Pepe Sastre & Di Jei Pandereta
Destacados
Música i lletres
Últimas novelas con Barcelona
Un paseo por la capital catalana de la mano de tres obras del siglo XXI que retratan la ciudad contemporánea
Fotos: Pepe Sastre
El titular es un homenaje a Últimas tardes con Teresa, la novela de Juan Marsé que entra en todas las listas de las mejores obras ambientadas en Barcelona. Ya saben que la búsqueda en internet es muy amiga de las listas, da igual que sea para recomendarnos restaurantes o lecturas.
Música i lletres
Dos estius, dos novel•les
Lectures per rememorar el temps entre la infància i l’adolescència, quan els estius a la platja semblaven eterns
Hi va haver un temps en què els estius eren llarguíssims i despreocupats, entre la infància i l’adolescència. Un temps feliç i enyorat, sense escola ni obligacions, on el mar posava el teló de fons a totes les vivències i els descobriments viscuts d’any en any a la platja. Un viatge al passat que es […]
Música i lletres
Set llibres i onze cançons de futbol
L’Eurocopa és l’excusa per a esta selecció subjectiva sobre literatura i baló
Comencem pels llibres, com sempre en esta secció. I demane comprensió per les absències, perquè segur no estan tots els que són, però estic convençut que sí són tots els que estan a esta llista de set magnífics títols futbolers. L’Eurocopa és l’excusa per a esta selecció subjectiva sobre literatura i baló. I no és […]
Música i lletres
El llibre que em va recomanar Joan Miquel Oliver
Tot va començar a internet, com passa tantes vegades hui en dia

Joan Miquel Oliver em va recomanar un llibre i és de justícia compartir-ho. No tots els dies un geni de la música i les lletres et fa de guia literari. Els admiradors més entusiastes del grup Antònia Font ja saben de què estem parlant i estaran tan convençuts com nosaltres, perquè el grup mallorquí ha deixat un bon grapat de cançons gravades per sempre dins la nostra vida, com canten en el seu himne a la Alegria. I darrere d’eixes cançons s’hi troba la genialitat del compositor i lletrista Joan Miquel Oliver, tan virtuós a la guitarra com a l’hora de crear un món oníric ple de jocs de paraules i metàfores impossibles. Ja sé que m’estic enrotllant i encara no he dit quin és el llibre. Feu el favor de seguir-me un poc el joc, que la piràmide invertida ha mort, i continueu almenys fins al segon paràgraf.

Tot va començar a internet, com passa tantes vegades hui en dia. Era l’abril de 2011 i a la web del diari El País Di Jei Pandereta es va trobar un avís per als lectors, convidant-los a enviar preguntes a Antònia Font que ells respondrien dies després en un xat digital, dins la campanya de promoció del seu disc Lamparetes. I això que no fas mai perquè no t’ho creus molt però estàs avorrit i participes i resulta que és veritat que la gent pregunta i van i trien la teua i es queda per sempre penjada al ciberespai per demostrar que aquella entrevista va existir. La pregunta clau és la dotze. No recordem si per mantindre l’anonimat o per una errada, la signa Di Jei Pande i la sintaxi és una mica dubtosa:

P: Me encantan vuestras letras. Joan Miquel, recomiéndame algunos libros o autores de los que te inspiran.

R: El guardián entre el centeno, La conjura de los necios y un libro que me ha gustado ultimamemente (sic), y que no me acuerdo del autor, es Fut.

Ja veieu, no va recomanar un llibre sinò tres. Però la veritat és que els dos primers són clàssics imprescindibles d’eixos que la majoria dels aficionats a la lectura ja han llegit o rellegit. Obres mestres sí, però una mica òbvies. La sorpresa va ser Fut, nom del llibre en la seua edició en català, escrit pel nordamericà Jim Dodge en 1983, publicat per Edicions del 1984 i molt poc conegut.

 

IMG_3752

 

No desvetlle res, perquè a la foto de la portada ja dona pistes, explicant que Fut és el nom d’un ànec. Una mascota tan inusual com els altres dos protagonistes del llibre: un iaio quasi centenari i el seu nét orfe. Un trio atípic per a composar un llibret que se n’eix també de la norma per cada costat. I dic llibret perquè és ben curt, però li cap dins molt d’humor i és capaç de fer-nos riure. I això és ben poc habitual quan parlem de llibres. Si, a més, té l’aval del líder d’Antònia Font i l’anomena al costat de dos grandíssimes obres, és de suposar que Pandereta i jo vam eixir corrent a buscar-lo a la llibreria més pròxima. Però la cosa no va ser exactament així.

