Destacados
Punto de vista
Francesc Bernàcer, un clàssic
Entre moltes de les acepcions de l’adjectiu “clàssic” hi ha una que ve a ser sinónima de “digne d’admiració  i d’imitació”. Francesc Bernàcer, és un clàssic de dalt a baix. Tots els que vam tindre la fortuna de conviure amb ell, acabàrem admirant la seua personalitat íntegra i el profund coneixement de la cultura no […]
Punto de vista
La pandemia se echa al monte
El turismo de alpargata y mochila abarrota nuestros espacios naturales
Atasco de alpinistas sobrevenidos en la cima del Puig Campana. FOTO: PEP JORDÁ
Bueno, bonito, barato y seguro. Esas son las claves del nuevo turismo nacido de las limitaciones y de los miedos de la pandemia. Cualquiera que se haya acercado un fin de semana a la Font Roja, a Els Canalons o la Vía Verde ha podido asistir en primera fila a este fenómeno: multitudes procedentes de […]
Punto de vista
Carabasses
Esperava trobar a una veïna que cantara ‘Moon River’ recolzada en la finestra, que tinguera un gat que li digueren Gato
Encara que ho parega per les dates i pel títol no vaig a parlar de Halloween, una de les moltes importacions des del món del tio Sam -ex Trump i ara Biden- i potser la que menys m’agrada i de les que més tremolor en fa. Tampoc de la carabassa en la que es convertia […]
Punto de vista
Quan la neu no és una presència amable
Estem gaudint de les nevades -malgrat el fred i les preocupacions tècniques que se’n deriven- però, la neu, no molt lluny, és un malson, un malson consentit

Ens alcem envoltats d’emoció per veure nevar de nou a les nostres comarques. Molts mai no havíem vist un paisatge així. Observem, des de la tranquil•litat, com les serres es tenyeixen de blanc, com al sòl dels nostres carrers no es veu el negre de l’asfalt. Pugem fotos i vídeos a les xarxes amb la il•lusió d’observar una cosa poc comuna. És un fet, estem gaudint de les nevades -malgrat el fred i les preocupacions tècniques que se’n deriven- des de la nostra tranquil•litat. Però, la neu, no molt lluny, és un malson, un malson consentit.

Encara estàvem al setembre del 2015 i l’èxode dels Refugiats ja feia mesos que era una crisi internacional. Milions de  persones estaven en situació de desplaçament forçós. Al setembre, la mort del xiquet Aylan Kurdi a la costa mediterrània de Turquia obria els ulls a gran part de la societat. ¿Per què un xiquet havia de morir així? ¿Teníem alguna responsabilitat com a espècie? ¿Hi ha alguna cosa més important que els Drets Humans?

S’apropava l’hivern del 2015/2016 i les entitats humanitàries advertien: el fred arribarà als campaments, s’empitjorarà la vida dels refugiats. Va passar l’hivern mentre els mandataris de la Unió Europea anaven de “cimera” en “cimera”, sense traure res clar. Pocs tenien posades les seues prioritats en el drama d’aquests companys d’existència, per la xenofòbia o per limitar a considerar-los números, que es podien traduir en molts diners. Diners, capitals, que deshumanitzen la política. Mentre, moltes organitzacions, amb molta voluntat, mostraven la seua posició d’acollir: Refugees Welcome. Tot i comptar amb l’aprovació de la majoria de la població, al 2016 van arribar a Espanya tan sols 880 refugiats. Segons la CEAR, a eixa velocitat es tardaria més de 40 anys en complir les xifres d’acolliment establertes.

Molts companys d’existència continuen vivint en una tràgica odissea. Fugissen de sa casa pel perill de la mort, ho deixen tot: cases, familiars, amics, projectes, il•lusions… i se’n van com poden a la recerca d’una vida digna, d’una vida en pau. Caminen entre el perill de ser repudiats. S’esforcen, es cansen, passen fam i set, alguns veuen com els seus fills han de suportar una immerescuda tortura. Pel camí, veuen com gent mor, tenen l’esperança de trobar un món en pau, un món obert: un món humà. Un lloc on refer-se. Europa no ha estat capaç d’oferir-los aquest lloc. Feia poc la neu, junt al fred polar, arribava als campaments on s’allarga el temor dels Refugiats. A Grècia, Sèrbia i part de Turquia, entre altres, es veia com molts dels acampats estaven en risc de mort i alguns es deixaven la vida per les condicions climàtiques. Mentre molts eviten observar aquesta tragèdia.

A l’altra part del mediterrani, matriu de la nostra cultura i seu de moltes lliçons històriques, la gent sobreviu a l’espera de poder ser acollits, poder dormir en un llit i dur a terme una vida digna. Tan debò féssim el possible perquè tots els nostres companys d’existència puguen veure la neu amb tranquil•litat, des d’una finestra, com a un espectacle i no com un enemic. Que ningú oblide que molts volem fer del Mare Nostrum, aquell pont de mar blava: un pont que agermani pells i vides diferents, com deia Miquel Martí i Pol. Refugiats, benvinguts. Gener de 2017.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario