3.3 L’estructura i el temps del Betlem de Tirisiti

Actualment, el Betlem de Tirisiti té tres apartats. Des del 1989, hi ha una lloa inicial en valencià normatiu, senzill: destaca la tranquil·litat d’Alcoi i la bonhomia dels seus habitants. Situa geogràficament l’escenari en espai i temps i ve de fora cap a dins: arranca amb les muntanyes que envolten la ciutat, la vegetació, i aterra a la placeta de l’antic casc alcoià. Temporalment, fa una mirada des del moment actual del públic cap a un temps quotidià «on pot passar de tot, ja ho sabeu».

La narradora pressuposa que el públic ja coneix què passarà. S’endinsa en el temps de l’obra des del final de la tardor fins a l’hivern, quan esdevé el Naixement de Jesucrist segons hem acordat culturalment. Així doncs, la representació del Betlem de Tirisiti planteja una doble naturalesa: la part tradicional del Betlem amb l’escenari de tots conegut i la mateixa ciutat que trobaran els espectadors en acabar el teatre de titelles, Alcoi.

El segon apartat és el sacre. Conté els elements característics d’altres pesebres del cicle de Nadal. Comença amb Josep i Maria buscant una posada per passar la nit. Com sabem per la història sagrada, acaben en un portal perquè no troben on passar la nit. Tirisiti no els la deixa passar-la a la seua venta. L’apartat religiós és en castellà. Escoltem les musiquetes dels romanços que ja coneix el públic assidu. Es mantenen invariables al llarg del temps.

Segons Jaume Lloret i Esquerdo, hi ha dos salts en la part de la fugida a Egipte: d’una banda, no s’explica per què fuig la Sagrada Família; d’altra banda, hi ha un canvi de tercera a primera persona del relat sense cap preàmbul en el moment de la collita miraculosa. Potser, el canvi al present és una manera d’actualitzar el diàleg entre els dos titelles, com una baixada del nivell de la narració, des de la història sagrada tradicional al diàleg teatral entre dos personatges. Finalment, a Lloret i Esquerdo li estranya que no aparega la degolla dels xiquets per part del rei Herodes (2019: 136). De fet, la degolla és un episodi de la història sagrada força popular i al·ludida en la cultura valenciana. L’última paraula que es pronuncia al final de la part sacra i que enceta la profana és «Herodes» pronunciada en valencià, és a dir, amb la vocal o oberta. Aquesta diferència fonètica fa de frontissa entre les dues parts.

En l’apartat profà, gaudim d’una galeria de personatges típics alcoians i tradicionals dels sainets. Enllaça diferents escenes relacionades d’una manera o altra amb Alcoi. Des del punt de vista temporal, comença un dia qualsevol amb el Sereno, qui desperta els personatges. Després, toca anar a missa, l’episodi del torero i el bou amb la tupada a Tirisiti, unes escenes de tipus anecdòtic. A continuació, arriben les festes de Moros i Cristians en honor a Sant Jordi. S’hi fa un resum de la Diana, el primer acte, les entrades i l’aparició de Sant Jordi.

La part profana avança frenètica. Les escenes avancen vertiginosament. Les anomene escenes perquè els canvis vénen delimitats per l’entrada i sortida d’un personatge o personatges nous (García Barrientos, 2012: 92). Comença un dia qualsevol amb la successió de moments solts: la missa, el treball de la gent, l’incident del torero i el bou i les festes de Moros i Cristians d’Alcoi per acabar amb una anècdota puntual, la del globus de Milà. En línies generals, la primera escena  costumista alcoiana, la protagonitzen el sereno i la missa; la segona, un personatge mític per als alcoians, el torero Clásico i la intervenció de Tirisiti; la tercera costumista, amb la festa de moros i cristians i l’aparició de sant Jordi; la quarta i final, s’hi referix un altre personatge mític per mitjà del globus aerostàtic. Acabades les festes, Tirisiti ja en té prou. Vol anar-se’n a la Lluna i fuig amb el globus aerostàtic, el globus de Milà. El viatge té curta durada; recorda el de l’històric valencià Capità Milà (Antoni Martínez Latur). Segons Lloret i Esquerdo, el viatge surrealista de Tirisiti amb el globus de Milà és un dels quadres més primerencs (2019: 138). L’ascencionista Milà visita Alcoi, segons el diari el Serpis, per exhibir el seu globus en octubre de 1887. Un esdeveniment així per força havia d’impressionar els alcoians d’aquells temps, però no fou així. No va acudir massa gent a vore’l malgrat oferir unes entrades barates. Dos anys més tard de visitar Alcoi, Milà es mata accidentalment a la plaça de bous de Vitòria durant una exhibició. Falta als 27 anys. Aquesta tragèdia va convertir-lo en una llegenda.

Tirisiti és el fil conductor de la representació. Tots els personatges i situacions s’adrecen a fer una pintura costumista de l’Alcoi costumista, quan els espectadors alcoians es veien retratats. Hui s’han fossilitzat i formen part d’una tradició lligada a la ciutat d’Alcoi i al Nadal.

3.4 L’espai escènic i banda sonora

A l’espai escènic, apreciem el centre d’Alcoi, el casc antic amb les cases amuntegades. Al primer pla hi ha la plaça, un camp on hi ha un llaurador i una dona cuidant d’uns titots. A la banda esquerra hi ha la venta de Tirisiti; al costat, al llavador, unes dones renten roba. A la dreta, trobem l’església; té al costat la palmera i la castanyera. Al fons i al mateix nivell que la plaça hi ha una botiga de queviures, un ferrer i un fuster. Al fons i a la banda de dalt, a l’horitzó veiem les muntanyes amb el camí per on baixen els reis i els festers i el barranc del Cint, on va tindre lloc la tradicional aparició de Sant Jordi, element paisatgístic purament alcoià i reconeixible pel públic autòcton. Hi ha dos elements escenogràfics que apareixen i desapareixen: el portal de Betlem i el castell de festes de moros i cristians. Curiosament, no hi ha cap referència a les fàbriques; és un Alcoi preindustrial.

Hui per hui, l’escenari compta amb variacions de llum gràcies a un ciclorama que representa els diferents moments del dia. És un aparador inalterable per on passen diferents tipus sagrats i profans, una exposició costumista pel que fa als tipus alcoians que recorden els antics sainets on es barregen elements tradicionals del Nadal, personatges típics dels sainets com el torero i el sereno i d’altres típicament alcoians de les festes de sant Jordi i de la cavalcada dels Reis Mags.

Pel que a la banda sonora del Tirisiti, en l’apartat sacre, sona una breu cançoneta típicament alcoiana, al començament de la funció: «A la run-run, a la run-run, figues i panses, figues i panses apagueu la llum». A continuació, els pastorets dansen durant l’adoració al so de la nadala Barrabàs. Seguidament, escoltem L’entrada dels Reis durant l’Adoració dels Reis Mags d’Orient.

En l’apartat profà, uns versos de La cançó del sereno, el pasdoble taurí Clásico d’Evaristo Pérez Monllor (1880 – 1930), el pasdoble Jordiet de Gregori Casasempere Juan (1909 – 1995) i l’Himne de festes d’Alcoi de Gonzalo Barrachina Sellés (1869 – 1916) formen la banda sonora de l’obra actualment. Fins i tot, Tirisiti canta la tornada de La manta al coll. No sempre ha estat així. Com he mencionat anteriorment, hi havia música en directe en els primers temps del Tirisiti i ja en l’època de Foia es va utilitzar música enregistrada. Segons Adrián Espí, la música va canviar en alguns moments. Per exemple, l’aparició de Sant Jordi va tindre, de música de fons, la Marcha Real i l’Himne de Riego durant la II República (Espí, 1979: 31).

Uns altres efectes sonors reforcen determinats efectes dramàtics o còmics com ara colps de porta, bastonades al ruc perquè camine, la campaneta de l’església o els sorolls de la persecució del bou a Tirisiti per dins la venta. Quant al tro final de l’obra, antigament es feia amb un tro de bac; avisava que la funció havia acabat.