L’any 1986 la banda britànica Madness es va dissoldre i un jove del sud d’Holanda, anomenat Basilius (Bas) Johannes Wilhelmus Van Dijk, va decidir omplir el buit muntant el seu propi grup. Tres anys més tard naixia Let’s Quit.

Més o menys per eixes dates, Liberto Soler Chinchilla, teixidor de professió i clarinet afeccionat de la Societat Musical Nova, aleshores Nova de l’Iris, parlava amb la direcció de Bernabeu y Cia., immersa en una de les crisis que assola periòdicament la industria alcoiana, per sol•licitar el més aviat possible l’atur, la pre-jubilació o el que fora menester per tal de no tornar al teler.

Gairebé una dècada més tard, cap al 1995, Liberto gaudia ja d’un joiós retir atapeït d’activitats que incloïen: pujades diàries al Preventori o a la Piscina Municipal (depenent de l’estació), assajos i actuacions amb la Nova, participació en societats com ‘La Penya dels Tontos’ o ‘La Penya Mariola’, partides de cotos al ‘Bar Español’ i les visites setmanals a la penya recreativa i cultural per antonomàsia, coneguda com ‘Penya del Bon Humor’.

Pel que fa a Let’s Quit, havia aconseguit llaurar-se una reputació tocant versions de The Specials, Bad Manners o UB40 en instituts i bars de mala mort, la qual cosa li va permetre publicar el seu primer àlbum ‘The southern belles party beat’. Com que la lletra d’una de les cançons del CD havia estat escrita a quatre mans (potser eren vuit degut al alcohol) amb un amic alcoià que Bas havia conegut a un càmping de la costa, va decidir visitar la ciutat.

Quan va arribar a Alcoi, el primer que va veure va ser una plaça amb un auró, un casal antic i edificis enderrocats o a punt d’enderrocar-se per tot arreu. Un senyal de direcció prohibida, cinc cables que creuaven el cel com si foren un pentagrama i una placa on deia carrer Verge Maria damunt l’única paret que es mantenia en peu d’una casa. L’amic alcoià i un amic de l’amic el van portar de visita turística a aquell barri fantasma per mostrar-li un dels llocs més autèntics i singulars de tota la ciutat: la penya recreativa i cultural per antonomàsia.

Van accedir al local menut, atapeït de gent, on hi havia una divisa que deia: ‘Mane qui mane cafè i música que no falte’. Van demanar cervesa i es van asseure a una taula que hi havia al costat d’una finestra des d’on es veia el pont de Sant Jordi. Quan el rellotge va marcar l’una del migdia algú va agafar un got i una forqueta i, fent de campana i badall, va anunciar el que era evident per a tothom que ja era la una tocada. Tot seguit com en una pel•lícula de dibuixos animats les taules disperses es van unir formant una única taula mentre els clients, com ratolinets laboriosos, anaven i venien de la barra portant menjar i begudes. Finalitzada la maniobra cadascú va ocupar la seua posició a la taula. Llavors Liberto es va acostar al seu nebot (l’amic de l’amic) a l’amic i a l’holandès (vostè no es de ací) i els va convidar a asseure amb la resta.

Durant varies hores van menjar, van beure i Liberto i Bas van encetar una conversa esguitada d’acudits, imprecisions i sobreentesos com si foren coneguts de tota la vida. El fet que l’holandès no entenguera l’idioma que parlava Liberto tampoc va suposar cap inconvenient. Ell es va inventar una llengua feta a mida amb gestos, paraules i expressions com capità, corten el bingo, tu saps de qui és fill eixe… que, si més no, els permetia entendre’s.

Després d’aquella primera visita a la Penya del Bon Humor, cadascú se’n va tornar als seus quefers. Liberto a la vida de savi ambulant pels carrers d’Alcoi i l’holandès a l’Eindhoven natal a fer cançons. De fet Let’s Quit a hores d’ara ja gaudia d’una certa anomenada la qual cosa li permetia fer concerts a Bèlgica, Berlín o Polònia, tocar amb bandes com Bad Manners, The Specials, The Selecter, The Skatalites o The Toasters, publicar el maxi-single ‘Survival of the Quittest’ inspirat en Darwin i Star Trek, o gravar l’àlbum ‘Imprisoned’.

No obstant això cada estiu Bas regressava a Alcoi a la cita anual amb Liberto i la Penya. Passant de ser un visitant desconegut a un convidat exòtic que gaudia dels jocs de màgia de Jordi, de les explicacions de Cigró sobre el significat de la paraula ‘imperenne’ (barreja de perenne i immortal) dels concerts de ‘Pinet y sus muchachos’ (l’edat mitjana dels ‘muchachos’ era de vuitanta i pico anys) i, sobretot, de l’enigma que Liberto va plantejar-li un dia rotllo Sibil•la: és possible fer flotar una moneda en un got ple de cervesa?

El més de juliol de l’any 2000, tot i que encara no ho sabien, Liberto, l’holandès, l’amic de l’amic i l’amic van travessar per darrera vegada la porta de la Penya. Almenys tots quatre junts. La música va seguir sonant com un batec llunyà al barri fantasma a mida que s’allunyaven, fins arribar a la Plaça d’Espanya (abans de la Constitució, abans de la República, abans de Sant Agustí) on es van acomiadar. Liberto va estrènyer la mà de l’holandès i li va dir: ‘Ja ens veurem, i si no ens veiem que no siga per culpa meva’. Un mes més tard Liberto moria a l’hospital ‘Verge dels Lliris’. Havia ingressat perquè li tractaren una petita anèmia. Era un vint-i-set d’agost. Tenia 74 anys.

L’any següent l’holandès va tornar a Alcoi amb un regal sobtat per a l’amic i l’amic de l’amic, el darrer mini àlbum de Let’s Quit ‘Liberty’. Un treball que incloïa una cançó anomenada ‘Beware of the man called Liberty’ dedicada a Liberto l’inoblidable mestre del suspens i la màgia. Un home bo i íntegre que mai no va necessitar paraules per fer-se entendre.

La tardor del 2007, després de publicar el seu últim àlbum ‘My bottled friend and foe’ i d’una gira per Bòsnia, Croàcia i Eslovènia, Let’s Quit es va desfer. Els va passar el mateix que a aquella banda de rock de la cançó de Manel. Una nit van fer un concert final, molt trist i ho van saber i ho van notar. Eixe mateix hivern l’amic alcoià de Bas va publicar un llibre de relats anomenat ‘Libèl•lules roges’ on hi havia ‘La moneda que flota’, un conte escrit un parell d’anys abans que tractava d’eixe curiós encontre entre Liberto Soler y l’holandès.

Durant la presentació del llibre a L’Escenari Pub el grup ‘Phil de Vient i les bajoques farcides’ (alter ego de Toni de l’Hostal i d’Arthur Caravan) va interpretar una versió de ‘Liberty’ anomenada ‘Espai amb el Tio Liberto’ que posteriorment, l’octubre del 2008, seria enregistrada al disc ‘Tirant de Cançó’, gairebé al mateix temps que sortia a la venda el primer àlbum  d’Arthur Caravan que s’iniciava amb la cançó ‘Liberto i el redoble americà’. En totes dues gravacions a la bateria hi havia Toni Blanes Soler, nebot net de Liberto.

Un dia, molts anys després, l’amic alcoià de l’holandès va rebre un correu de l’holandès on li explicava què és el que calia fer per a que una moneda flote en un got ple de cervesa: Un papel para hacer un Samson en el aqua, on top the coin, with a little wooden stick (for cleaning the teeth) push the paper under the water, than the coin floats.

BEWARE OF THE MAN CALLED LIBERTY

Beware of the man called Liberty
He is a child in an old man’s body,
but the child doesn’t care.
The old body has no choice

but to follow him everywhere
and you may think that you met him once
that you saw him in the street.
But believe me if there’s any doubt,
I can tell you that it wasn’t him.

He holds the ace of spades in his ear.
He makes a coin flow in your pint.
He can make freaks socialize,
he can make people reading your mind.
The man called Liberty he doesn’t hear,
speaks a language not understood,
lives on a island in the mountains,
there’s always sun unless they need some rain.

Beware of the man called Liberty,
about to change you live, for better or for worse.
Beware of the man called Liberty,
no escaping from the change, a blessing or a curse

His mime is complicated, very rude.
If you tell me that you understand,
you need a doctor or you met a fake
or reached the level of Liberty.

Beware of the man called Liberty,
about to change you live, for better or for worse.
Beware of the man called Liberty,
no escaping from the change, a blessing or a curse.

ESPAI AMB EL TIO LIBERTO

Com un xiquet dins del cos d’un home,
no té vergonya ni la coneix;
l’home vell no té més remei
que anar allà a on el jove li pareix.

Podeu pensar que és un conegut
si se l’heu trobat pel carrer,
però només vos ho ha paregut,
perquè ell sempre vos haurà vist primer.

Quan juga a cotos du un as amagat,
la seua sang és d’aiguardent;
ell sempre sap d’on véns i on has estat
perquè vos pot llegir el pensament.

El tio Liberto no té por de res;
parla una llengua amb gust a café
que vos dirà, per si no l’heu comprés,
«esteu tots locos i jo també.»

Espai amb el tio Liberto,
que la vida et canviarà
per a bé o per a mal;
espai amb el tio Liberto,
no hi ha forma d’escapar:
el canvi es total.

Liberty – Let’s Quit – Den Bosch 10 06 2002

Espai amb el tio Liberto – Phil de Vient