Destacados
Punto de vista
“Siutat”
Era el periòdic amb més oli de tots els que havien als bars; es a dir, el que més havia passat de mans a mans
El 11 de març de 1953 Rafael Coloma fundava el periòdic «Ciudad de Alcoy». Fa 68 anys. A finals del mes d’abril, el dia 30, de 2013, just després de Festes, eixia a la llum l’últim exemplar. Farà ja prompte 8 anys. 60 anys entre el primer i l’últim número de una emblemàtica publicació en […]
Punto de vista
Pretty Woman és una peli de ficció, no un documental
Recorde fa dos anys veure un documental, crec que a Netflix, parlava de les dones a Auswitch, era el primer documental que visibilitzava la barbàrie comesa als camps d’extermini des del patiment de la dona, moltes d’elles obligades a ser esclaves sexuals però, no dels alemanys, que també, sinó que eren les esclaves sexuals dels […]
Punto de vista
Jumpman
L’esport és una gran indústria que ben entesa es pot aprofitar per a donar llocs de faena dignes a moltes i moltes persones
En aquesta nova entrega per a Tipografia La Moderna vaig a autoplagiar-me, però és que crec que aquesta idea que revoloteja el meu cap, mereix el màxim de ressò possible i cada vegada que em donen l’oportunitat d’escriure, d’expressar-me, ahí està el meu ‘Jumpman’. Fa ja més de 30 anys que tinc aquesta idea rondant. […]
Punto de vista
L’empatx
En quasi cada cantonada de València s'alcen aquests dies uns quioscs de barroca luminotècnia que llancen al cel l'espessa fumera de les seues fregitel·les tot el sant dia.

Un darrer apunt abans de fer la maleta amb què fugiré uns dies als antípodes, que en aquest cas no són les exòtiques terres de Nova Zelanda, què més voldria, mentre la ciutat es lliura a la gran orgia. Un dels misteris més insondables d’aquesta festa és la profusió –anava a dir-ne metàstasi però m’he mossegat a temps la llengua– de parades de bunyols i xurros i altres productes empatxadors no sempre identificables. En quasi cada cantonada de València s’alcen aquests dies uns quioscs de barroca luminotècnia que llancen al cel l’espessa fumera de les seues fregitel·les tot el sant dia. Faig càlculs de quants xurros i bunyols és capaç d’ingerir cada faller o fallera, cada visitant, cada transeünt al cap del dia i, la veritat, no m’ixen els comptes. Perquè sotmès el noble líquid de l’olivera a una immisericorde ebullició sense treva –calculant que no hi facen servir vergonyosos succedanis com l’oli de gira-sol o d’altres de pitjors–, no vull pensar en la qualitat d’uns bunyols obligats a xipollejar en companyia de les inevitables restes de farina, la pol·lució ambiental, la pólvora de mascletades i petards i fins les notes d’El Fallero o els acords embafosos de l’Himno Regional. Tot això sense comptar que entre ingesta i ingesta de pasta farinosa, amb carabassa o sense i sucre a discreció, de preferència a primeres hores del matí o del vespre, el falleram s’ha de lliurar esforçadament a un no parar de sopars d’entrepà, paelles i arròs amb fesols i naps. Entre els de butxaca més solvent, aliens a qualsevol crisi, que també juguen uns dies a l’entranyable rusticitat del’horta en casals de fingit nom valencià parats enmig de la via pública, cal suposar que també hi corren alegrement gambes i cuixot ibèric. Comptat i debatut, no m’ixen els números per a tanta xurreria. D’acord que cadascú és lliure d’intoxicar-se com més li plau, però ni bunyols ni xurros no semblen menges per estar picant tothora encara que tingues un estómac a prova de bombes o t’hagen vacunat contra la hiperglucèmia. Però als valencians els agraden (i a un servidor, en dosis tolerables, ep!), per molt que els facture una parada portàtil d’origen incert i dubtosa salubritat. O potser així els agraden més i tot per algun efecte euforitzant que el no iniciat ignora. Encara m’assalta una altra hipòtesi per explicar el que com a mínim sembla un negoci poc lucratiu o fins ruïnós: que els subvencionen l’Ajuntament o la Junta Central Fallera (si són coses distintes) amb el velat propòsit d’elevar la humil menja a símbol omnipresent del que en el terreny dolorosament literal ja han fet amb la ciutat i país: un gran bunyol o nyap. De fet el bunyol d’or és un dels premis més apreciats del món faller, encara que aquest tampoc no és comestible. Si per mi fos jo hi posaria la clòtxina autòctona, que combina molt bé amb el vi blanc. Però el cas és que me’n vaig als antípodes, vostès perdonen.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario