Comencem pels llibres, com sempre en esta secció. I demane comprensió per les absències, perquè segur no estan tots els que són, però estic convençut que sí són tots els que estan a esta llista de set magnífics títols futbolers. L’Eurocopa és l’excusa per a esta selecció subjectiva sobre literatura i baló. I no és cap oxímoron, contra el que puga semblar, perquè la bogeria del futbol és una afició malaltissa de la qual tampoc no escapen els intel·lectuals. Albert Camus, porter abans que escriptor, va reconéixer estar en deute amb el joc que més li havia ensenyat sobre la moral i les obligacions humanes. Des de l’existencialisme fins a hui la biblioteca ha crescut i a qualsevol gran llibreria europea o llatinoamericana de les d’abans d’internet trobarem una secció dedicada a l’esport en general i al futbol en particular. Tampoc no és cap exageració dir que alguns dels millors articles que un pot llegir qualsevol dilluns a la premsa són cròniques esportives, un gènere amb grans firmes més enllà dels diaris del ram. A més, dos de les revistes més interessants de les nascudes els últims anys són monogràfiques i sobreviuen amb gran dignitat als quioscos: Panenka  i Líbero. Però, en tot cas, si vosté mai no ha somiat amb un gol és impossible que entenga esta passió futbolera que massa sovint es desborda per damunt de tota lògica. Potser ni els afectats ho acabem de comprendre i per això no tenim prou amb xutar el baló, anar al camp o quedar hipnotitzats davant la tele. Necessitem llegir algú que li done, almenys, una miqueta de sentit.

Abans de començar amb l’alineació dels meus 7 magnífics, cal citar uns altres noms que també mereixerien un lloc, com Manuel Vázquez Montalbán, qui va deixar per a la posteritat una definició del Barça com “l’exèrcit d’un país desarmat” per concretar per què a Catalunya és més que un club. El seu llibre pòstum Una religión en busca de un dios recull quasi cent articles on explica també per què este esport s’ha convertit en molt més que esport. Fins a quin punt? El mestre de reporters Ryszard Kapuscinski va cobrir la guerra del futbol que va esclatar entre Hondures i El Salvador en 1969 després d’un partit classificatori per al Mundial de Mèxic 70. Amb permís de Valdano, de tantes biografies de jugadors, històries de clubs i inclús la sèrie negra de Philip Kerr amb l’entrenador detectiu Scott Manson, els propose set lectures futboleres no necessàriament ordenades. Respecte el nom de les obres en castellà perquè és com les vaig llegir i, en la majoria dels casos, la llengua original.

1.EL FÚTBOL A SOL Y SOMBRA. Eduardo Galeano
L’autor que ens va mostrar Las venas abiertas de América Latina comença per confessar que, com a bon uruguaià, va voler ser jugador de futbol. I després, amb la seua prosa neta i rítmica repassa conceptes, noms i els seus episodis favorits de la història d’este joc que fa molt de temps ha deixat de ser-ho. Des de l’amateurisme fins als nostres dies, el llibre narra grans moments del futbol de sempre en un anecdotari enciclopèdic amb gran protagonisme dels equips espanyols. Molt ben documentat i alegrement contat, tot és millor si ho escriu Galeano. La primera edició és del 1995, però una segona edició ha allargat les narracions fins al Mundial del 2002. Un clàssic imprescindible.

2.FIEBRE EN LAS GRADAS. Nick Hornby
El sentit comú diu que hauríem de compadir a l’autor, però els futbolers de tota condició el que fem és identificar-nos amb algú capaç d’explicar la seua vida a través de partits de futbol. L’afició de Hornby per l’Arsenal és una passió desbocada i la vida, tot allò que passa entre partit i partit. Amb un fi sentit de l’humor molt anglés este llibre inaugurava en 1992 quasi un subgènere que molts han imitat després per parlar d’altres equips i les seues obsessions. Fa molta enveja la capacitat de l’escriptor per fer llibres parlant del que més li agrada, com va repetir amb la música en la magnífica novel·la Alta fidelidad.

3.HISTORIAS DEL CALCIO. Enric González
Com a corresponsal del diari El País va començar a escriure de futbol i ho va fer tan bé com de qualsevol altra cosa. Quasi per casualitat va encetar des de Roma uns articles sobre la lliga italiana que afortunadament es van convertir en llibre i en la demostració de com el baló pot ser una excusa perfecta per explicar un país. L’Itàlia del 2003 al 2007 respira a estes pàgines, plenes d’herois i antiherois, de màfia i política, de Berlusconi i de Totti. D’entre totes, la història de Cristiano Lucarelli, aquell davanter grandot que no va triomfar en Mestalla, és la meua favorita. Quan la troben ja m’ho agrairan.

4.MALDITO UNITED. David Peace
Una gran novel·la basada en fets reals i en un gran personatge: l’entrenador anglés Brian Clough. Centrada en els 44 dies que va dirigir al Leeds United abans que l’acomiadaren pels penosos resultats, narra també com comença amb èxit la seua carrera a la banqueta del Derby County. Un quadre fantàstic sobre el món del futbol als 60 i 70, a través d’un protagonista polèmic, bevedor i obsessiu que va portar dos equips des de la segona divisió a guanyar la lliga anglesa. El mateix Brian Clough que va dirigir aquell Nottingham Forest dos vegades guanyador de la Copa d’Europa.

5.LA BALADA DEL BAR TORINO. Rafa Lahuerta
Un llibre de 2014 destinat a perdurar com a lectura obligada dels valencianistes i una bona adaptació de l’esperit de Fiebre en las gradas a la capital del Túria. Destaca la lucidesa crítica de l’autor, algú que podria haver sigut un hooligan i que acaba exiliant-se a l’última fila de la graderia. La mitologia del València CF, encapçalada pel genial Kempes, desfila per estes pàgines autobiogràfiques, sentimentals i reflexives, on es creuen una vegada i una altra la vida de dins i fora del camp de futbol.

6.AQUELLA EDAD INOLVIDABLE. Ramiro Pinilla
El gran cronista del País Basc construeix una novel·la sobre l’èxit efímer i el fracàs durador inventant un davanter de l’Athletic de Bilbao coetani de Zarra. La duresa de la posguerra a Biscaia, el sentiment nacionalista al voltant d’un club i les essències d’una terra on conviuen el món rural i l’industrialització. El futbol dels anys 40 no tenia res a veure amb el negoci de hui però els somnis, les victòries i les derrotes eren iguals.

7.DIOS ES REDONDO. Juan Villoro
No estic d’acord amb l’autor mexicà quan defén que el partir perfecte hauria d’acabar zero a zero, perquè la perfecció de tots els jugadors inclou als porters. Però a esta reflexió només pot arribar algú que ha reflexionat massa sobre el tema. Amb saviesa enciclopèdica, bona prosa i un to sentimental, Villoro dissecciona el futbol i ens dona més arguments per a seguir pegant-li voltes al baló. Que d’això es tracta.

L’ALINEACIÓ MUSICAL

Bob Marley va ser soterrat amb la seua guitarra, un poc de marihuana per al camí i un baló. Sempre trobava temps per jugar al futbol, una de les seues grans passions. I si no haguera mort tan jove potser ens haguera deixat una bona cançó futbolera per capitanejar esta llista d’onze titulars, però no va poder ser.

Di Jei Pandereta adverteix que no cabien a la llista d’onze titulars totes les cançons sobre Maradona i que ha deixat fora un parell de temes perquè li agraden més al camp que en disc: el You’ll never walk alone del Liverpool i l’himne del centenari del Sevilla de El Arrebato. Del himne madridista de Plácido Domingo no ha volgut comentar res, però tampoc no apareix.

Feu clic ací per escoltar la llista de cançons futboleres.

1. Un buen día. Un dels grans himnes de Los Planetas, amb Mendieta marcant un gol realment increïble. Futbol de fons per parlar de desamor. Música alegre, lletra trista i Gaizka tancant el cercle amb una guitarra a l’escenari del FIB 2015, tocant la cançó al costa de Jota.

2. Maradona. El mateix Diego Armando dona gràcies a l’inici de la cançó. Andrés Calamaro ho mereix per haver-li escrit una cançó d’amor incondicional al seu amic, un àngel d’ales ferides.

3. Soy un socio del Atleti. Glutamato Ye-Ye transforma l’himne de la legió en una divertidíssima oda a l’equip matalafer, amb Luis Aragonés en paper protagonista.

4. Azzurro. Adriano Celentano cantant-li a la selecció italiana emociona més que el catenaccio. El locutor Juan de Pablos ens ha fet adorar esta cançó, sintonia per tancar el seu programa Flor de Pasión a Ràdio 3.

5. Estadio Azteca. Novament Calamaro, ara cantant-li a l’estadi mexicà que va convertir en llegenda a Pelé i Maradona en dos finals del Mundial. “Ese para avalanchas…” Una grandíssima cançó.

6. Nunca ganaremos el Mundial. En 2005 ni La Habitación Roja ni ningú no podia imaginar que Espanya guanyaria en Sudàfrica. Una gran cançó d’amor però no gens profètica.

7. Santa Maradona. Mano Negra era un grup amb molta marxa, ideal per cridar-li al futbol i gastar a Maradona només per invocar-lo. Manu Chao en solitari ho va tornar a fer en La vida tómbola.

8. El pibe de mi barrio. No ho creuran però el protagonista no és Maradona. Els colombians Doctor Krápula li canten al futbol humil amb un ritme latino més que contagiós. Més creïble que els himnes d’encàrrec de Shakira o Ricky Martin.

9. World in motion. El techno de New Order es va posar al servici de la selecció anglesa, com un himne per animar-los a guanyar el Mundial de 1990. No ho va aconseguir, però va ser un èxit i el vídeo amb els futbolistes no té desperdici. Atenció especial mereix Paul Gaiscogne cantant.

10. Eto’o (Su jugador favorito). Les qualitats de la xica i del camerunés es confonen en una cançó naïf i bonica, marca de la casa dels mallorquins La Granja. Després el davanter va triomfar al Barcelona i de la xicona no hem sabut res més.

11. El partido de fútbol. A Rita Pavone els diumenges pel futbol l’abandonaven. I ella volia anar als partits per comprovar si l’enganyaven o no. Tant d’èxit va tindre la cançó que es va gravar esta versió en espanyol. Està bé acabar amb algú criticant els excessos del baló.