La realitat és que Di Jei no va llegir l’entrevista dels lectors a Antònia Font i no es va assabentar que Joan Miquel Oliver havia contestat la seua pregunta. Afortunadament, el món dels lletraferits és insondable i una companya de treball (y, sin embargo, amiga), lectora impenitent i ànima bondadosa, sí ho va llegir i va tindre la brillant idea de buscar, comprar i regalar Fut al desmemoriat disc-jockey. La cara de pòquer del premiat es va convertir en veritable agraïment en saber per què collons li regalaven un llibret misteriós amb un pollet a la portada. I més encara després de llegir-lo. Per això ara podem recomanar-lo, com també va fer Thomas Pynchon amb una altra novela de Jim Dodge escrivint al pròleg paraules ben elogioses: “és com estar en una festa sense fi on se celebra tot allò que és important de debò”.

El llibre inclou una entrevista de Kiko Amat a Jim Dodge i allà es parla de la seua trajectòria com a poeta, professor i autor de tres novel·les ben recomanables. L’escriptor encara viu i per les seues paraules i les fotos disponibles a internet ens agrada imaginar que és un vell hippy feliç. Se l’imaginem com un d’eixos savis que tenen moltes coses a contar i que probablement no ha escrit més perquè estava ben ocupat vivint. Si no fóra així, no podria haver creat un personatge com el iaio que coqueteja amb la immortalitat gràcies a un whisky casolà anomenat Vell Sospir de la Mort.

Fut és, per damunt de tot, una lectura optimista que ens dibuixa un somriure a la cara. Els seus personatges, persones i animals, són tan entranyables com extraordinaris. Bon rotllo i una història senzilla, plena d’una espècie de realisme màgic en versió californiana. Algun dia algun estudiós d’Antònia Font potser escriurà que això és una de les claus de les seues lletres? Potser sí.

El cert és que, per arrodonir el cercle, Joan Miquel Oliver ens va dedicar Fut als camerins del Teatre El Musical de València abans del concert del passat 11 de desembre. “És un llibre que em vas recomanar fa anys, no te’n recordaràs però vull que me’l dediques”. Li va fer molta gràcia trobar-se amb la història d’aquell consell i, amb un somriure, va accedir a signar-lo: “Per a Pep, de part d’en Jim”. No calia més. Minuts després va eixir a l’escenari a cantar i tocar la guitarra meravellosament bé, acompanyat per Jaume Manresa i Xarli Oliver. Una delícia d’actuació, on va desplegar el seu repertori en solitari amb un vestit de judoka negre. Els artistes són així.

IMG_3742

 

LA LLISTA

Per a cada article d’esta secció li encarregarem a Di Jei Pandereta una llista en Spotify. En esta ocasió ha fet una selecció de cançons de Joan Miquel Oliver en solitari, advertint que esta tria subjectiva només pretén animar a descobrir la música d’este artista als pacients lectors que hagen arribat fins ací. I ens deixa alguns comentaris, començant per una confessió optimista: clar que trobarem a faltar Antònia Font, però un poquet menys.

Llista Spotify

  1. 1.Flors de cactus. Joan Miquel va triar esta cançó com a single del seu últim i (probablement) millor disc en solitari, Pegasus. Res més a dir. Recomanable també el video, que perfectament podria haver-se gravat a l’aeroport de Castelló.
  1. 2.Hansel i Grettel. Golpes Bajos també van dedicar una cançó al conte, però sense nomenar els ovnis. Versió en presumpte directe a París amb Albert Pla, qui llança un discurset imprescindible als “gabatxos” per lloar el solo de guitarra d’Oliver.
  1. 3.Inventari pis carrer Missió nº3, 2A. Sí, és el que sembla. De l’inventari dels objectes d’un pis pot eixir una cançó.
  1. 4.Marcianet de Mart. L’afició del lletrista pels extraterrestres està contrastada. I creu que els de Mart poden ser éssers més normals que no extraordinaris.
  1. 5.Marès a Radial. Enyorança de dies de platja, d’estiu. Un tema amb vistes al Mediterrani.
  1. 6.Dins un avió de paper. Els avions, els viatges i el turisme són temes clàssics d’este compositor, que per alguna cosa és mallorquí.
  1. 7.Pegasus. Guiris borratxes dins ses dunes. Mar, oceans, mitologia.
  1. 8.Orthopedic ragtime. Ritme in crescendo per demostrar que la guitarra de Joan Miquel pot fer i fa el que li dona la gana.
  1. 9.Món vegetal. Nostàlgia i ambició instrumental per crear una altra tonada de les que no et pots traure del cap.
  1. 10.Ryanair. Tristor de taxis, avions i minibar. Ni tu volies ni jo volia que tu volguessis.
  1. 11.Ecos d’ambulàncies. Música atmosfèrica on cap, fins i tot, el so de les circumval·lacions.
  1. 12.Final feliç. Cap cançó millor per acabar la llista. Un gran tema, capaç de contar una història trista amb un to molt alegre. Llarga vida al geni!
¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario