Als alcoians ens agrada la crítica, xafardejar, opinar de qualsevol tema, ja siga local, nacional o internacional. Supose que serà una de les conseqüències de viure a un lloc que, ho vulguem o no, és híbrid de poble i ciutat. Este costum sempre ha estat present gràcies als altaveus que han permès que es canalitzara l’opinió pública alcoiana. Està, per exemple, la premsa escrita de paper, cada vegada més malalta però amb una secció que mai morirà: les cartes al director.  Recorde que, quan era menut, llegia amb interès i certa perplexitat les cartes que rebia el director del Ciudad. Com podia la gent saber de tantes coses?

Des de fa molts anys, la ciutadania d’Alcoi té a l’abast el “Suya es la radio”, un programa radiofònic setmanal, de només vint minuts, però que és el paradigma de la queixa alcoiana. Des d’ací vull fer una crida  a filòlegs, sociòlegs, antropòlegs per a que facen un estudi de les cridades telefòniques que fa la gent. Estic segur que donaria per a una tesi doctoral.

A principis del segle XX no existia la ràdio comercial, que encara tardaria algunes dècades a desenvolupar-se. La premsa de paper, però, estava vivint la seua particular edat daurada. Només a Alcoi s’editaven, almenys, quatre publicacions, deixant de banda els òrgans oficials dels partits polítics o d’organitzacions sindicals. A tot l’Estat, és impossible quantificar el total de diaris i revistes que hi havia en circulació.

Per això, ens centrarem en El día, un diari publicat a Madrid i dirigit per Antonio Santonja, nascut a Alcoi. El rotatiu tenia una forta càrrega política i els seus temes principals eren la política nacional i madrilenya, dos esferes que es solapaven amb facilitat, el mateix que ocorre al nostre present. El fet de néixer a Alcoi no seria, en principi, suficient per a parlar de la publicació del senyor Santonja. El fet diferenciador es una crònica anomenada “Desde Alcoy”, signada per un corresponsal anònim i publicada habitualment en la portada del diari.

Com es pot veure, en la seua primera crònica del 14 de gener de 1901, el corresponsal elogiava l’oferta cultural dels principals espais dinamitzadors de la ciutat, és a dir, el cercle catòlic i el cercle industrial.

Es tracta de textos que relaten la vida de la burgesia alcoiana amb un estil encara es pot trobar a la revista ¡Hola!. Es un estil amable, senzill i d’alguna manera seductor. Per exemple, el següent fragment, publicat dos setmanes després, descriu la romeria a Sant Cristòfol i la elegància de les filles dels comerciants de la ciutat:

Eixe mateix dia, però, el corresponsal anònim informava de dos successos tràgics que il·lustren la diferència entre les classes més poderoses de la ciutat i un proletariat que estava massa exposat a la sinistralitat laboral:

Les cròniques alcoianes de El día intentaven mostrar la cara amable de la ciutat, en concret una burgesia amant del teatre popular i la revista que gaudia de les representacions de la Societat “El Trabajo”. En general, les seues ressenyes teatrals són positives i estan farcides d’elogis. La força que el teatre aficionat té a Alcoy en l’actualitat és, en part, deutora d’estes obres que es representaven durant els mesos d’estiu dels primers anys del segle XX. El primer retall és del mes de juliol de 1901. El segon, d’agost:

El nostre cronista també va tindre temps de compartir amb els subscriptors de El Día tots els detalls d’un banquet polític al que no va faltar Canalejas, diputat per Alcoi i l’home fort de la facció reformista del partit liberal. Este text, publicat el 17 de maig de 1901, resulta molt interessant per comprendre com començava a gestar-se la política de masses. Encara que va ser realment un banquet –amb menjar per a més de 150 persones–, el fet que es celebrara al Teatre Principal dóna pistes de la importància que la política tenia en ciutats mitjanes com Alcoi. A la finalització del banquet-sopar, es van obrir les portes i açò és el que va passar:

De l’anònim corresponsal podem destacar unes quantes coses: la seua fixació per la bellesa de les senyoretes alcoianes, la seua condició d’industrial –ho diu en un altra crònica–, el seu gust pel teatre i l’art… I un rebuig total pel qui va ser alcalde d’Alcoi entre 1902 i 1909, Salvador Reig, al qui acusà de fer malbé el paradís artístic que tan bé ens havia descrit a les seues cròniques anteriors.

Amb este últim paràgraf, que es va poder llegir el 17 d’abril de 1903 a Madrid, tanquem el cercle i unim el passat amb el present: o els atacs que va dirigir a l’alcalde no mereixerien un minut de glòria al Suya es la radio? Que un pot ser refinat, però quan es tracta d’insultar, les floritures deixen pas al terme socarrat, que sempre fa el seu paper, i que em perdone la gent de la vila comtal.