Destacados
La memoria
Teresa Matarredona Aznar (1904-1999)
Profesora y compositora
Los primeros contactos con la música los tuvo en su propia casa, donde se respiraba afición, estudiando solfeo con su abuelo Eduardo Matarredona Pastor, violonchelista, y piano con su madre. Posteriormente, en su ciudad natal, perfeccionó los estudios de este instrumento con Rafael Casasempere Moltó, finalizando la carrera y los estudios de armonía hasta el […]
La memoria
Les runes de la memòria
Ruïnes de l’ermita de l’Olivar de la Bassa. Zona Nord. Alcoi
Eren finals dels anys seixanta o començament dels anys setanta del segle passat. Feia uns quants anys que vivíem en aquella zona, hui el nord dinàmic d’una ciutat, aleshores uns barris apartats del centre neuràlgic de la vida urbana on tot s’hi decidia. A les barriades de Sant Maure, Joan XXIII, Font Dolça o Caramanxel […]
La memoria
Jorge Silvestre Andrés (1921-2008)
Empresario y fester
Vino al mundo en Alcoy un 10 de enero de 1921, siendo sus padres Rafael Silvestre Abad (-el del Bambú-1885-1963) y Marcela Andrés Gisbert (1888-1923). Sus primeras  enseñanzas las realizaría en la Academia Tecnos, y ya con 14 años comenzaría sus estudios de francés y alemán en Suiza. En 1943 se licenció en Derecho por […]
La memoria
Centre històric d’Alcoi: una víctima i poques esperances
En aquests temps que ens ha tocat viure, els recursos econòmics són molt limitats i els particulars tenen poca o cap disponibilitat.
Mario Candela, 2/02/2020
FOTO PACO GRAU

Sembla que és recent, que el centre històric/nucli antic d’Alcoi s’enfonsa des de fa quatre dies, però no, res d’això; ja fa mig segle. De fet, en un ja llunyà 2 d’abril de 1971 el columnista Enrique García Albors, de Ciudad, es preguntava «por un Alcoy que quiere asomarse al siglo XXI sin pingajos, parches y remiendos del siglo XIX». Aquest escriptor utilitzava un terme molt contundent per a definir allò que es volia canviar, un «Alcoy barriobajero», per al que plantejava «demoler, sí; ¿y después?».

Dos anys després, el mateix diari expressava la gegantesca preocupació existent en Alcoi arran de la contínua declaració d’edificis en ruïna, en un procés setmanal que afectava carrers com Puríssima, Tossal, Sant Roc, Buidaoli i Algessares.

La qüestió que plantejava el senyor García Albors continua vigent, per desgràcia. Les ruïnes setmanals han continuat durant dècades i sembla que no tenen un final a curt termini, per causa de l’ampliació de les àrees de degradació, mentre la fesomia de la ciutat ha canviat de forma dràstica i en certa manera, lamentable. Cap govern ha trobat la vareta màgica que permeta una reversió, una resurrecció de l’Alcoi d’ahir: ni els darrers governs franquistes -amb les demolicions amb trilita-, ni el PSOE 1 amb la reconstrucció de La Sang i altres zones, ni el PP amb les expectatives amb resultat més que simbòlic ni tampoc el PSOE 2 amb els intents de fer alguna cosa positiva. Tal volta no hi haja solució.

El que sí que és cert és que després de gairebé cinquanta anys, ha esdevingut la tragèdia. I ha sigut per on menys s’esperava, per una casa que estava en bones condicions tècniques, d’acord amb l’informe de la revisió oficial. Una dona de certa edat, característica del tipus de població del centre històric, ha estat la víctima. La primera. I sort, per Sant Jordi, la Verge dels Lliris, San Mauro o San Gregorio de Ostia, n’hi ha hagut des del principi. I molta.

Així, la senyora Adela Gisbert, de seixanta-cinc anys, va aconseguir eixir de sa casa, al número 8 del carrer Sant Roc, mentre s’enfonsava, el 30 de maig de 1977. Va escapolir-se per cames per un pati del carrer Barbacana.

Més grossa si cap va ser la que va ocórrer al número 20 de Puríssima, a principis de 1985, un edifici que es va enfonsar quinze minuts després que vint persones marxaren per anar a la boda de la filla de la propietària. En canvi, el 30 de gener de 1986 un home de vuitanta anys i el seu fill van resultar ferits en desplomar-se la casa en què vivien, al carrer Sant Domènec, com també dos operaris d’una empresa local que treballaven un any més tard en la demolició d’una casa de La Sang: el terra es va enfonsar i van caure amb ell. Un ensurt galàctic i algunes ferides lleus va ser el resultat.

Ara, el centre històric ja té una víctima i poques esperances. En aquests temps que ens ha tocat viure, els recursos econòmics són molt limitats i els particulars tenen poca o cap disponibilitat. Amb les administracions succeeix un altre tant, per la qual cosa, projectes com La Sang o semblants són impensables.

Del Blog Allò que ix del teclat / Lo que sale del teclado. https://elblogdemarioc.blogspot.com/

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario