Any 1233, tota la franja litoral Mediterrània està ocupada pels moros. Però vés per on que el poderós rei d’Aragó i Catalunya (Aragonum et Catalonie) Jaume I, decideix fundar un regne més enllà de les seues fronteres. Sota la seua bandera van ajuntar-se tropes catalanes i aragoneses amb promeses de terres i riquesa a canvi d’expulsar els àrabs del territori.
És així com dos pobles diferents es trobaren lluitant amb un mateix propòsit. Catalans i aragonesos guanyaren pam a pam, durant molts anys, aldees, castells i viles, fins que el 9 d’octubre de 1238 arribaren a València i conqueriren la ciutat. Tot i això la lluita no va concloure fins que van arribar a l’actual província de Múrcia. Successius pactes entre Jaume I, els cabdills moros i els senyor castellans van fixar les fronteres al poble de Biar.
El Rei Jaume va assentar les bases per a fer del territori conquerit un sòlid regne. Milers de catalans i aragonesos van vindre al País Valencià a la recerca de la prosperitat que no trobaven als seus pobles d’origen. Els catalans van mirar d’assentar-se als llocs més pròxims a la costa, per facilitar el comerç, ja que majoritàriament eren artesans, petits agricultors i comerciants. Com és lògic, portaren amb ells la seua parla: el català. Els aragonesos, tot i que hagueren preferit establir-se als mateixos llocs, ho van haver de fer a les comarques de l’interior on van acaparar grans extensions de terra. També portaren la seua parla: el castellà. Fou així com en no massa temps el País es va veure’s poblat de gent amb ganes de prosperar i fou així com la ciutat de València, el lloc on més gent va acudir, es va convertir en una de les urbs més importants de la Mediterrània.
Durant molts anys el País Valencià, aleshores un regne de debò, va viure en pau i prosperitat. Els nobles al camp, mantenint picabaralles per tal de guanyar-li un pam més de terra al veí; i els artesans, comerciants i petits agricultors a les ciutats organitzats en gremis, una mena de sindicats, preocupats per traure-li major rendiment a la terra o millorar la elaboració dels productes. Però aquesta idíl•lica situació va canviar per una successió de circumstàncies. Per una banda a causa els enfrontaments entre els nobles terratinents i els burgesos que tenien el poder a les ciutats. D’altra pel poble que, fart de les lluites pel poder, famolenc per la falta de blat i delmat per la pesta, i aprofitant que disposava de les armes que li havien cedit per defendre el territori dels pirates berbers va alçar-se contra els nobles iniciant l’anomenada guerra de les Germanies.
Fou així com la prosperitat en poc temps va deixar pas a la misèria. En acabar la revolta, molts agermanats foren morts o empresonats. Els que van escapar a les represàlies van nodrir un gran odi contra els guanyadors, els nobles aragonesos. A les ciutats els governants burgesos per no fer-se sospitosos als ulls dels vencedors van deixar de parlar el català. I així poc a poc, el País Valencià va anar perdent identitat i sobirania, i es va sotmetre al dictat dels nous governants, l’aristocràcia castellanitzada.
Tampoc es van lliurar del ressentiment els súbdits moriscos. El poble va trobar en ells l’objecte de la seua venjança, necessitat com estava de trobar un culpable a la dissort. Tot i que eren la mà d’obra dels grans senyors feudals, aquests no van poder suportar ni les grans pressions del poble ni les dels catòlics castellans i finalment van ser bandejats del País Valencià com abans ho foren els jueus. Un episodi més que va deixar al territori despoblat, les eines abandonades i el futur una mica més fosc.
Malgrat tot, el País Valencià va aconseguir refer-se’n, acollint com sempre nova gent desitjosa de prosperitat. Però una vegada més l’infortuni es va acarnissar amb el País que, com qui no vol la cosa, es va vore immers en una nova guerra per decidir qui havia de ser el successor a Castella. Els maulets eren partidaris de l’Arxiduc Carles, que prometia el manteniment dels Furs (una mena de autogovern). Els botiflers ho eren del borbó Felip V (l’antecessor numèric de l’actual monarca). Amb el triomf d’aquest últim en la batalla d’Almansa, el País Valencià es va trobar, una vegada més situat al bàndol dels perdedors guanyant més repressió, més morts, més empresonaments i la pèrdua total de sobirania que en la pràctica el van convertir en una sucursal de Castella.
Lluny d’acabar les desgràcies aquestes van anar repetint-se cíclicament al llarg dels anys. Així a cada període de prosperitat econòmica i social, deguda més a la voluntat dels ciutadans que a la iniciativa i capacitat dels governants, li succeïa una nova guerra (carlins contra isabelins, liberals contra tradicionalistes, etc.) que anava corcant una mica més la unitat del poble valencià. Per acabar-ho d’adobar, la separació del territori en províncies, al segle XIX, va a provocar un desgavell de noves paraules i identitats: valencians, castellonencs, valencians de València i alacantins, la qual cosa no va fer més que crear confusió i augmentar la sensació d’una falta clara d’unitat.
Any 1992 (o 2015 tant se val) tota la franja litoral Mediterrània està ocupada per valencians, castellonencs, valencians de València i alacantins, també per una gran quantitat de gent arribada de lluny de les nostres fronteres (escandinaus, britànics, alemanys, romanesos, serbocroates, xinesos, magrebins o madrilenys) sense cap propòsit en qüestions d’identitat i amb un munt de problemes. Per exemple: a diferencia de bascos, catalans, castellans o aragonesos no tenim un nom comú que ens defineisca. Què som? Valencians però no de Valencia? Catalans del sud? Llevantins del sol naixent? Aragonesos entreverats? Tampoc una capital potent que ajude a llimar diferències, que assumisca matisos i que siga representativa i representant de tot el territori. A més a més existeix un gran abisme (de la mida de la falla de San Andrés) entre la major part del país, agrícola i els nuclis urbans industrials o turístics. I per acabar-ho d’adobar queda l’assumpte de les dues comunitats parlants (castellana i catalana) que de vegades com els matrimonis mal avinguts semblen tindre diferencies irreconciliables. Amb tanta mancança i tant d’inconvenient només cal fer-se dues preguntes. Serem capaços de trobar senyals d’identitat o interessos comuns que, com els antics aragonesos i catalans, ens permeten caminar junts com a poble? O el millor serà deixar-ho córrer?
A ver si lo he entendido. Entonces, el País Valencià es la obra de un protofascista imperialista y expansionista, al que se venera como padre de la patria. Y además de tal desaguisado resulta que nuestra identidad fue establecida no se sabe con qué criterio como de base catalanoparlante, cuando de igual modo habría podido considerarse de habla castellana, dado que en un principio tanto montaban catalanes como aragoneses. La verdad, a mí tanto me da, pero un modo tan torticero de manejar la Historia da grima. Por no hablar de la absoluta vergüenza que debiera darnos este orgullo patrio como recién estrenado que editamos de nuevo cada octubre, con proclamas, banderas, coros y danzas y demás parafernalia de tufo franquista. Cómo defender una patria tan inventada como todas, que tuvo además como hecho fundacional una invasión en toda regla, un genocidio y la final expulsión de los restos de una cultura y un pueblo que aquí estaba, tan ancho, hasta que llegó a sangre y fuego el tipo de las alitas en el casco. ¿Los moros?. Estaban antes. Pero sí, otros invasores. Otra patria indefendible: todas las patrias son espurias.