La metàfora és un recurs literari, però també lingüístic, i certament utilitzat no poques vegades en psicologia. Potser l’abast darrer d’aquest «trop», siga fer-ne trasllat del sentit últim que s’hi persegueix per a agermanar identitats significatives. Establir una certa comparació entre termes que abans no en gaudien d’aquesta proximitat. O bé la metàfora siga una recerca de relacions inèdites amb voluntat de colpir el receptor. Potser, tot plegat.

I en el món de les imatges, com ara la Poesia Visual, la presència de metàfores és constant, com també ho és l’ús d’una sintaxi pròpia que permet la lectura específica mitjançant la mirada atenta del receptor. La sintaxi pròpia de les imatges.

I en aquesta exposició (METÀFORA. Encenalls de Poesia Visual), n’hi ha de metàfores força estimulants per a la contemplació, o la lectura, segons s’hi mire. Figures iròniques, ben humorades, punyents, sornegueres, segrestades, ben bé, a la retòrica tradicional, i incardinades al bell mig del món de les imatges, o més ben dit, de la visualitat.

Els poetes, ara visuals, escorcollen la realitat, subverteixen l’ordre lògic de les coses i dicten acte de presència per a establir la seua opinió del món que els envolta. Una mena de crònica del temps que els ha tocat viure. Una presa de posició.

Només ens resta esperar la justa complicitat dels receptors que s’hi arrisquen a la contemplació lliure i acurada d’aquests 39 poemes per a la mirada. Els seus autors, poetes de l’àmbit nacional, han aconseguit un merescut reconeixement per la seua llarga i constant trajectòria: Edu Barbero, Carles Cano, Manel Costa, Bartolomé Ferrando,Ibírico, Isabel Jover, Francisco Peralto, Francisco Pérez Belda, César Reglero, Juanje Sanz, Seafree, Josep Sou i Silvia Viana.