Aquells que penseu que hem perdut la dignitat i les ganes de lluita que van donar caràcter als nostres avis i fama a Alcoi. Aquells que creieu que ara som un poble panxacontent que només s’aixeca quan els creditors li furten el sofà… vos dic ¡esteu equivocats! La culpa és tota meva. Ho confesse. Soc un malastruc. Un gafe. És cert no soc un gafe a l’ús, rotllo José Luis Ozores. De fet el meu gafe només funciona en manifestacions, combinat amb el d’un amic i –exclusivament – a la Plaça d’Espanya, però és gafe al cap i a la fi.
Un exemple a l’atzar. 19 de gener de 1997. Guerra del calendari fester. No vam assistir. 4.000 persones a la plaça. Altre. Vaga general contra la reforma laboral aprovada pel govern d’Aznar (aquella de la qual Peralta va dir que no era general perquè una vaga general no és general si no la fa el cent per cent de la gent). Estàvem a la manifestació però no a la plaça. Èxit. Altre més. 23 de març de 2003. 5.000 persones, malgrat la pluja, cridant contra la guerra d’Irak gràcies a que el meu amic i un servidor no vam passar del carrer Sant Llorenç.
En canvi, fixeu-vos en aquests altres. Estiu 1978, manifestació a la plaça contra la detenció dels Joglars. 28 persones més nosaltres. Juliol 2014. Concentració per la república davant l’Ajuntament. 100 persones. Novembre 2014. Contra la violència de gènere. Tot i que no vam treure el nas del passatge Sant Agustí, poc més de 100 persones. En canvi Maig de 2017 que no vam poder anar a lo dels col·legis concertats per qüestions d’agenda: la plaça de gom a gom. Ho veieu? Amb eixos antecedents el millor que podíem haver fet dimecres passat era quedar-nos a casa. Perquè damunt no som nacionalistes ni independentistes. I si ho som, ho som a la manera de Kilian Jornet. ‘Sóc d’aquesta mena d’independentistes, que no ho faig per un sentiment nacional, sinó per allunyar-se d’Espanya.’
I l’assistència? Poca cosa, un centenar de persones. Cent cinquanta si contem la policia local, nacional, la que va pujar d’Alacant, la que hi havia al Parterre rotllo Gi-Joe i el madero trempat, amb un gran bescoll, que ens demanava la documentació. La qual cosa vos farà preguntar-vos: Per què demanen la documentació a un grup de persones dempeus enmig la Bandeja que no provocaven aldarulls en la vida ciutadana? Doncs perquè el desembre de 2014 el meu amic i jo vam assistir a una manifestació contra la Llei Mordassa. La qual cosa va provocar que només 200 persones li donaren suport.
Ens hauríem d’haver abstingut; i això que vam passar una estona d’allò més divertida calculant quants membres adults d’una família de pigmeus podrien viure amb comoditat al bescoll del policia que demanava documentacions. O especulant sobre si l’alcalde eixiria -o no- al balcó de la plaça. I cas que eixira si ens ordenaria que férem un flashback o ens parlaria rotllo Pepe Isbert ‘Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación y esa explicación que os debo os la voy a dar’ i tot seguit ens aclariria què collons de relació hi ha entre la Verge dels Lliris i la conservació de la Font Roja.
Això és el que farem a partir d’ara. Per res del món tornarem a manifestar-nos a la plaça. No siga cosa que qualsevol visitant despistat en veure el grup escàs de persones protestant contra la propera vulneració dels drets civils es pense que els alcoians som apàtics, insensibles, distants, indiferents. O que ens la bufa eixe poema de Martin Niemöller que diu que ‘quan els nazis van vindre a buscar els comunistes, vam guardar silenci perquè no érem comunistes. I que quan, finalment van vindre per nosaltres, ja no hi havia ningú que poguera protestar’. Tot perquè el visitant ignora que la culpa és nostra -del meu amic i meua- que, en qüestió de manifestacions, estem cagats per la moscarda.
