Ja eren molts anys tombada al llit amb el taüt al costat… “Le llevaban flores” i intentaven posar-la dins del caixó i amb claus del vint-i-vuit i cola de contacte segellar la tapa… “mientras berendavan un poquito”…

Però ella es resistia i la tornaven al llit… “Xarraban un ratito”… I quan estava més tranquil·la… “Mos vamos que Kose querrá senar, que hoy tiene hiladitas” i li deixaven la tele en marxa… Estava farta de tants intents de posar-se en peu per desconnectar-la, però mai ho aconseguia. Immòbil es quedava mirant i escoltant com la maltractaven… Com la violaven… Per un canal nou que havien fet.

Els qui li duien flors, només eixir per la porta ja deien: “no, no la conosemos, por favor!” No quedava bé parlar amb ella i d’ella segons llocs…

Ben farta de tot em va fer una broma i em va dir: “Pense que vaig a morir-me”.

– “Be tots ho pensem i sabem que més tard o més prompte… Al gabiot, no?”

Però ella… Morir? Era molt fort. Impossible!

Insistia en que ja no li quedava massa temps i hi havia una cosa que volia deixar ben clara… Després de tants anys d’hipoteques, insults, humiliacions, utilitzacions, decepcions, frustracions, manipulacions, repressions… Sí, pareixia que ja arribava la fi i per si de cas encomanaria una làpida. A més a més últimament eren molts els atemptats, els gàngsters anaven a per ella i era millor deixar les coses ben arregladetes. A la inscripció diria: “Jo sóc jo, i no puc ser altra cosa. Soc filla dels meus pares, del meu poble, tinc els meus fills, els meus amics i soc el català parlat a la manera de València… Deixeu-me viure en pau!”

Després va somriure i em va dir que no anava a morir, que en tot cas, de vegades, avorrida pel panorama necessitava “fer vacances”.