Destacados
Punto de vista
Eixos penjats que escriuen
...tots aquests que no paren de xerrar, els uns amb els altres, sense fer-se cap fotografia ni consultar el telèfon, que són, que pretenen, què hi fan, en aquest món?
Acabe d’arribar d’un viatge que m’ha dut a L’Ametlla de Mar, una deliciosa localitat de les Terres de l’Ebre, al Principat. Allí ens vam aplegar un bon grapat de professionals i aficionats a l’escriptura per presentar-hi un llibre de relats de creació col·lectiva, el títol del qual en recomana la lectura a la vora del […]
Punto de vista
En torno a los peligros del Síndrome del Sumby
Los alcoyanos hemos convertido la nostalgia personal en un instrumento de análisis de la realidad social y económica de nuestra ciudad
Cualquier alcoyano con más de 60 años en las costillas recuerda el maravilloso diseño de la botella de Sumby: un refresco estrictamente local, que forma parte de nuestro patrimonio sentimental y cuya memoria es idolatrada por muchos paisanos, que creen que la llegada de la Fanta y de la Coca Cola fue el primer capítulo […]
Punto de vista
Locutor
Temps era temps, quan encara existien els dinosaures, que hi havia un conegut locutor de ràdio que estava en contra de la igualtat en la festa. Aquell locutor va dir, a través de les ones, que si un dia en la seua filà entrava una dona ell es posaria una falda prisada. Com diria el […]
Punto de vista
El Barça, més que un Club
Un article de Ricard Bañó que explica les raons de l'actual crisi d'identitat que pateixen alguns culés.
Aficionats culés a l'antic camp de 'Les Corts'

Poques voltes un lema, un slogan, un sponsor, ha estat més encertat que el del Barça: Més que un club. Efectivament, el Barça, a més d’ un club de futbol, és un sentiment de democràcia, un ideal de llibertat i una aspiració nacionalista. Ser del Barça és, generalment, combregar amb aquests tres ideals. I la història ens ho demostra.

D’ antuvi, el Barça ha representat Catalunya, no debades era l’equip de la capital, però una sèrie d’esdeveniments polítics van ajudar a reforça esta idea. Tingam present que per contrarestar allò que el Barça representava el govern central va crear l’equip de futbol l’Español, amb funcionaris i militars que hi havia a Catalunya.

Però allò que li donarà l’essència, personalitat i caràcter al Barça serà la dictadura de Primo de Rivera. L’any 1923, i davant la crisi política i institucional que afectava el país, el capità general de Barcelona, Miguel Primo de Rivera, va donar un colp d’estat que va tindre el recolzament de la burgesia catalana, farta de l’acció violenta de l’anarquisme que va convertir la Ciutat Comtal en una mena del Chicago dels anys 30 posteriors. Semblava que Primo no tenia intencions d’acabar amb la minsa autonomia que gaudia Catalunya, la Mancomunitat; però, el general colpista va haver de plegar-se a les demandes més reaccionàries, espanyolistes i anti-catalanistes de la resta de l’exèrcit i classe política espanyola i va acabar no sols amb la Mancomunitat sinó també la cooficialitat del català. Primo va prohibir la utilització de la bandera i himne de Catalunya i demés símbols i, a més, va obligar que tots els documents s’escrigueren en castellà. Davant d’açò, els sectors democràtics i catalanistes van utilitzar el Barça per exterioritzar el seu sentiment nacional i el seu rebuig a la dictadura. I la institució que va canalitzar tot esta afirmació va ser el Barça, ell no estava prohibit. Dur la bandera del Barça era com dur la senyera, cantar l’himne del Barça – no l’actual- era com cantar Els Segadors, i ben aviat entorn al Club de Futbol Barcelona es va arreplegar una colla de gent que ni l’interessava el futbol. Abans de cada partit hi havia costum d’interpretar l’himne nacional -açò encara ho fan als estats Units- i els crits hostils i xiulets que en rebia van obligar a les autoritats a tancar alguna volta el camp de Les Corts, on jugava el Barça. En eixe moment el Barça es va convertir en allò més que un club.

Durant la Segona República la normalitat política va tornar al país i el Barça va vore rebaixada la seua categoria de símbol nacional de Catalunya, encara que estava dominat el club pels ambients més nacionalistes i independentistes, com a exemple tenim que el president Sunyol va ser assassinat pels franquistes prop de Madrid, sent diputat d’ERC.

Durant la Dictadura franquista es va tornar als temps de Primo de Rivera i les conseqüències semblants: el Barça era una illa de llibertat i catalanisme enmig d’un mar feixista, i el club va tornar a ser el far de l’antifranquisme, i va ser en esta època quan va ser pronunciada per primera volta en 1968 pel president Carreras la frase que defineix al Barça: més que un club.

Bé, aleshores, i sabent tot l’anterior voldria fer una crítica com a culé, demòcrata i catalanista a l’actual Club de Futbol Barcelona, ja que no entenc com es faltar a eixa tradició i història que honra a l’equip, aplegant a fer tractes econòmics amb un país com Qatar que és una veritable dictadura, on les dones estan marginades, els homosexuals sofrixen un vertader assetjament i no existixen les més mínimes llibertats polítiques. Les nombroses despeses que obliguen a ser capdavanters en el mon del futbol han fet possible aquest contracte amb aquest país musulmà. Hem llançat per la borda quasi un segle d’història. Personalment em negue a posar-me a sobre cap samarreta culé que hi duga el nom de Qatar. I lamente molt aquest fet.

A més a més, em sent enganyat per l’actual directiva en saber-se que han mentit sobre el cost vertader del fitxatge de Neymar, i això que la quantitat que van dir al principi de 56 milions ja em semblava vergonyosa. Espanya és el país que millor paga els seus jugadors de futbol i que pitjor paga els seus científics, fins al punt que el Barça, amb d’altres clubs de futbols, van a ser objecte d’investigació per part d’Europa; ha hagut de ser l’Unió Europea qui investigue el nostre futbol ja que els polítics espanyols no van a fer-ho, i aço en un país on la corrupció assolix cotes molt elevades. Les vergonyoses actuacions de Messi i son pare en l’assumpte del pagament d’impostos i països fiscals i el paper del pare de Neymar en tot l’assumpte del contracte del seu fill em dolen molt com a culé, demòcrata i catalanista i que he vist desfer-se allò de més que un club.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Tot el camp és un clam says:

    Açò ho arreglaran, o bé la Tatà, o potser la Porrote…nomès ens cal paciència. Ricard eres «pessimiste» (sic), collons!!!

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario