Carolina Punset, líder de Ciutadans a les Corts Valencianes, es va ficar la setmana passada dins d’un jardí mediàtic (o potser caldria dir dins d’un bancal donada la seua condició d’ecologista) amb unes declaracions sobre l’ensenyament en valencià i el menyspreu d’aquells que el parlen. Però la pregunta és: Hi havia per tant? No estem fent una tempesta en un got d’aigua?

I el més important: ¿Som justos amb aquesta dona súper preparada que parla espanyol, pensa en francès i domina l’anglès (tot i que no ha tingut temps de posar-se amb el valencià) que a més d’exercir com advocada penalista ha treballat en organitzacions com Metges sense Fronteres o Projecte Home?

Reflexionem. Es cert que la frase ‘allá donde triunfa la inmersión lingüística estamos volviendo a la aldea’ no va estar a l’alçada de les circumstàncies. És una simplificació impròpia d’una persona amb tant de coneixement. De fet més que una frase d’un discurs d’investidura sembla un verset de la sarsuela ‘Los Gavilanes’ (¡Mi aldea! / Cuánto el alma se recrea / al volverte a contemplar)

Ni aquella altra. ‘… una educación que no abandone las lenguas universales para recuperar una minoritaria que aunque puede ser entrañable es poco útil para encontrar empleo’. Perquè com el necio que confonia valor y precio confon educació (conjunt de disciplines per desenvolupar les facultats intel•lectuals i morals d’un individu a fi de convertir-lo en persona crítica i responsable) amb currículum (conjunt de títols acadèmics i experiència professional d’un candidat a un lloc de treball). A no ser que Carolina tinga en el cap una nova assignatura anomenada Educació per a la Multinacional.

Ni l’expressió ‘imposición de lengua’. Primer perquè resulta ambigua de collons. De quina llengua parla? De la pròpia? De la materna? De la de xuclar? I imposar on? O damunt de què? A més, pensen que a hores d’ara encara queda alguna persona sensata que mirant la llista dels darrers presidents de la Generalitat, o la dicció de la darrera alcaldessa de València, crega que a aquest País es pot imposar qualsevol altra cosa que no siga el ridícul?

Tampoc calia que s’alterara tant insistint que al castellà se l’ha d’anomenar espanyol (sempre!) quan la RAE diu que el castellà -si no es una varietat de gallina negra molt ponedora- pot ser una forma totalment correcta d’anomenar la llengua espanyola quan se la vol distingir d’altres llengües parlades a l’estat. A no ser que Carolina no considere el català\valencià, el gallec o el basc llengües de l’estat, amb la qual cosa la qüestió prendria un caire ben diferent.

Però llevat d’això i del fet que Carolina va centrar el seu discurs en el perill de que el nacionalisme català arrele, via Compromís, al País Valencià deixant de costat temes de rabiosa actualitat coneguts per tots vostès, la resta de la intervenció va ser mesurada i correcta amb frases tan assenyades i coherents com la que va adreçar a Ximo Puig, candidat a la presidència: Lo que nos une es más que lo que nos separa por eso votaremos no a su investidura.

Una lògica que d’entrada pot semblar una mica borrosa però que, de segur, ens ajudarà a comprendre com una ciutadana del món, antinacionalista, cosmopolita, i molt preparada, que si haguera volgut podria estar asseguda a la taula dels rics i dels poderosos ha triat (com la carabassa de ‘Amanece que no es poco’) el bancal de les Corts de l’humil poble valencià, aldeà per naturalesa, per donar exemple al món. Només per això, Carolina, yo te llevo en el corazón.