Destacados
Punto de vista
Lo innombrable
Unas líneas sobre el eterno debate sobre la duración de las Entradas de Moros y Cristianos de Alcoy
Foto: Paco Grau
Es uno de esos temas de los que habla toda la gente, pero que nunca salen en los periódicos, ni en las radios, ni en las teles. Una vez acabadas las Fiestas, miles de alcoyanos se hacen unos a otros las mismas preguntas: ¿son demasiado largas las Entradas de Moros y Cristianos?,
Punto de vista
Les dones de la festa d’Alcoi en números
Analitzem el nombre de dones en la festa d’Alcoi, assenyalem com estan canviant les coses en estes festes tradicionals per mostrar que encara queda molt de camí per arribar a la igualtat
Foto: Paco Grau
Pels volts del 23 d’abril se celebren les festes d’Alcoi, declarades d’interés turístic internacional, que estan modificant-se lentament per admetre la participació de les dones. Una de les bones notícies és que unes 33 dones han fet esquadra enguany, això suposa un 5,8 % del total de persones que han gaudit d’eixa formació. L’esquadra és una […]
Punto de vista
Entradeta 2019
L’heterogeneïtat La cinquena entradeta de Fonèvol va ser molt emocionant. Teníem ganes de passar-ho bé. quina alegria que alguna dona que mai ha pogut desfilar pel carrer puga fer-ho i que les persones agafen el sabre, no importa si és amb estil o de forma maldestra. Quin goig celebrar una activitat oberta sense mirar el […]
Punto de vista
L’empatx
En quasi cada cantonada de València s'alcen aquests dies uns quioscs de barroca luminotècnia que llancen al cel l'espessa fumera de les seues fregitel·les tot el sant dia.

Un darrer apunt abans de fer la maleta amb què fugiré uns dies als antípodes, que en aquest cas no són les exòtiques terres de Nova Zelanda, què més voldria, mentre la ciutat es lliura a la gran orgia. Un dels misteris més insondables d’aquesta festa és la profusió –anava a dir-ne metàstasi però m’he mossegat a temps la llengua– de parades de bunyols i xurros i altres productes empatxadors no sempre identificables. En quasi cada cantonada de València s’alcen aquests dies uns quioscs de barroca luminotècnia que llancen al cel l’espessa fumera de les seues fregitel·les tot el sant dia. Faig càlculs de quants xurros i bunyols és capaç d’ingerir cada faller o fallera, cada visitant, cada transeünt al cap del dia i, la veritat, no m’ixen els comptes. Perquè sotmès el noble líquid de l’olivera a una immisericorde ebullició sense treva –calculant que no hi facen servir vergonyosos succedanis com l’oli de gira-sol o d’altres de pitjors–, no vull pensar en la qualitat d’uns bunyols obligats a xipollejar en companyia de les inevitables restes de farina, la pol·lució ambiental, la pólvora de mascletades i petards i fins les notes d’El Fallero o els acords embafosos de l’Himno Regional. Tot això sense comptar que entre ingesta i ingesta de pasta farinosa, amb carabassa o sense i sucre a discreció, de preferència a primeres hores del matí o del vespre, el falleram s’ha de lliurar esforçadament a un no parar de sopars d’entrepà, paelles i arròs amb fesols i naps. Entre els de butxaca més solvent, aliens a qualsevol crisi, que també juguen uns dies a l’entranyable rusticitat del’horta en casals de fingit nom valencià parats enmig de la via pública, cal suposar que també hi corren alegrement gambes i cuixot ibèric. Comptat i debatut, no m’ixen els números per a tanta xurreria. D’acord que cadascú és lliure d’intoxicar-se com més li plau, però ni bunyols ni xurros no semblen menges per estar picant tothora encara que tingues un estómac a prova de bombes o t’hagen vacunat contra la hiperglucèmia. Però als valencians els agraden (i a un servidor, en dosis tolerables, ep!), per molt que els facture una parada portàtil d’origen incert i dubtosa salubritat. O potser així els agraden més i tot per algun efecte euforitzant que el no iniciat ignora. Encara m’assalta una altra hipòtesi per explicar el que com a mínim sembla un negoci poc lucratiu o fins ruïnós: que els subvencionen l’Ajuntament o la Junta Central Fallera (si són coses distintes) amb el velat propòsit d’elevar la humil menja a símbol omnipresent del que en el terreny dolorosament literal ja han fet amb la ciutat i país: un gran bunyol o nyap. De fet el bunyol d’or és un dels premis més apreciats del món faller, encara que aquest tampoc no és comestible. Si per mi fos jo hi posaria la clòtxina autòctona, que combina molt bé amb el vi blanc. Però el cas és que me’n vaig als antípodes, vostès perdonen.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario