El panorama polític local després de les eleccions municipals es presenta sorprenentment tranquil. L’aritmètica al plenari ha situat en una còmoda posició al PSOE després de la seua victòria. L’electorat ha virat cap a l’esquerra de manera contundent: 20.477 (64,2 %) front a 10.892 (34,15 %), dos de cada tres votants han fugit dels partits polítics que s’identifiquen ideològicament amb la dreta.

És més, les forces amb les que la gent podia reconèixer l’actual govern de la ciutat han eixit clarament reforçades. I, entre elles, la més beneficiada ha estat la més esquerrana de totes, Guanyar Alcoi, que supera el sostre marcat el 1979 pel PCE i el 1995 per EUPV amb 4 regidors. Malgrat el manifest desconeixement de la proposta per part d’una proporció significativa dels votants potencials, ha fregat el 20 % dels vots.

El partit socialista s’ha situat en una posició que referma les intencions que ja va expressar a la campanya i que ha tornat ha reiterar a les converses amb la resta de forces polítiques i davant els mitjans: governar en solitari i en minoria. L’única alternativa factible numèricament és un acord Guanyar-PP-C’s. Un acord que és absolutament inviable. El PSOE compta probablement, a més, amb la tolerància de C’s per aplicar la ‘geometria variable’ que ja va practicar Zapatero. Una ‘geometria variable’ que aleshores va aprofitar per aprovar algunes mesures progressistes (Llei de Dependència, matrimoni homosexual o la tímida Llei de la Memòria Històrica) i mantenir una política econòmica neoliberal. A Alcoi s’ha acabat definitivament el bipartidisme, però una de les seues potes n’ha eixit reforçada.

S’ha parlat molt aquests dies de qui pot governar o qui ha de governar. El què caldria aclarir, però, és quin és el projecte de govern que es va a desenvolupar. I davant això el PSOE, com a partit que ostenta la minoria majoritària, té tres opcions viables: arribar a acords amb C’s (o el PP), arribar a acords amb l’esquerra (amb Guanyar, bàsicament, ja que és l’única alternativa amb vots suficients) o alternar segons li convinga. La primera opció i la tercera signifiquen obrir les portes de bat a bat a les polítiques de dreta. O, expressat d’una altra manera, dretanitzar encara més unes polítiques que en qüestions significatives han estat lluny del que es podria considerar com un municipalisme d’esquerres.

Dues són les qüestions que han allunyat la pràctica del PSOE d’aquest projecte d’esquerra (més enllà del que s’expressa als programes electorals). La primera és la que té a veure amb les formes de fer política, actuant d’esquenes a la participació ciutadana com a norma habitual. El botó de mostra (i no és l´únic exemple, encara que siga el més cridaner) el podem trobar en la no aplicació de les mesures derivades del Pressupost Participatiu. La segona és la que té a veure amb la pròpia acció de govern. D’una banda, perquè ha estat més centrada en la gestió que en el desenvolupament de propostes de canvi. Però, d’una altra, perquè ha actuat d’esquenes o fins i tot en contra dels compromisos adquirits. No resulta gens difícil trobar exemples d’això: l’actitud vacil·lant front al projecte d’Alcoinnova, les indefinicions en la proposta de revisió del PGOU, els entrebancs a la remunicipalització dels serveis, la nul·la política d’habitatge, l’encabotament en una resolució inviable en el pleit de La Rosaleda…

La possibilitat d’establir pactes puntuals amb C’s (una pràctica que ja té precedents) accentuarà aquesta deriva cap a la dreta. La disjuntiva és clara i el PSOE de Toni Francés ha de triar. Si realment és, com diu, un partit d’esquerra cal pactar un programa d’esquerres. No és possible satisfer a tothom i, atenent que per a garantir la gestió de govern haurà de pactar, una correcta interpretació dels resultats electorals aconsellaria un acord programàtic desvinculat del repartiment de parcel·les de poder, d’alliberaments i nomenament de càrrecs de lliure designació. D’aquesta manera, podria obrir-se el camí a la conformació d’un govern estable.

En cas contrari, Guanyar podrà declarar-se lliure de qualsevol compromís amb el govern de la ciutat i se li abocarà a situar-se a l’oposició. Si la cosa acaba així, esperem, que siga una oposició des de la que tracte de convèncer amb els seus plantejaments, que vetlle per la transparència en la gestió municipal, que siga dura i contundent en la crítica de tot allò contrari a l’interès públic, i que trasllade contínuament a la ciutadania allò que passa dins l’Ajuntament.

L’encabotament del PSOE en mantenir la seua intenció inicial de governar sense acords globals, no pot ser entesa d’altra manera més que com una renúncia explícita a desenvolupar polítiques d’esquerra. Ens trobem encara davant d’una situació d’emergència social que requereix de polítiques que han estat molt insuficientment desenvolupades en aquest període que acaba de finalitzar. Davant això no caben indefinicions: o hi ha un govern amb un programa municipalista nítidament esquerrà (independentment de la manera en la que es conforme la majoria) o l’opció del PSOE sols pot ser entesa com una preferència a l’acord amb la dreta. I cal recordar que els pactes amb C’s suposen recolzar-se en una formació que encapçala el mateix alcalde del PP que va governar la ciutat durant 8 anys d’infaust record. Suposen defraudar les expectatives d’una ciutadania que s’ha escorat clarament cap a l’esquerra amb el seu vot.