És octubre de 1924. El directori militar dirigit per Primo de Rivera compleix el seu primer any de vida. La constitució de 1876 continua suspesa i el nou règim, que va néixer amb l’etiqueta de provisional, va construint, poc a poc, el seu propi discurs.
Postures com l’anticomunisme, l’antisecessionisme o el nacional-catolicisme prenen força. La censura periodística és habitual i ja forma part de la vida dels diaris. Des de la presidència del directori, el general Primo de Rivera lluita per recuperar moralment un país ofegat per la corrupció i el caciquisme. La millor solució pareix ser un govern de ferro ocupat per militars. L’estructura i el model a seguir són clars: el corporativisme de la Itàlia feixista de Mussolini.
La ciutadania, tot s’ha de dir, rep el colp d’Estat amb una certa esperança, però no tarda en mostrar indiferència. Les idees liberals i democràtiques havien perdut el seu encant durant la Primera Guerra Mundial. Començava l’era dels totalitarismes i els experiments autoritaris. Esta indiferència es pot explicar en part pel sorgiment de la societat de masses i, sobretot, dels grans entreteniments col·lectius. La dècada de 1920 és l’època de la consolidació del cinema, de l’aparició de les primeres ràdios comercials i de la popularització del futbol.
L’anomenat esport rei va arribar a Espanya a finals del segle XIX, però no va ser fins l’any 1920 quan començar la seua popularització. Eixe any, la selecció espanyola va aconseguir la medalla de bronze a les Olimpíades d’Amberes. Els experts consideren este èxit com el punt d’inflexió per a que el futbol es convertira en el passatemps nacional i trascendira el seu origen burgés. Només cal fixar-se en la capacitat d’alguns estadis o en l’atenció que comença a rebre per part de la premsa generalista o especialitzada.
Alcoi no va ser una excepció. Segons explica Floreal Moltó Soler a la seua imprescindible Historia del Club Deportivo Alcoyano. I, el futbol va arribar a la nostra ciutat cap al 1911, de la mà d’una colla de joves burgesos que havien estat en contacte amb este esport a Valencia, on cursaven estudis universitaris. L’impuls decisiu, però, el va donar l’industrial Francisco Laporta, que al 1921 –un any després de l’èxit d’Amberes– va cedir uns terrenys de la seua propietat per a construir el camp de El Collao i va fundar l’Alcodiam Deportivo a un lloc emblemàtic i molt significatiu: el saló Rotonda del Cercle Industrial. Este club de futbol s’ha de considerar com el precursor o l’embrió de l’Alcoyano actual. La seua fundació també anticipà l’estreta relació de la burgesia industrial amb l’esport alcoià al llarg de quasi un segle.
L’Alcodiam va obtenir una certa rellevància al futbol regional i, fins i tot, va aconseguir el títol de Reial per haver recaptat fons per la guerra del Marroc. Tot i despertat prou interès, el foot-ball (encara era habitual veure escrita la forma anglesa) no estava professionalitzat. Davant la llei, tots els equips eren amateurs, però els millors jugadors rebien alguna que altra gratificació o eren “contractats” per les esquadres amb més recursos econòmics. Això és precisament el que feia l’Alcodiam.
Després d’esta llarga però necessària introducció tornem a octubre de 1924. És un més decisiu, una fita en l’esport alcoià. L’Alcodiam juga el campionat regional valencià. Com que la lliga encara no existeix, este torneig es classificatori per a disputar la Copa del Rei, l’única competició nacional en eixos moments. El camí, tot s’ha de dir, no és gens fàcil. Els equips s’han dividit en províncies. La final, per tant, serà un triangular amb els guanyadors de València, Castelló i Alacant. Com que a Alacant només hi ha dos equips, s’ha plantejat una final a dos partits entre l’Alcodiam i el totpoderós Club Natación d’Alacant, la referència futbolística de la capital, ja que l’Hèrcules es trobava en un escaló per davall. Els partits estan programats per al 12 d’octubre, al Camp de El Collao, i el 26 del mateix mes, al camp de La Florida.
L’expectació i la rivalitat són màximes. Si fem cas a les cròniques dels diaris alacantins El Diario de Alicante i El Luchador –publicades el 13 d’octubre– centenars d’alacantins nadadors s’han desplaçat a Alcoi. Queda clar que és molt més que un partit de futbol: l’Alcodiam és un d’eixos equips que roben jugadors als rivals. El Natación ha vist com alguns dels seus millors jugadors han anat a parar a les files alcodiamistes i d’alguna manera pensa que estan desvirtuant la competició. El Luchador, principal diari republicà d’Alacant, comparteix la mateixa tesi i no pot evitar mostrar el seu ressentiment:
Unes línies per a fer amics, veritat? En realitat el que amaguen és una forta rivalitat entre Alacant, la capital administrativa i política, i Alcoi, el nucli industrial de la província. El partit, d’acord amb les detallades cròniques que hem consultat, és violent i brut. Mentre El Diario es mostra més imparcial, la informació de El Luchador és prou més bel·ligerant. Ací tenim un exemple:
No cal dir que el periodisme esportiu de bufanda, com queda demostrat en este retall, ja existia als anys vint.
El partit finalitza amb un empat a un gol que deixa les espases en alt per al partit de tornada… i molts comtes pendents. És fàcil imaginar que les dos setmanes de descans passarien amb una lentitud quasi exasperant, però finalment va arribar el dia de l’encontre. Les cròniques es podran llegir el dia següent, el 27 d’octubre. El desplaçament d’aficionats des d’Alcoi és inèdit i històric. El Luchador, seguint amb el seu particular estil, saluda d’esta forma al públic visitant:
Els espectadors que van acudir al camp de La Florida no gaudiren d’un gran encontre, però almenys disfrutaren de la victòria del Natación per 2-0. L’Alcodiam ho va intentar tot. Per exemple, va tractar d’alinear un jugador que havia sigut expulsat en l’anada. Esta irregularitat, com va recordar l’àrbitre, suposava que l’Alcodiam perdria automàticament l’encontre, que es va jugar de totes maneres. Al igual que el partit de El Collao, la violència va estar present el noranta minuts, al terreny de joc i les graderies. Pareix que els aficionats alcoians no eren, precisament, uns ciutadans exemplars, una tradició que encara continua hui en dia cada quinze dies a algunes parts del camp de El Collao. Això sí, amb una diferència important: els aldarulls ja no són els protagonistes, sinó la violència verbal.
La veritat és que la gratuïtat dels atacs de El Luchador s’entenen millor amb el discutible comportament dels alcodiamistes, però supose que la presumpció d’innocència també aprofita per a 1924, no?
Com hem dit abans, les cròniques de El Diario de Alicante no tenien eixe punt d’exaltació i forofisme de El Luchador. En relació amb la violència dins i fóra del camp, el redactor que va cobrir l’encontre va fer una curiosa crida, exigint la prohibició dels campionats de futbol. No cal dir que no va tindre èxit. Malauradament, la violència i els conflictes eren, i encara ho son, part d’este esport. Al 1924 ho acabaven de descobrir.
Una final que sense dubte seria recordada, dos partits que van encendre la rivalitat entre Alacant i Alcoi. No era un Alcoyano-Hércules, però sí un d’eixos moments en els que el futbol va deixar de ser un simple joc d’onze contra onze.
