Faltaven uns escassos quinze minuts per l’inici de l’assaig general. El concertí es disposava a engegar el seu “La” i deixar tot llest per a la vista que prendria part en pocs segons. El director, tot ben plantat i amb una energia increïble per ser les nou del matí d’un dilluns, amb el seu cafè soluble a la mà, saludava tímidament un parell de músics veterans ja d’aquell conjunt, i tot traient la batuta de la seva capsa, va escalar fins el podi des d’on presidiria la sessió d’aquella jornada.
Encara que tot col·lectiu tendeix a representar d’alguna manera una unió i un nexe entre els seus participants, una mena d’equip que fa pinya, més enllà de les bones relacions entre els seus membres; una orquestra, no és una institució democràtica, i així cal que sigui.
Amb les seves jerarquies, les diferents famílies d’instruments s’ordenen amb lògica i estaments al semicercle de l’escenari, on els vents prenen un paper solista, i la corda un caràcter seccional. Ja des de l’encapçalament del conjunt, amb els seus violins, violoncels, violes i contrabaixos, la seva estructura s’organitza amb un solista al primer faristol, i tota la resta de soldats rasos a la disposició d’aquest cap, qui s’encarrega d’organitzar l’actuació dels seus companys, tractant de construir un sol instrument amb tots plegats. De la mateixa manera, és el director qui pren el paper de guia sobre la partitura i l’obra, jutge d’aquest conjunt de veritats sobre l’escenari, on haurà d’unificar-les i fins i tot corregir-les per arribar a l’estat final de la peça que desitja. Sols hi mana un. No oblidem que l’orquestra és un altre instrument, el més gran de tots i amb més colors a poder utilitzar, com deia el mestre Pau Casals, i on el director és el seu intèrpret. La batuta és per tant l’única autoritat a la sala, la seva visió del mon es converteix en veritat, qualsevol comentari o discrepància amb el treball entre mans emprés, quedarà com un simple comentari anecdòtic, i sempre entre bambolines.
El llenguatge jurídic, i de procés judicial ocupa les imatges dels nostres mitjans dia a dia per una causa estranyament jutjable en aquest segle, i el seu paral·lelisme amb una formació orquestral és inevitable. La sala deu estar llesta un temps abans de l’arribada de qui allí ho mana tot, amb tots escalfats i asseguts als seus respectius faristols. El director és l’últim en prendre lloc a l’assaig, i des d’un podi, el qual li atorga la superioritat visual i professionalment necessària per organitzar aquell rebombori, s’imposa sobre l’escena. Tant mateix ocorre, al propi concert, on es fa públic el veredicte final amb la versió interpretada del maestro, quan tots els instrumentistes es posen d’empeus per rebre l’autoritat pertinent. Com si a qualsevol sala del jutjat número “x” es tractés.
Als assajos, la puntualitat o manca d’aquesta pot causar la major o la pitjor de les virtuts i desventures. Tots qui n’han trepitjat un ho coneixen; a l’igual que el comodí o la norma no escrita, que qui arriba abans que el director, encara que aquest es retardi fins i tot varies hores, no ha fet tard. La disciplina orquestral pren cura no sols de conèixer el text a fer sonar amb l’instrument, sinó un comportament exemplar i sobretot respectuós amb la resta de membres i companys. El silenci és norma general i el torn de paraula recau sols a la figura del qui pren la batuta, i amb ella organitza la sala com si del mall que acompanya la toga es tractés. Qualsevol intervenció cap al director cal que sigui demanada, i encara que amb més o menys confiances pot de caire personal, caldria fins i tot, un “amb la vènia, senyoria”…