Gairebé tots els carrers que composen aquesta barriada foren projectats a mitjans dels anys 50. El dia 23 d’octubre de 1966 s’inauguraren els grups de vivendes de Joan XXIII i Sagrada Família. El primer estava format per 540 vivendes i 22 locals, construïdes pel Patronato de la Vivienda.  No tardarien en ser ocupats per famílies de treballadors que vivien amb dificultats creixents en les diminutes i poc salubres cases del centre de la ciutat, el despoblament del qual començà a esdevenir dolorosa realitat davant la passivitat de les autoritats. Les culpes d’aquest despoblament haurien d’esperar a fer-se públiques a l’arribada dels ajuntaments democràtics, torpedinant totes i cadascuna de les iniciatives d’aquest per revitalitzar el casc històric de la ciutat. L’administració municipal de caire franquista, sense fer-hi res més enllà de la simple contemplació de la degradació progressiva del cor de la ciutat, aconseguí passar de puntetes sobre el terreny llefiscós de les responsabilitats adquirides.

Amb una configuració social molt variada, la qual incloïa classes treballadores humils, immigrants andalusos i castellans i ètnies diferenciades i menystingudes, aquell conjunt d’habitatges que venien a emplenar tres o quatre carrers forjaren una personalitat característica d’un tot unitari envoltat per un no res de barrancs i solars erms estesos a l’altre costat del pas del Xitxarra, en el tram inicial del seu periple cap a Gandia.

La memòria passant de tots aquests anys em fan rememorar aquest barri singular, de forta personalitat, obert a l’interior però alhora, tancat i aïllat a l’exterior, amb una retirada amb El Poble Nou de Barcelona, amb les seues tribus urbanes i capitosts, la fama dels quals ultrapassava la quadratura urbana d’aquells edificis de rajols de color taronja que han superat amb una salut envejable l’inefable pas del temps. Noms i cognoms d’estirp castellana desarrelats que pertanyien a famílies humils carregades amb una munió de problemes, entre els quals planava per sobre de tots la difícil subsistència. Aquesta mena d’estendards foren lluïts per totes la zones d’influència, sembrant una mena de llegenda negra que els convertia alhora en herois i perill a evitar davant la possibilitat de trobar-te’ls de cara.

Tanmateix Joan XXIII era, a ulls del visitant, un barri tranquil amb una accessibilitat més que limitada. La prolongació de Sabadell i Arquebisbe Domènec permeteren la connexió amb Sant Maure, tot constituint l’eix principal de la zona urbana septentrional de la ciutat d’Alcoi. Aquesta sensació de placidesa era experimentada per mi cada vegada que m’hi endinsava acompanyat pels meus pares en les visites que fèiem als familiars instal·lats en els carrers Benilloba i Cocentaina, el nucli principal del barri. Els blocs de pisos tenien la suficient separació per permetre-hi l’aparcament de vehicles i un espai per a vianants amb bancs per seure-hi, quelcom impensable en els carrers estrets de la part antiga d’Alcoi. Els habitants de Joan XXIII gaudien, doncs, d’unes petites àgores que facilitaren la convivència i el coneixement mutu del veïnat. En aquest espai era freqüent, igualment, la pràctica de l’esport rei en improvisats escenaris que feien servir l’arbreda de davant les cases com a porteries i l’asfalt dels carrers com a pista esportiva compartida amb el trànsit dels vehicles dels propietaris que n’eixien o en tornaven, perquè aquests carrers podrien ser qualsevol cosa excepte lloc de pas.

L’altre esport del jovent resident, la guerrilla urbana, gaudia d’instal·lacions naturals ben amples i delimitades, sense necessitat d’haver d’utilitzar la imaginació per recrear un camp de batalla. Els dos descampats situats a ambdós costats del traçat del ferrocarril eren ideals per a la pràctica de l’exercici bèl·lic, sense oblidar el barranc que fitava el barri per la seua vessant sud, la transformació del qual el convertiria anys més tard en el parc urbà més gran de tota la ciutat.

Joan XXIII es configurava així com un petit món assentat en una mena de terrat amb vistes a la ribera d’un riu Serpis acabat de nàixer, que discorria el seu primer tram sobre el fons muntanyenc de la Serreta i L’Ull del Moro, una mena de murada sud que ajudà poderosament a bastir el sentiment de ciutat-estat que tants anys ha caracteritzat els habitants d’aquesta foia.

Els vint-i-dos locals dels baixos de les edificacions anaren omplint-se de petites botigues que asseguraven l’autosuficiència en l’abastiment d’allò necessari per viure amb una dignitat mínima. Recorde el forn de pa, alguna botiga de queviures, drogueries… I bars, que acolliren la formació d’una penya esportiva que, amb el pas de temps, esdevingué un dels trets identitaris de la barriada. Tota la xicalla que s’havia format, futbolísticament parlant, en els carrers s’organitzà i començà a competir amb unes eines més pacífiques o legals que no pas els pals, pedres o d’altres eines característiques de les tribus urbanes.

Els habitants del barri anaven consolidant una manera particular de ser i d’entendre les relacions humanes entre el veïnat que l’habitava. Ells es coneixien entre ells i aquest coneixement constituïa un vincle de complicitat que els diferenciava i alhora els enfrontava a l’altra gent dels altres barris i a la creme alcoianitzada del centre, que continuava foragitant cada cop més la gent humil, fins que es convertí en residència residual d’aquells que tenien un cert poder adquisitiu i es constituïen com a “unitat de destí” en allò local. M’estic referint a la burgesia local i la cohort d’eterns aspirants a classe benestant que estiraven més la mà que la màniga. Per contra, la composició social del col·lectiu de Joan XXIII o les “quinientes” (com vulgarment es coneixia, en un exercici de degradació lingüística) era , com ja hem dit, d’allò més variada. Al capdavall, tots emigrants, encara que l’abast concèntric del cercle fos, en cada cas, diferent. Potser caldria buscar en aquest fet la base que uní la població del barri i acabà per delimitar els trets d’aquest caràcter singular.

L’autosuficiència del barri s’estengué a altres aspectes de la vida com ara l’educació i l’esbarjo. La implantació d’un nou centre educatiu per la comunitat salesiana vingué a unificar, en certa manera, els dos camps descrits. La selecció de l’alumnat practicada pel centre educatiu religiós, que se’n procurava ben bé la reserva del dret d’admissió, relegava l’alumnat més humil (i presumiblement conflictiu) a les instal·lacions insalubres de barracons situats en un descampat que fitava amb la part nord del barri o en alguns baixos comercials situats al mateix Joan XXIII, als carrers Teodor Llorente o Jordi de Sant Jordi, dins de Sant Maure. Per tal de fomentar un oci diferent i rendible econòmicament, la comunitat eclesiàstica habilità un dels espais no utilitzats del Col·legi com a mena de discoteca casolana, amb servei de minibar inclòs. Naixia així el Club XXIII, que prenia el cognom de l’escola, la qual, a la seua vegada, havia fet manlleu del nom del barri. Fou punt d’encontre del jovent de la zona i d’altres de la ciutat, però també lloc on es forjaren baralles de tribus urbanes quan començaren les visites procedents de Batoi, un barri de la ciutat amb unes característiques semblants, les bandes dels quals rivalitzaven sobre el dret d’implantació i preeminència al lloc on vivien.  L’oferta d’esbarjo del centre educatiu es complementava amb el cinema que es projectava en una mena de saló d’actes del col·legi. Hom havia de satisfer la quantitat de 5 pessetes a l’entrada, amb la possibilitat d’adquirir llepolies en el mateix minibar que donava servei al Club XXIII.  Aquest preu mòdic garantia el dret de visionar una pel·lícula de remake projectada en un enorme projector de S-8, propietat del Col·legi. Si no ho recorde malament, les projeccions tenien lloc diumenge a les 17 hores, poc o menys. Una activitat extraescolar no massa rendible econòmicament, però sí de cara a les famílies, que dipositaven els seus fills amb un bagatge de confiança renovada en la família salesiana. Calia tenir cura de la clientela amb la vista posada en el futur curs escolar.

La caiguda del barranc vers la Rambla anà suavitzant-se a mesura que tones de terra procedents d’altres llocs del terme municipal eren vessades i desapareixien o s’aplanaven els terrenys que separaven Joan XXIII del centre educatiu. La terrassa existent a la part est del barri anà engrandint-se i permeté que, una sèrie d’indústries i el remat final del parc de la Zona Nord, perfilaren una imatge més amable i integradora a aquell conjunt de cases aïllades enmig de grans solars. La urbanització de la Hispanitat suposà un trànsit de vehicles i un accés més fluid. Fins i tot s’instal·là la primera parada de l’autobús urbà en el carrer Ferran el Catòlic i un conjunt de nous blocs d’edificis de l’avinguda de l’antic traçat ferroviari acabà per deixar en segon pla la fesomia del barri que exhibia la primera fila de les cases del carrer dedicat al rei de la Corona d’Aragó. Un nou col·legi privat d’orientació religiosa vingué a sucar de l’oli del creixement demogràfic del barri, tot assentant-se en uns terrenys que ocupava la maltractada escola pública, dintre d’una operació urbanística típica del neofranquisme, la qual suposà l’ensorrament de l’emblemàtic edifici que ocupava aquesta escola al centre de la ciutat i la seua substitució per un pàrquing públic. L’especulació dels terrenys d’una zona en creixement vingué a completar-se amb algunes empreses de serveis que acabaren per acordonar el rectangle de les 540 vivendes.

Joan XXIII esdevingué finalment un barri totalment incardinat en la zona urbana del nord d’Alcoi. Unit a Sant Maure, el Parc de la Zona Nord (hui Amfiteatre Amando Blanquer) en completava la connexió amb Caramanxel, mentre que la Hispanitat desembocava finalment al Polígon de Cotes Baixes i dibuixava la unitat urbana amb la Font Dolça i les cases de Quico l’Alt.  Sense perdre la singularitat que l’havia definit al llarg d’aquestes dècades, formà part important de la nova concepció unitària de la Zona Nord, la qual, l’associació de veïns contribuí poderosament en la seua creació i concepció definitiva.

La nova realitat econòmica ha fet desaparéixer gran quantitat de comerços. Gairebé en queden dos o tres resistint l’envit dels nous temps. El temps, però, no ha pogut canviar el caràcter integrador de la seua gent, que conviu enmig la tranquil·litat amarada per un sol que engalana els seus carrers en unes vesprades de llum intensa i ambient enyoradís.  Enfilar-se’n per l’interior (carrers Muro, Cocentaina, Benilloba…) per reviure-hi uns anys no massa llunyans és un exercici plàcid i relaxant, amerat pel clapejar de les sabates sobre un paviment redefinit urbanísticament, perfecta melodia del silenci, que convida a reconstruir escenaris i persones que desfilaren el seu dia per la línia de la petita història. La mateixa història que tots i cadascun de nosaltres protagonitzem amb els nostres fets, dia rere dia.