El millor de tots, sense dubte, Tirisiti: amb aqueixa gràcia que només els ben dotats per a l’art de «Cúchares» tenen. Muleta al vent, moviments ràpids però segurs, nervis ben controlats i la valentia com un ressort d’impagable fortuna. Sí, Torero!!! Torero!!! I la gent emocionada aplaudeix la faena i li dedica els millors elogis del món, de vegades, clar. Però bé.

També «Clàssico», el torero alcoià. Aquest també n’és de valent un muntó. Amb vestit de llums, i sempre les piles ben posades al seu lloc determinat i inconfusible, carrega a l’esquerra i el bony és la mostra, Clàssico  fa del bou tot el que vol. Domina totes les sorts i li brinda la mort del noble animal al respectable públic que l’ovaciona fins a dir-ne prou. Fantàstic.

Jo també he escoltat els crits de Torero!!! Torero!!!. Però crec que anaven de conya els del respectable, també els de la colla d’amics, si és que se’ls pot denominar així. Un bon dia, la festa del poble incorporava un simulacre de correguda de bous per als més joves de la localitat. I jo, «matador» de tota la vida, assegurava, prometia i jurava que havia de fer una feina que seria recordada per la posteritat. Doncs bé. La improvisada plaça acollia tot de gent que cantava, bevia i jugava amb rimes fàcils del tot. L’art per damunt de les orelles, com sol dir-se. I jo, amb altres «toreros» valents, al mig de la plaça esperant la bèstia ferotge per a fer-li la faena esperada. I allà que va: surt el primer bou, que semblava una cabra, però a mi se’m va fer,  aleshores, un animalot de vora de mil quilos. Els peus em tocaven el cul fugint i, oh fortuna, una reixa, a la façana d’una casa, em va salvar de l’embranzida. Al cap d’unes dues hores, penjat literalment de la reixa esmentada, rendit, amb els peus destrossats, tremolant encara, i absolutament desfet, vaig haver d’escoltar la terrible cançó de: Torero!!! Torero!!! Baixa a la plaça, torero…

Quanta vergonya! Quina misèria de vida! Què estúpid! Qui em va manar a mi fer-me el pinxo! Però la vida té aquestes coses i anem ficant la pota a cada passa que fem. Tant de bo que m’hagués conformat restar a la barrera, però no. Jo havia de torejar marcant paquet. I sí, com Tirisiti, des del terrat, jo també feia: eh toro, eh toro, eh toro!!! De vegades encara se’n riuen de mi, tot recordant el portent de la meua faena torera…si «Clàssico» alçara el cap no m’ho perdonaria mai. Jo encara no m’ho he perdonat. Per imbècil.