Guillem Clua (Barcelona, 1973) és un dramaturg, guionista director d’escena i periodista català. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar la seua formació teatral a la Lindo Guildhall University. Està vinculat a l’Obrador de la Sala Beckett. És un dels autors contemporanis espanyols amb més projecció internacional. Les seues obres més conegudes com ara La pell en flames, Smiley i L’oreneta, han estat traduïdes a nombrosos idiomes i s’han representat per tot el món. S’han traduït a l’anglès, alemany, italià, francès, grec, búlgar i serbocroat. Ha guanyat dues vegades el Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi: la primera, el 2002, amb Invisibles i el 2004, amb La pell en flames. Aquesta segona obra li va suposar, igualment, el Premi de la Crítica al millor text del 2005. La versió en anglès s’ha estrenat en set ciutats nord-americanes i el 2006 el dramaturg es va traslladar a Nova York per a presentar-hi Gust de cendra. Seguidament va escriure Marburg, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el 2010.

En els darrers anys, Clua ha escrit obres amb una gran influència política: L’Oreneta, El gust de les cendres, La pell en flames i Justícia, que fou la darrera obra revelació a Barcelona. Precisament, el 2020 aquesta obra va rebre el Premi Nacional de Literatura Dramàtica del Ministeri de Cultura.

L’obra que ens ocupa, Invisibles, és definida pel mateix autor a la seua web com “una obra construïda a partir d’una complexa estructura d’escenes simultànies i d’una llegenda urbana per enllaçar les històries de sis personatges que pateixen diferents desordres psicològics. Tots ells transiten entre realitat i fantasia, entre la vida i la mort, entre l’odi i el terror, fent de l’engany un sistema de vida que els converteix en éssers invisibles davant la societat. Secrets familiars, corrupció, tràfic de drogues i fenòmens paranormals són els eixos sobre els quals gira aquesta història trepidant que condemnarà els seus personatges a un destí irònic i cruel”.

Amb aquesta visió polièdrica de l’escena, Guillem Clua ens presenta la realitat de sis personatges que es mouen en diferents plànols contraposats que representen la vida i la mort, la vida real amb l’altra paranormal, la medicina amb el contraban de les drogues, la malaltia psíquica vers la visió desenganyada dels fets, pròpia d’un vagabund. Per a tot allò combina diferents escenes sobre el mateix escenari i ens mostra les diferents històries alhora, en petits bocins que es desenvolupen tot seguit per tal que, a la fi de l’obra, el lector puga esbrinar el lligam que uneix totes elles.

Potser l’èxit més gran atribuïble al dramaturg català siga l’habilitat per situar el lector en diferents plànols, fent creure, unes vegades, que som davant personatges morts i inerts que vaguen pels escenaris de la vida fins que arribaran

a veure la llum final que els redimirà d’aquesta existència errant i permetrà el traspàs de llurs ànimes a una altra dimensió. D’altres vegades, però, mostrarà uns personatges reals que viuen la sordidesa d’un món ple de problemes i de misèries.

Embastar el fil conductor que mena la vida de tots plegats és una tasca que l’escriptor encomana al lector i d’aquesta manera el permetrà descobrir, a la fi de l’obra, què hi ha de comú en la vida de tots plegats i que, tal i com diu l’autor, els farà invisibles davant la societat i el món.

L’obra es desenvolupa amb un dinamisme molt gran, la qual cosa permet una lectura ràpida i alhora connectada amb l’interés de qui la llegeix. La seua representació, una vegada superat l’entrebanc tècnic per l’existència de tres o més escenes simultànies, pot esdevenir un entreteniment segur per a l’espectador, pel fet que pot suposar la novetat de barrejar espai i temps dins d’una mateixa representació on les tres històries avancen alhora. El llenguatge fet servir pels personatges, cru i proper a aquell altre col·loquial que hom escolta sovint pel carrer, contribuirà especialment a la implicació del lector o espectador amb l’entramat narratiu del text.