Joan Miquel Oliver em va recomanar un llibre i és de justícia compartir-ho. No tots els dies un geni de la música i les lletres et fa de guia literari. Els admiradors més entusiastes del grup Antònia Font ja saben de què estem parlant i estaran tan convençuts com nosaltres, perquè el grup mallorquí ha deixat un bon grapat de cançons gravades per sempre dins la nostra vida, com canten en el seu himne a la Alegria. I darrere d’eixes cançons s’hi troba la genialitat del compositor i lletrista Joan Miquel Oliver, tan virtuós a la guitarra com a l’hora de crear un món oníric ple de jocs de paraules i metàfores impossibles. Ja sé que m’estic enrotllant i encara no he dit quin és el llibre. Feu el favor de seguir-me un poc el joc, que la piràmide invertida ha mort, i continueu almenys fins al segon paràgraf.
Tot va començar a internet, com passa tantes vegades hui en dia. Era l’abril de 2011 i a la web del diari El País Di Jei Pandereta es va trobar un avís per als lectors, convidant-los a enviar preguntes a Antònia Font que ells respondrien dies després en un xat digital, dins la campanya de promoció del seu disc Lamparetes. I això que no fas mai perquè no t’ho creus molt però estàs avorrit i participes i resulta que és veritat que la gent pregunta i van i trien la teua i es queda per sempre penjada al ciberespai per demostrar que aquella entrevista va existir. La pregunta clau és la dotze. No recordem si per mantindre l’anonimat o per una errada, la signa Di Jei Pande i la sintaxi és una mica dubtosa:
P: Me encantan vuestras letras. Joan Miquel, recomiéndame algunos libros o autores de los que te inspiran.
R: El guardián entre el centeno, La conjura de los necios y un libro que me ha gustado ultimamemente (sic), y que no me acuerdo del autor, es Fut.
Ja veieu, no va recomanar un llibre sinò tres. Però la veritat és que els dos primers són clàssics imprescindibles d’eixos que la majoria dels aficionats a la lectura ja han llegit o rellegit. Obres mestres sí, però una mica òbvies. La sorpresa va ser Fut, nom del llibre en la seua edició en català, escrit pel nordamericà Jim Dodge en 1983, publicat per Edicions del 1984 i molt poc conegut.
No desvetlle res, perquè a la foto de la portada ja dona pistes, explicant que Fut és el nom d’un ànec. Una mascota tan inusual com els altres dos protagonistes del llibre: un iaio quasi centenari i el seu nét orfe. Un trio atípic per a composar un llibret que se n’eix també de la norma per cada costat. I dic llibret perquè és ben curt, però li cap dins molt d’humor i és capaç de fer-nos riure. I això és ben poc habitual quan parlem de llibres. Si, a més, té l’aval del líder d’Antònia Font i l’anomena al costat de dos grandíssimes obres, és de suposar que Pandereta i jo vam eixir corrent a buscar-lo a la llibreria més pròxima. Però la cosa no va ser exactament així.
La realitat és que Di Jei no va llegir l’entrevista dels lectors a Antònia Font i no es va assabentar que Joan Miquel Oliver havia contestat la seua pregunta. Afortunadament, el món dels lletraferits és insondable i una companya de treball (y, sin embargo, amiga), lectora impenitent i ànima bondadosa, sí ho va llegir i va tindre la brillant idea de buscar, comprar i regalar Fut al desmemoriat disc-jockey. La cara de pòquer del premiat es va convertir en veritable agraïment en saber per què collons li regalaven un llibret misteriós amb un pollet a la portada. I més encara després de llegir-lo. Per això ara podem recomanar-lo, com també va fer Thomas Pynchon amb una altra novela de Jim Dodge escrivint al pròleg paraules ben elogioses: “és com estar en una festa sense fi on se celebra tot allò que és important de debò”.
El llibre inclou una entrevista de Kiko Amat a Jim Dodge i allà es parla de la seua trajectòria com a poeta, professor i autor de tres novel·les ben recomanables. L’escriptor encara viu i per les seues paraules i les fotos disponibles a internet ens agrada imaginar que és un vell hippy feliç. Se l’imaginem com un d’eixos savis que tenen moltes coses a contar i que probablement no ha escrit més perquè estava ben ocupat vivint. Si no fóra així, no podria haver creat un personatge com el iaio que coqueteja amb la immortalitat gràcies a un whisky casolà anomenat Vell Sospir de la Mort.
Fut és, per damunt de tot, una lectura optimista que ens dibuixa un somriure a la cara. Els seus personatges, persones i animals, són tan entranyables com extraordinaris. Bon rotllo i una història senzilla, plena d’una espècie de realisme màgic en versió californiana. Algun dia algun estudiós d’Antònia Font potser escriurà que això és una de les claus de les seues lletres? Potser sí.
El cert és que, per arrodonir el cercle, Joan Miquel Oliver ens va dedicar Fut als camerins del Teatre El Musical de València abans del concert del passat 11 de desembre. “És un llibre que em vas recomanar fa anys, no te’n recordaràs però vull que me’l dediques”. Li va fer molta gràcia trobar-se amb la història d’aquell consell i, amb un somriure, va accedir a signar-lo: “Per a Pep, de part d’en Jim”. No calia més. Minuts després va eixir a l’escenari a cantar i tocar la guitarra meravellosament bé, acompanyat per Jaume Manresa i Xarli Oliver. Una delícia d’actuació, on va desplegar el seu repertori en solitari amb un vestit de judoka negre. Els artistes són així.
Per a cada article d’esta secció li encarregarem a Di Jei Pandereta una llista en Spotify. En esta ocasió ha fet una selecció de cançons de Joan Miquel Oliver en solitari, advertint que esta tria subjectiva només pretén animar a descobrir la música d’este artista als pacients lectors que hagen arribat fins ací. I ens deixa alguns comentaris, començant per una confessió optimista: clar que trobarem a faltar Antònia Font, però un poquet menys.
