ja siga local, nacional o internacional. Supose que serà una de les conseqüències de viure a un lloc que, ho vulguem o no, és híbrid de poble i ciutat. Este costum sempre ha estat present gràcies als altaveus que han permès que es canalitzara l’opinió pública alcoiana. Està, per exemple, la premsa escrita de paper, cada vegada més malalta però amb una secció que mai morirà: les cartes al director.  Recorde que, quan era menut, llegia amb interès i certa perplexitat les cartes que rebia el director del Ciudad. Com podia la gent saber de tantes coses?

Des de fa molts anys, la ciutadania d’Alcoi té a l’abast el “Suya es la radio”, un programa radiofònic setmanal, de només vint minuts, però que és el paradigma de la queixa alcoiana. Des d’ací vull fer una crida  a filòlegs, sociòlegs, antropòlegs per a que facen un estudi de les cridades telefòniques que fa la gent. Estic segur que donaria per a una tesi doctoral.

A principis del segle XX no existia la ràdio comercial, que encara tardaria algunes dècades a desenvolupar-se. La premsa de paper, però, estava vivint la seua particular edat daurada. Només a Alcoi s’editaven, almenys, quatre publicacions, deixant de banda els òrgans oficials dels partits polítics o d’organitzacions sindicals. A tot l’Estat, és impossible quantificar el total de diaris i revistes que hi havia en circulació.

Per això, ens centrarem en El día, un diari publicat a Madrid i dirigit per Antonio Santonja, nascut a Alcoi. El rotatiu tenia una forta càrrega política i els seus temes principals eren la política nacional i madrilenya, dos esferes que es solapaven amb facilitat, el mateix que ocorre al nostre present. El fet de néixer a Alcoi no seria, en principi, suficient per a parlar de la publicació del senyor Santonja. El fet diferenciador es una crònica anomenada “Desde Alcoy”, signada per un corresponsal anònim i publicada habitualment en la portada del diari.

eldia01

Com es pot veure, en la seua primera crònica del 14 de gener de 1901, el corresponsal elogiava l’oferta cultural dels principals espais dinamitzadors de la ciutat, és a dir, el cercle catòlic i el cercle industrial.

Es tracta de textos que relaten la vida de la burgesia alcoiana amb un estil encara es pot trobar a la revista ¡Hola!. Es un estil amable, senzill i d’alguna manera seductor. Per exemple, el següent fragment, publicat dos setmanes després, descriu la romeria a Sant Cristòfol i la elegància de les filles dels comerciants de la ciutat:

eldia02

Eixe mateix dia, però, el corresponsal anònim informava de dos successos tràgics que il·lustren la diferència entre les classes més poderoses de la ciutat i un proletariat que estava massa exposat a la sinistralitat laboral:

eldia03

Les cròniques alcoianes de El día intentaven mostrar la cara amable de la ciutat, en concret una burgesia amant del teatre popular i la revista que gaudia de les representacions de la Societat “El Trabajo”. En general, les seues ressenyes teatrals són positives i estan farcides d’elogis. La força que el teatre aficionat té a Alcoy en l’actualitat és, en part, deutora d’estes obres que es representaven durant els mesos d’estiu dels primers anys del segle XX. El primer retall és del mes de juliol de 1901. El segon, d’agost:

el dia04

el dia05

El nostre cronista també va tindre temps de compartir amb els subscriptors de El Día tots els detalls d’un banquet polític al que no va faltar Canalejas, diputat per Alcoi i l’home fort de la facció reformista del partit liberal. Este text, publicat el 17 de maig de 1901, resulta molt interessant per comprendre com començava a gestar-se la política de masses. Encara que va ser realment un banquet –amb menjar per a més de 150 persones–, el fet que es celebrara al Teatre Principal dóna pistes de la importància que la política tenia en ciutats mitjanes com Alcoi. A la finalització del banquet-sopar, es van obrir les portes i açò és el que va passar:

el dia06

De l’anònim corresponsal podem destacar unes quantes coses: la seua fixació per la bellesa de les senyoretes alcoianes, la seua condició d’industrial –ho diu en un altra crònica–, el seu gust pel teatre i l’art… I un rebuig total pel qui va ser alcalde d’Alcoi entre 1902 i 1909, Salvador Reig, al qui acusà de fer malbé el paradís artístic que tan bé ens havia descrit a les seues cròniques anteriors.

el dia07

Amb este últim paràgraf, que es va poder llegir el 17 d’abril de 1903 a Madrid, tanquem el cercle i unim el passat amb el present: o els atacs que va dirigir a l’alcalde no mereixerien un minut de glòria al Suya es la radio? Que un pot ser refinat, però quan es tracta d’insultar, les floritures deixen pas al terme socarrat, que sempre fa el seu paper, i que em perdone la gent de la vila comtal.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario