Em pose a escriure aquesta nova entrega tipogràfica al temps que he acabat de veure, per “tropesentes” i una volta, “Sabrina”, el clàssic de Billy Wilder de 1954, amb Audrey Hepburn, Humphrey Bogart i William Holden. I és que ha tornat a la meua memòria la iaia Carmen, de la que vos parlava fa unes entregues, en la dedicada a la “a-Radio”. M’ha vingut al cap perquè ella tenia el seu propi codi per a reconèixer als actors nord-americans, en especial ells, i William Holden era “el de les copes”. Vaig tornar a veure la famosa escena on el seu germà, Linus Larrabee, Humphrey, el fa seure en una cadira, quan en la butxaca del darrere, el díscol David Larrabee, William, tenia amagades dos copes de cava. Eixa escena i la posterior llevant-li els trossets de cristall del cul van impactar a la dona en el seu moment i, des de llavors, William Holden era “el de les copes”. També recorde “al de les formigues”, Charlton Heston, per “Cuando ruge la marabunta”, “el del bigot”, Clark Gable, “el del paraigües”, Gene Kelly, o el de les “comboixaes”, John Wayne, entre molts altres, que em vinguen ara mateixa al cap.
Així la meua àvia, amb 80 anys, s’aclaria i quasi controlava el “star-system” de l’època dorada de Hollywood amb senzilles regles memorístiques. Estava clar que l’anglés d’una dona nascuda en el canvi del segle, 1907, en una família humil, que va ser mare en plena Guerra Civil, i que el viatge més llarg que havia fet en la seua vida havia sigut de Sant Nicolauet a la Zona Nord, quan la seua filla se’n va anar a viure a les “afores” d’Alcoi, no era un anglés massa bo -tampoc ho és el meu, per cert. Però, això sí, la iaia Carmen era una gran amant i coneixedora del cinema. Al seu estil. Una passió pel cinema que li va passar a ma mare, i ella, a mi.
El cinema haguera pogut ser la primera de les temàtiques de les que vos haguera pogut parlar en aquestes col·laboracions “tipogràfiques”, però curiosament s’ha endarrerit fins a la 12, es a dir, completem la dotzena, amb la meua especial relació amb el sèptim art. I és que ha sigut una relació rara, rara, rara, d’amor i odi, més bé d’amor i oblit, una relació tempestuosa. I mira que a mi sempre m’han agradat els “pastelitos” amb final feliç. Vos explique. He passat de comprar-me mensualment els Fotogrames, d’anar quasi totes les setmanes, fins i tot dos voltes, als cinemes d’Alcoi, d’escriure al desaparegut periòdic “Siutat” durant quasi 400 entregues sobre una estrena setmanal en l’espai titulat “Cine-mania’s”, secció que vaig escriure puntualment durant set anys, de 2005 al 2012, que es diu prompte, al suplement dominical “Ciu-menge”, de fer vídeos amb imatges al fons d’aquestes estrenes… a no anar, ni saber res de cinema, durant mesos. Així, a extrems. Però els últims mesos, primer dimarts i des de fa un temps, dilluns, en La 2, m’he reconciliat de nou en el cinema, però en versió cinema clàssic. A les 22 hores, cada dilluns, tinc una cita setmanal, crec que de les poques voltes que pose la tele al llarg de la setmana.
En aquest cicle, cada set dies, podem veure xicotetes joies. Aquelles que vaig veure de menut amb ma mare i la meua iaia, al sofà de casa, d’eixes que no cansa mai veure-les. Des de “Cantando bajo la lluvia” a aquesta “Sabrina”, de “Desayuno con diamantes” a “Vacaciones en Roma”, de “El Golpe” a “Dos hombres y un destino”, de “La ventana indiscreta” a “Atrapa a un ladrón”, de “Casablanca” a “Charada”, de “Horizontes de grandeza” a “Centauros del desierto”… tantes i tantes pel·lícules dels anys 40, 50 o 60, que tant han marcat a moltes generacions i que, per llàstima, les actuals i futures, poc o gens les coneixen. Què fa la gent cantant en lloc de parlar? recorde que li preguntava el fill d’una amiga la setmana passada. Fill, li contestava ella, es diu musical i porta per nom “Sonrisas y llàgrimes”. La veritat és que dona ganes de plorar, si.
Deixem de queixar-nos. Torne a mi, “pa” variar, que així és diu l’article: “El cinema i jo”. Per la seua part, l’aportació de mon pare a la meua formació cinematogràfica va ser molt original. Ell, la persona més seria del món, al que era més que difícil veure’l somriure… li agradaven totes les pel·lícules de: Buster Keaton “Pamplinas”, Charles Chaplin “Charlot”, Stan Laurel i Oliver Hardy “El gordo i el flaco”, Harold Lloyd, “l’home aranya” de veritat i no Spiderman i amb una sola mà… menys li agradaven els Hermanos Marx, li costava captar el seu surrealisme, però alguna veiem també, en especial aquell “camarote”. Recorde haver vist amb ell un fum de cinema mut. Jo crec que com era un home de poques paraules, aquest era el cinema perfecte per a ell i al temps era el moment esperat per la resta de la família per a veure’l somriure.
Ma mare va incorporar un gust molt particular a la influència de sa mare i va ser el gènere del musical, des de Busby Berkeley i les seues coreografies geomètriques, amb l’actriu-nadadora Esther Williams, fins, per suposat, Fred Astaire i Ginger Rogers o les de Gene Kelly, en especial amb Cyd Charisse de companya de ball, que era la seua favorita. No faltava la cita davant la tele per a veure “Siete novias para siete hermanos” cada vegada de l’emetien. A més li encantava, en l’estiu, la visita, tots tres, al Monterrey, al menys un parell de nits, on no faltava la fiambrera, ara el tupper, o també recorde quan em va portar al Colón a l’estrena de “E.T.” i les seues inacabables cues.
Total, que amb eixes fons del cinema clàssic nord-americà, fins i tot cinema mut, amb eixa barreja, em vaig muntar jo el meu gust cinèfil de base i, clar, no vaig eixir normal com la resta de xavals de la meua edat. Així, tinc ben gravat que quan tots anaven a veure “Rambo”, jo vaig anar a veure “Superdetective en Hollywood”, o quan tots anaven a veure “Comando” jo anava a “Ciudad muy caliente” amb Burt Reynolds i Clint Eastwood, per no dir que sempre he sigut més de “Arma letal”, Martin Riggs i Roger Murtaugh, que de “Depredador”. El grup d’amics érem molt civilitzats i ells anaven al Goya, mentre jo em quedava al Principal, fins i tot algú arribava fins al Calderón o al Teatre Circ. Després tots quedàvem a l’eixida, punt d’encontre per a retrobar-nos: el Parterre, i d’ahí ja anàvem al Bristol a jugar al futbolí. Anys després, mentre que la resta destacava la saga de “Terminator” jo em quedava amb “Cadena perpétua” i el seu “institucionalitzat” personatge del llibreter de la presó o amb l’especial “pastelito” de “Cuando Harry encontró a Sally”.
Tampoc vull dir amb açò que siga un amant del cinema d’autor o del cinema europeu més “sesut”. Amb aquest cicle de La 2 he pogut veure algun film mític com “Los 400 golpes” de François Truffaut o “La dolce vita” de Federico Fellini i reconec que em van costar de digerir. Tampoc he vist cap peli de Ingmar Bergman o de Terrence Malick. Simplement m’ha agradat i m’agrada el cinema que està en el terme mig. Ni “tropecents” morts per minut ni fer-te plantejar el sentit de la vida. Que m’entretinga sobretot, però també que em faça pensar i valorar les coses realment importants.
Ara va la part negativa. Què és el que m’ha fet el cinema per a que de vegades l’haja clavat en un calaix i m’haja oblidat d’ell? S’ha carregat la meua vida a nivell sentimental!!. Crec que ja ho vaig comentar en una entrega anterior, aquella que portava per títol “Carabasses”. I és que sempre he esperat que a nivell de relacions, xic coneix xica, hi ha algun que altre “problemeta” i després d’un inesperat gir de guió tot acaba feliçment, ja siga amb una cançó o corrent ràpid cap a un aeroport o després de fugir d’uns espies. Res d’això m’ha passat. Així la meua Sally està casada i té tres fills, la meua cambrera del Bar Coyote viu a Dènia amb la seua filla xicoteta o la meua “Princesa prometida” se’n va anar a viure amb un “tío” de Burgos.
Ha hagut moments en que he preferit allunyar-me de la “mala influència” del sèptim art i viure a la vida real… però sempre he acabat tornant a caure en els seus braços. Ara més encara, quan duc un parell d’anys de “partenaire” de Virgilio Colomina, cada divendres, amb la seua secció de cinema en Radio Alcoy, on porta prop de 30 anys parlant de les estrenes setmanals de cinema. Ell sí que mereix un Óscar, mínim.
PS: També va haver una època molt bona relacionada amb el cinema com va ser l’aparició del vídeo. Altra iaia, la del meu amic Manolo, Antonia, tenia l’únic vídeo, no recorde si VHS o Beta, de tot el barri i allí que anàvem a casa de la pobra dona, un “entresuelo”, a veure sobretot pelis de Bud Spencer i Terence Hill, que llogàvem del mític Raimon. Eren altres temps, està clar.
