Després d’una odissea que ni l’Ulisses aquell que vos vaig detallar a la primera part d’aquest diari d’aventures d’un alcoianet als Jocs Olímpics de París, que estic escrivint en Tipografia La Moderna, havia arribat miraculosament a la porta correcta per la entrada a la cerimònia d’inauguració dels Jocs. Encara no tenia clar que podria entrar, tot i que just en el moment clau no em van demanar el codi QR de la zona, sinó el QR de l’entrada i ahi, per fi, es va encendre la llum blaveta i entrava sense cap problema. Com a curiositat demanaven els QRs directament del mòbil, no valien si els tenies impresos. Per sort, la bateria del mòbil aguantava bé, encara que també vaig tindre lio amb la bateria externa al no saber com recarregar-la -ho sé, pa matar-me.

Una vegada dins, no va ser massa difícil trobar el seient exacte i ja fer temps fins que començarà la cerimònia. En tot l’estrès de recórrer mig París, vaig pensar en comprar-me una botelleta d’aigua ja davant del riu Sena per a celebrar el triomf. No em creia que estaguera allí. Vinga, un preu!. Que creeu? Botella d’aigua de les xicotetes: 5 euros i mig!. Es veu que els va fer vergonya posar 6. Vaig pensar en llançar-me al mateix riu a beure, però veient el seu estat, haguera sigut un suïcidi, com després van comprovar molts dels pobres participants en el triatló o en la competició d’aigües obertes i com després van expressar un fum de divertits memes. Sols Jordi Hurtado haguera sigut immune.

Ja tot estava preparat per a l’inici de la cerimònia. En el passeig previ de fer temps, em vaig trobar amb una família d’alcoians, els pares i els tres fills, ens vam fer una foto per al record, i a un reporter de Ràdio Nacional d’Espanya, que em va entrevistar, amb qui també em vaig fotografiar. I és que era fàcil reconèixer la meua presència, ja que portava la camiseta del CD Alcoyano amb el meu nom. Això ajudava.

Quan tot començava ja a funcionar, passat el susto, van aparèixer unes gotetes de pluja. Res. Xirimiri. Menys que això. Però va ser aparèixer el primer vaixell que portava a la delegació grega, la fundadora i inventora d’aquest tinglao i començar a ploure… a mars. I no va parar de ploure les tres hores següents. Allò sí va ser tot un suplici. Jo m’havia presentat com el tirador aquell turc, amb les mans en les butxaques, sense cap paraigües o xubasquero o alguna cosa pareguda. La meua camiseta del Alcoyano per damunt de la normal i prou, per a que més?. Cert que no feia fred però l’aigua no parava de caure, no massa forta, encara que sí constant. Seguideta, abundant, a ritme. Així tres hores. Quan el sol va caure i la nit ja era dominadora de la jornada, ahi ja sí vaig començar a tindre fred. M’havia gastat 900 euros per veure creuar aquelles barquetes i per observar en una pantalla gegant la resta de la inauguració i no estava disposat a abandonar. Però cap a les deu i mitja de la nit, no vaig poder més.

Estava ja tiritant, amb tremolors. Feia temps que no passava res davant d’on estàvem i molta gent havia pegat a fugir farta. Supose que a tots ens costaria aquella zona la mateixa barbaritat de diners, però la salut estava per davant i jo vaig pegar també la cabotà. Encara quedava cerimònia, ho confesse, però no podia més. Ja m’havien deixat els meus veïns de seient. A l’esquerra, una dona major molt simpàtica francesa però poc previsora com jo, ja que tampoc portava res per a protegir-se i va aconseguir un poc de refugi amb el mini-paraigües de l’home gros del costat. A la dreta, un influencer veneçolà que no parava de fer directes de la cerimònia tot i la pluja. Li haguera donat el pulitzer al pobre xic. Ell sols portava una camiseta blanca de manega curta. Davant de mi, també havia ja marxat una família al complet de Texas, de Laredo en concret, just en el mític Río Bravo, que mirant en wikipedia està a sols a 17 hores i 18 minuts des l’Altet, un poquet lluny vamos. Ells si que portaven xubasqueros però tampoc és que els plàstics aquells foren de molta ajuda després de 3 hores de pluja. Molt simpàtiques les persones amb origen mexicà. Aquesta és la primera aparició de Texas, Alcoi-París-Texas, raó del títol que he elegit d’aquest com vos he dit macrotext-diari-quadern de bitàcora, que estic fent per entregues perquè és més llarg que un dia sense pa i que estic escrivint en el refugi habitual dels meus pensaments com és aquesta particular Tipografía de Pep Jordà i Javier Llopis.

No va ser tampoc gens fàcil la tornada. Tots eixint quasi a la volta del recinte acotat i jo pensant que tenia l’hotel a fer la mar, amb la pluja que no parava, pels eterns carrers, foscos i mig deserts, de Paris propers al Sena, xopat fins al moll de l’os i mig tremolant… en busca del camí de tornada. Això si ho tenia clar: primera boca de metro que trobara cap a dins i així ho vaig fer. Aquesta volta sí, amb una maquina per comprar el billet. Mil combinacions vaig haver d’enllaçar fins trobar la línia 8, que era ja mitja casa. Uns 30 minutets més en eixa estimada línia 8 i ja en Porté Dorée, la meua base d’operacions. Imagineu-se com em vaig reballar en el llit després de llevar-me tota la roba mullada, fins els més profund de l’enteniment.

Molts després em vau preguntar per la cerimònia. Què em va parèixer? què voleu que vos diga? Coses xules, altres pesades, però sobretot passades per aigua. Experiència xula, xulíssima, emotiva, però al temps esgotadora. No sabia si en els meus ulls tenia llàgrimes d’emoció o eren gotes d’aigua. Sols dir que em vaig riure amb els Minions i amb l’aparició de Zidane –la nova reaparició de Zizou amb Rafa Nadal, instant fantàstic per a mi, ja en vídeos posteriors- ah, per cert, l’home emmascarat del que moltes cròniques vaig llegir que parlaven d’ell i que ningú sabien qui era, ja els ho dic jo: el fantasma de l’òpera. De res.

Com vos dia estava reballat al llit, per fi, i pareixia que tot havia passat… doncs no. Però això ja es per una tercera entrega.