Destacados
Punto de vista
“En nombre del Rey y por la autoridad que le confiere la Constitución”
El Supremo entierra definitivamente el proyecto Alcoinnova
FOTO: PACO GRAU
“En nombre del Rey y por la autoridad que le confiere la Constitución”. Con esta frase protocolaria y solemne encabeza el Supremo el texto del fallo judicial con el que se entierra de forma definitiva el proyecto de La Española para construir una gran área industrial y de servicios en la zona de La Canal.  […]
Punto de vista
La alcoyanía en los tiempos del cólera (y 23): balance de daños personales
Crónicas del coronavirus en la industriosa ciudad del Serpis
En las películas de guerra, cuando un acorazado recibe el impacto de un torpedo enemigo, el capitán del barco se dirige inmediatamente al primer oficial para pedirle que haga un balance de daños. Entre humaredas, explosiones y gemidos de la marinería herida, se hace una rápida evaluación de la situación de la nave, para ver […]
Punto de vista
La alcoianía en els temps del còlera (22): reflexions d’un corredor sense fons
Cròniques del coronavirus a la industriosa ciutat del Serpis
Ara que he tornat a córrer he vist que a determinades zones d’Alcoi hi ha banderes d’Espanya penjades als balcons amb un crespó negre. Es diferent al que succeeix amb els cartells de SE VENDE o SE ALQUILA que estan per tot arreu. En canvi les banderes no. Hi ha zones on hi ha moltes […]
Punto de vista
L’empatx
En quasi cada cantonada de València s'alcen aquests dies uns quioscs de barroca luminotècnia que llancen al cel l'espessa fumera de les seues fregitel·les tot el sant dia.

Un darrer apunt abans de fer la maleta amb què fugiré uns dies als antípodes, que en aquest cas no són les exòtiques terres de Nova Zelanda, què més voldria, mentre la ciutat es lliura a la gran orgia. Un dels misteris més insondables d’aquesta festa és la profusió –anava a dir-ne metàstasi però m’he mossegat a temps la llengua– de parades de bunyols i xurros i altres productes empatxadors no sempre identificables. En quasi cada cantonada de València s’alcen aquests dies uns quioscs de barroca luminotècnia que llancen al cel l’espessa fumera de les seues fregitel·les tot el sant dia. Faig càlculs de quants xurros i bunyols és capaç d’ingerir cada faller o fallera, cada visitant, cada transeünt al cap del dia i, la veritat, no m’ixen els comptes. Perquè sotmès el noble líquid de l’olivera a una immisericorde ebullició sense treva –calculant que no hi facen servir vergonyosos succedanis com l’oli de gira-sol o d’altres de pitjors–, no vull pensar en la qualitat d’uns bunyols obligats a xipollejar en companyia de les inevitables restes de farina, la pol·lució ambiental, la pólvora de mascletades i petards i fins les notes d’El Fallero o els acords embafosos de l’Himno Regional. Tot això sense comptar que entre ingesta i ingesta de pasta farinosa, amb carabassa o sense i sucre a discreció, de preferència a primeres hores del matí o del vespre, el falleram s’ha de lliurar esforçadament a un no parar de sopars d’entrepà, paelles i arròs amb fesols i naps. Entre els de butxaca més solvent, aliens a qualsevol crisi, que també juguen uns dies a l’entranyable rusticitat del’horta en casals de fingit nom valencià parats enmig de la via pública, cal suposar que també hi corren alegrement gambes i cuixot ibèric. Comptat i debatut, no m’ixen els números per a tanta xurreria. D’acord que cadascú és lliure d’intoxicar-se com més li plau, però ni bunyols ni xurros no semblen menges per estar picant tothora encara que tingues un estómac a prova de bombes o t’hagen vacunat contra la hiperglucèmia. Però als valencians els agraden (i a un servidor, en dosis tolerables, ep!), per molt que els facture una parada portàtil d’origen incert i dubtosa salubritat. O potser així els agraden més i tot per algun efecte euforitzant que el no iniciat ignora. Encara m’assalta una altra hipòtesi per explicar el que com a mínim sembla un negoci poc lucratiu o fins ruïnós: que els subvencionen l’Ajuntament o la Junta Central Fallera (si són coses distintes) amb el velat propòsit d’elevar la humil menja a símbol omnipresent del que en el terreny dolorosament literal ja han fet amb la ciutat i país: un gran bunyol o nyap. De fet el bunyol d’or és un dels premis més apreciats del món faller, encara que aquest tampoc no és comestible. Si per mi fos jo hi posaria la clòtxina autòctona, que combina molt bé amb el vi blanc. Però el cas és que me’n vaig als antípodes, vostès perdonen.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario