INTRODUCCIÓ
En el present treball bibliogràfic, ens aproximem al posicionament de Joan Roís de Corella (València? 1435 – València, 1497) davant la cavalleria i la guerra en una època en la qual es corromp la cavalleria. Comentem com es materialitza el posicionament de Roís de Corella en les obres que alguns estudiosos de la matèria, els ací citats, consideren rellevants al respecte.

De la lectura dels textos de Joan Roís de Corella i dels estudis pertinents, a banda de recórrer a algun altre text de l’Edat Mitjana en català, comparem i expliquem la cavalleria que actua de conformitat amb el seu ofici i condició amb la que no ho fa a juí, interpretem, del lletraferit Joan Roís de Corella.

Apuntem els trets dels cavallers per categoritzar-los en cavalleria honesta o en cavalleria de pomposos actes. Hem destinat dos apartats a tal efecte: «Cavalleria honesta i guerra legitimada», on fem servir la Sepultura de mossèn Francí Aguilar principalment; i «Cavalleria de pomposos actes i bel•licisme», on citem Triümfo de les dones, Scriu Medea a les dones i Plant dolorós de la reina Ècuba,

1. ESTAT DE LA QÜESTIÓ
La força moral i militar dels hòmens és una de les temàtiques més recurrents en la literatura de la baixa Edat Mitjana. A les terres valencianes no serà una excepció. El teòleg valencià Joan Roís de Corella (València? 1435 – València, 1497), un miles Dei, insistirà en el tema bèl•lic en la seua obra literària: rebutja la cavalleria i el bel•licisme que s’allunya de la guerra legitimada o justa i el seu ideal de cavaller. Aquest rebuig no és la silueta de frustracions autobiogràfiques de l’autor, sinó de les seues conviccions de conformitat amb el missatge de Jesucrist i els preceptes de l’Església (Cingolani, 1999: 107).

Joan Roís de Corella teixix la seua obra amb un conjunt de textos coherents que ens informen, cadascun d’ells, de l’ideari de l’autor, de manera que no podem considerar-los compartiments estancs. Una sèrie de plantejaments sobre els militars i la guerra indiquen un distanciament entre el classicisme profà, l’exemplum negatiu, i la moralitat cristiana, l’exemplum positiu, sense perjuí que l’heroïcitat femenina sobresurta positivament vers la masculina (Martos, 1999: 18-19).

Corella escriu les seues obres segons les seues idees i moralitat personal; no fa de predicador ni de moralista (Cingolani, 1997: 83). És més, quan Corella reelabora les breus narracions mitològiques en prosa, fruit de la pràctica escolar tardomedieval de la imitatio dels auctores duta a terme sobre els clàssics d’origen, afegia algunes pinzellades personals, tant estilístiques com morals. Recordem que estaven escrites entre 1457 i 1458 aproximadament i encara no era teòleg ni clergue.

A manera de breu antesala, cal referir-se succintament a la concepció que els estudiosos interpreten dels textos de Joan Roís de Corella pel que fa a la temàtica de la cavalleria i la guerra. D’una banda, hi ha qui considera, com Jaume J. Chiner Gimeno i Tomàs Martínez Romero, que Joan Roís de Corella té un posicionament anticavalleresc i antibel•licista. Ho reflectix en la seua literatura. Açò respon a la seua vocació teològica (Rubio, 2014: 444). Stefano M. Cingolani recolza aquest posicionament i ens parla de l’anticavalleria com a anticlassicisme en l’obra de l’escriptor valencià, que no és més que una mostra de la seua interioritat moral. També Lola Badia jutja l’escriptor valencià antibel•licista (Rubio, 2014: 545). I, tant Cingolani com Badia, entenen que l’aspecte religiós pesa més que el cavalleresc (Rubio, 2014: 455). Josep Lluís Martos seguix el plantejament de l’antimilitarisme de Joan Roís de Corella que proposen aquests dos últims estudiosos (Martos, 1999: 33).

D’altra banda, uns altres medievalistes, com ara Vicent Martines Peres, consideren que l’esmentada anticavalleria – i bel•licisme – s’ha de matisar (2000: 1246). Fins i tot, hi ha qui parla directament del bel•licisme de Joan Roís de Corella, com fa Agustín Rubio Vela, i tracta de corregir les possibles lectures errònies dels defensors de l’anticavalleria del lletraferit valencià degudes a la confusió d’alguns conceptes com són miles i miles Dei (2014: 460-462).

2. CAVALLERIA HONESTA I GUERRA LEGITIMADA
A les darreries del segle XV, la condició de Joan Roís de Corella com a miles Dei, clergue, membre de l’estament eclesiàstic, es fa notar en els seus escrits atès que l’ètica i les prescripcions de l’Església catòlica dirigixen la moralitat de l’escriptor a l’hora d’enfilar la cavalleria i la guerra.

Consegüentment, el lletraferit valencià conrea l’art de tensar el fil de l’ideal de la doctrina de Jesucrist i la realitat del segle XV amb els seus militars i les guerres. Del seu conreu, resulta una cavalleria que, com a tal, s’hauria d’ajustar a tot allò que pregonava Ramon Llull en el Llibre de l’Orde de Cavalleria (segle XIII).

Els hòmens virtuosos, els models a seguir per la cavalleria a juí del lletraferit valencià, els apreciem en la Història de Josef i, principalment, en la Sepultura de Mossen Franci Aguilar de Joan Roís de Corella. Tant el personatge bíblic Josef com el valencià Francí Aguilar són exemples a seguir per la cavalleria a causa de la seua moralitat i les seues accions de conformitat amb els valors que exalça l’Església, tot i ser laics i no ser cavallers investits, diguem-ne, oficialment; no tenien el títol com a tals (Rubio, 2014: 454-455).

De la memòria funerària que configura la Sepultura de Mossèn Franci Aguilar (1485), extraem una sèrie de precisions interrelacionades a tindre en compte sobre la cavalleria i la seua funció.

Primerament, la polèmica i la interdicció cristiana sobre el vessament de sang havia de relativitzar-se. Si parlem de guerra justa, de croada, dels cristians que s’enfronten als infidels de la fe, la sang vessada està justificada. De fet, Francí Aguilar havia anat a batallar en la guerra santa de Granada contra els musulmans (Alemany, 2018: 51). És a dir, la guerra digna de legitimació és aquella que té un component religiós, com la que figura en la Sepultura de mossèn Francí Aguilar (1485).

Segonament, Corella posa un interès especial en mostrar-nos un cavaller amb una actitud humil. Com que Francí Aguilar no era vanitós, no volia fer ostentació de la sang musulmana en la seua llança i la va rentar silenciosament en el riu «deixant a les fluctuants corrents aigües la transitòria miserable fama de la vana mundana pompa, no volent inútil temporal premi dels estrenus actes de la sua religiosa milícia» (Roís de Corella, 1913: 363), i ací va trobar la mort l’exemplar cavaller cristià.

Tercerament, mossèn Francí Aguilar mor màrtir de la fe (Rubio, 2014: 451): «Per la fe qui és en los cavallers ben acostumats […] e fan d’armes contra los enemics de la creu, e són màrtirs com moren per exalçar la sancta fe catòlica» (Llull, 1987: 75). I Corella escriu: «Si a tu, estodiant en sacra Theulogia, be recorda lo que legint has apres en les sagrades planes, martre es aquell qui testificant la veritat de la catholicha Fe, voluntariament sofir mort violenta» (Roís de Corella, 1913: 361). Per agregar més avant:

E recor te, que de molts martres la Sglesia sacra festa çelebra, que, al temps que moriren, no trauessaua coltell els seus cossos; pero, si per testimoni de la Fe catolicha tals dans ja soferts hauien que, apres, de la sua mort fossen causa, de verdaders martres atenyien lo premi; axi com de molts, que en los tenebrosos carçres, testificant la ueritat de la santa Fe crestiana, deixaren la present vida (Roís de Corella, 1913: 362-363).

Concretament, després d’haver «tenyit les sues ofenssiues armes de sang infel, de nostra cathòlicha Fe enemiga» (Roís de Corella, 1913: 361-362), Francí Aguilar mor malalt a causa d’haver-se banyat en l’aigua freda del riu i haver tingut el cos banyat sota l’armadura per massa temps.

En motiu del seu funeral, apuntem les següents paraules referides a Francí Aguilar per continuar i demostrar que és màrtir:

aquest virtuós cavaller, ab altres estrenus e nobles, anhelant la exalçació de la Santa Esgleia, perquè en sang infel poguessen teñir les febrides espases, passaren un riu d’així abundant corrent d’aigua, que, nadant los cavalls, arribaren dels infels enemics a la riba. I aquest, animós entre els altres, perquè lo seu cavall no era d’alta estatura, pogué en gran abundancia pendre del fondo riu la freda aigua; e, davall lo ferre de les refredades armes, tot aquell jorn la sua persona banyada, pres llavor e causa de mortal malaltia (Roís de Corella, 1913: 362).

En quart lloc, les tres virtuts teologals i les quatre virtuts cardinals volten el sepulcre de mossèn Francí Aguilar (Roís de Corella, 1913: 353-358). Joan Roís de Corella recorre a la seua utilització iconogràfica i emfasitza el perfil cavalleresc del jove valencià que en la guerra de Granada va faltar (Rubio, 2014: 454-455). Convé ressaltar que, en l’influent Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull, les esmentades set virtuts apareixen vinculades al codi de conducta dels cavallers (Rubio, 2014: 455):

Tot cavaller deu saber les set virtuts qui són rail e començament de totes bones costumes, e són vies e carreres de la celestial glòria perdurable; de les quals set virtuts són les tres teologicals e les quatre cardenals. Les teologicals són fe, esperança, caritat. Les cardenals són justícia, prudència, fortitud e temprança (Llull, 1987: 75).

I encara més, Corella situa el sepulcre del jove Francí Aguilar en un lloc simbòlic de València: «fora los murs de la noble ciutat valenciana», a l’església de Sant Vicent, on el rei Jaume I va voler fundar un centre religiós per evocar la victòria cristiana contra l’Islam i on es custodiava la senyera valenciana hissada per l’exèrcit triomfal cristià l’any 1238 (Rubio, 2014: 452). Vull dir, quasi sembla una al•legoria moral de la cavalleria en la seua relació amb l’Església catòlica.

Darrerament, el personatge Francí Aguilar és qualificat de cavaller: «Declaraua, la segona part de la breu collacio modesta, los actes e virtuosa uida de aquell estrenu Caualler, Mossen Ffrançi de Aguilar, de qui la gloriosa sepultura çelebrauen» (Roís de Corella, 359). Aquest personatge era un home real de València; havia existit i defallit al setge de Loja del 1482 (Cingolani, 1999: 114) i no era cavaller, sinó ciutadà, segons consta en la documentació: fou nomenat conseller el 14 de maig de 1481 i el seu nom complet era “En Francesch Jerònim Garcia de Aguilar,” entre els edils ciutadans. El nom sempre apareix precedit per En i no de mossèn, com tocaria a un miles (Rubio, 2014: 461). Per tant, Joan Roís de Corella l’eleva al rang superior de cavaller per haver combatut contra l’Islam a Granada i projecta en ell el seu ideal de cavaller, un miles Dei (Rubio, 2014: 462).

Tot i que miles no era equivalent a miles Dei, apreciem una cavalleria que guarda relació amb l’Església. Durant el segle XV, la naturalesa i missió de les ordes militars encara era la dels cavallers religiosos de la plena Edat Mitjana destinats a lluitar contra els enemics de la Fe sense perjuí de la diferència jurídica entre el miles, el cavaller i home laic, i el miles Dei, el membre de l’estament clerical (Rubio, 2014: 445). I no només consta la relació en el capítol 292 del Primer del Crestià d’Eiximenis (Rubio, 2014: 445); també en el Llibre de l’Orde de Cavalleria, en el fragment adés citat que ara completem:

Per la fe qui és en los cavallers ben acostumats, van los cavallers en la sancta terra d’Oltramar en peregrinació, e fan d’armes contra los enemics de la creu, e són màrtirs com moren per exalçar la sancta fe catòlica; e per fe defenen los clergues dels malvats hòmens qui per defalliment de fe los menyspreen, e los roben e los deshereten aitant con poden (Llull, 1987: 75).

Mossèn Francí Aguilar lluità en defensa de la fe catòlica a Granada, contra els musulmans, i no per a major glòria que la de Déu i la cristianat.

BIBLIOGRAFIA
ALEMANY FERRER, Rafael (2016): «Guerra, amor y muerte en las narraciones mitològicas de Joan Roís de Corella» dins Constance Carta, Sarah Finci & Dora Mancheva (eds.), Antes se agotan la mano y la pluma que su historia / Magis deficit manus et calamus quam eius historia. Homenaje a Carlos Alvar, I: Edad Media, San Millán de la Cogolla, Cilengua, pp. 433-446.

ALEMANY FERRER, Rafael (2018): «Joan Roís de Corella: ¿Una propuesta antibelicista en la literatura catalana medieval?» dins Fernando Carmona Fernández y José Miguel García Cano (eds.), Guerra y violencia en la literatura y en la historia, Murcia, Universidad de Murcia, pp. 45-54.
CANTAVELLA CHIVA, Roser Anna (1992): «Sobre el Triunfo de les dones de Roís de Corella» dins José Manuel Lucía Megías, Paloma García Alonso, Carmen Martín Daza (eds.), Actas II Congreso Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (Segovia, del 5 al 19 de octubre de 1987), Alcalá de Henares, Universidad de Alcalá de Henares, Servicio de Publicaciones, pp. 217-227.

CINGOLANI, Stefano M. (1997): «Joan Roís de Corella o la interioritat de la moral», Revista de Catalunya, núm. 120, pp. 83-98.

CINGOLANI, Stefano M. (1999): «Anticavalleria com a anticlassicisme a l’obra de Joan Roís de Corella» dins Vicent Martines (ed.), Estudis sobre Joan Roís de Corella, Alcoi, Marfil (Universitas, 8), pp. 107-123.

LLULL, Ramon (1987): Llibre de l’Orde de Cavalleria, Barcelona, Edicions 62.

MARTINES, Vicent (2000): «Cavalleria de pomposos actes versus cavalleria honesta en Joan Roís de Corella: més elements sobre la mimesi literària» dins Margarita Freixas, Silvia Iriso i Laura Fernández (eds.), Actas del xiii concreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, Santander 1999, 2, Santander, consejería de Cultura del Gobierno de Cantabria / Año Jubilar Lebaniego / Asociación Hispànica de Literatura Medieval, pp. 1245-1251.

MARTOS SÁNCHEZ, Josep Lluís (1999): Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella: estudi i edició, vol. 1, (tesi doctoral), Universitat d’Alacant.

ROÍS DE CORELLA, Joan (1913): «Sepultura de Mossen Françi Aguilar» dins R. Miquel y Planas (dir.), Obres J. Roiç de Corella, Barcelona, Biblioteca de Barcelona, pp. 349-364.

ROÍS DE CORELLA, Joan (2001): Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, Josep Lluís Martos (ed.), Alacant / Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

ROÍS DE CORELLA, Joan (2014): Joan Roís de Corella. Obra completa, València, Institució Alfons el Magnànim.

RUBIO VELA, Agustín (2014): «Joan Roís de Corella, el mundo de los caballeros y la guerra. Notas de archivo sobre notas de lectura», eHumanista / Ivitra, núm. 5, pp. 443-466.