Després de dos dies intensos a París, encara tenia dos per davant igual o més atapeïts. Quan vas a una gran capital com aquestes amb la pretensió de veure monuments o llocs d’interès podries fer vint viatges i no te’ls acabaries. Però personalment sí tenia un xicoteta llista de llocs dels que m’havien parlat molt i en els dos viatges anteriors no havia pogut anar en eixe especial turisme esportiu que des de fa anys porte a gala. Era com una xicoteta llista de deures a complir. El primer dia, més be migdia, ja vaig poder veure espais com la plaça de la Bastilla, el museu Picasso, l’Òpera y la Madeleine -dels que ja vos vaig parlar en la primera entrega a Tipografía-, però encara eren molts més els llocs que no havia hagut manera de veure fins ara.

En aquest tercer dia tenia l’oportunitat d’anar a Versalles, que estava a fer la mar i passar-me tot el dia allà, o fer moltes, moltes, visites. Vaig elegir la segona opció, Versalles qui sap per a quart viatge que potser hi faça d’ací uns anys. El primer dels monuments de la llista i que tenia escrit, i en majúscules, era Notre Dame. Els dos primers viatges vaig estar davant la façana les dos vegades però no va haver manera d’entrar. La primera ocasió estava tancada pels Jocs i la segona per tindre una cua quilomètrica, tant que no sabia ni per on començava.

A la tercera, com diuen, va la vençuda. I així i tot no em vaig poder lliurar de la cua i de la llarga espera. Tot i que vaig arribar prompte, sempre amb la meua benvolguda línia 8 de metro, la quantitat de gent esperant a entrar ja era enorme. Però de la tercera no passava. Així que vaig fer de tripes cor i em vaig armar de paciència -curiosa expressió, la única arma bona, la paciència. Allí em vaig posar al final de la cua, de nou quilomètrica, que començava quasi quan acabava la gran plaça que hi ha davant de la catedral. Anava prou ràpida perquè no havia taquilla… no havia que pagar!. Crec és dels pocs llocs rellevants al món on no hi ha que pagar per entrar. Això sí, curiosament a les dones que anaven amb una camisa de tirants els donaven un xal per a cobrir-se i al temps miraven que no portares ningun element subversiu amagat a les borses o motxilles. Jo, amb els mans en les butxaques, com m’agrada viatjar. Per fi, després d’uns 50 minuts d’espera, vaig creuar el pòrtic d’entrada. Durant la inacabable cua vaig aprofitar per a fer un fum de fotos just a una de les façanes, crec, més fotografiades del món.

Una vegada dins la veritat és que impressiona. Sigues més o menys creient, l’estructura de l’espai, les elevades naus tant estilitzades, les columnes, els arcs, les làmpares, els quadres, les estàtues i en especial les vidrieres i sobretot els rosetons són impactants. Cada una de les capelles és una autèntica obra d’art. Encara hi havia una zona coberta amb plàstics –i alguna grua en l’exterior-, supose que encara rehabilitant-se de l’incendi tan fort de fa uns anys i, al temps, no faig veure cap lloc per a poder pujar a la part superior i observar de prop les famoses gàrgoles i fins i tot trobar-te, amb sort, amb Quasimodo.

Després de fer encara més fotos des de l’exterior ja sense formar part de cap cua -aquestes amb la camiseta del 750 aniversari de Sant Jordi com a patró d’Alcoi-, ja vaig anar a altre punt proper i del que també m’havien parlat molt: la Sainte Chapelle. De nou carregar-me de paciència i fer altra cua. En aquest ocasió dos. Perquè la primera que vaig fer anava ràpida, però era per als que ja havien tret la seua entrada prèviament, així que com jo no era un d’ells vaig tindre d’anar a la casella d’eixida i fer la cua del costat per als que no teníem entrada -de turista novato!-. Altres 30-40 minuts en total. Però una vegada més, de nou, va valdre la pena l’espera. Impressiona la part de baix en eixos sostres i arcs blaus, però el més fort està després de pujar per unes xicotetes escales de caragol i quan acaben alces la vista et trobes una visió que impacta amb unes catorze vidrieres crec que són, amb eixes teulades blaves també… sense paraules! Un xicotet espai que al mateix temps congrega un fum de gent i al temps una gran espectacularitat visual en cada metre -com a curiositat dir-vos que una part es veu que estant rehabilitant-la també i per dissimular-ho han sigut llestos i han posat uns cristalls.

El següent punt a visitar va ser improvisat. El meu amic Luis em va comentar que ja que havia vist la Sainte Chapelle, just al costat tenia la Conciergerie. D’eixe lloc reconec que no l’havia escoltat parlar, però em va comentar que també era molt interessant. A més de gran castell, durant la Revolució Francesa va ser la presó de María Antonieta i Luis XVI poc abans de passar per la guillotina, a la placa commemorativa posa Maria Antonia Josepha Joanna Austriaca i Ludovici XVI. Confese que l’espai no em va agradar gens, però sí em va impactar molt. Es veu la cel·la on va estar tancada, també on va ser mig jutjada i l’altar de la xicoteta capella on es van confessar, just abans de ser traslladats a la plaça actual de La Concorde on estava la famosa màquina talla caps.
Amb un poc de mal de panxa vaig buscar un lloc prop per a dinar junt a la torre gòtica de Saint Jacques -amb l’estàtua del físic Pascal dins la torre, fet estrany- i allí encara em vaig trobar pitjor. Tres botelletes xicotetes d’aigua, Evian, això sí, 18 euros!. A sis euros la botelleta!. La truita francesa amb formatge i el risotto sense gluten, que em van costar quasi el mateix els dos sumats, em van sentar mal de l’estacada aquàtica. A tot això ja començava a fer-se tard per la vesprada i encara em quedava un destí important per a tancar el dia: la tomba de Napoleón. Sabia que era fàcil trobar-la. Sols havia de seguir el Sena cap amunt, però el que no imaginava era que estava tant lluny.

Vaig començar a remuntar el riu, passant pel Pont Neuf, buscant una gran cúpula, però no havia manera, allò no apareixia. Veig una preciosa cúpula que no era -pareix que la seu de l’Institut Francès o col·legi de les quatre nacions- falsa alarma. Passe pel Louvre a una banda i Orsey a la que jo anava i vaig seguir riu amunt. Al poc em trobe amb altra espècie de imponent partenó grec, la seu de la Assemblee Nationale. Continue fins al magnífic pont Alejandro III -el més bonic de tots. A una part el Petit Palais i el Grand Palais a l’altra… Els Invàlids!. Per fi! Seria, segur, un dels dies més calorosos a París. No podia més.

Quedava el tram final. Allò, contràriament al museu vivent que és París en cada cantó, és una planície sense res més que al fons el gran Museu de l’Armada i la cúpula daurada de la tomba de Napoleó. Pareixia que estava prop, però no arribava mai. Vaig veure un baret on entrar i comprar una botella d’aigua, però entre escamat pels 18 euros de les anteriors botelletes i perquè eren prop de les 18 hores -tot 18- i alguna cosa em dia que ací els museus els tancaven prompte, no vaig parar. Vaig rodejar l’enorme edifici i la cúpula i vaig entrar per la porta on vaig estar en el primer viatge fent-me fotos. No sabia que també es podia entrar per la més pròxima als Invàlids per on havia vingut -altra novatada. El cas és que passe bé el control de seguretat amb els polis, la Gendarmerie. Em va escamar que no hi havia ningú a la cua. Entre a la famosa cúpula, per fi, i em diuen: ticket, please. No tinc cap ticket. Vaig a les taquilles i la xica em diu que quedava un quart d’hora i que ja no hi havia possibilitat d’entrar. Acabaven de tancar. Que al dia següent a les 10 estaven oberts de nou. Em va caure el món als peus. Però si eren les sis de la vesprada!.

En la tenda de records vaig entrar i tampoc vaig tindre sort, tancada. Però es que vaig anar a la cafeteria que allí havia en el mateix complex museístic per a demanar una botelleta d’aigua i tampoc me la van vendre. Els vaig dir amb gestos que estava sec, més que en un desert, quasi morint-me, i no es van apiadar de mi. Així que vaig eixir fotut i al temps amb la intenció clara de tornar al dia següent. Napoleó es resistia, però no podria amb mi.

Quan per fi vaig tornar a la civilització, en el primer bar propet vaig entrar a per la famosa botella d’aigua i va volar. Crec que mai havia tingut tant set. Eren les sis i els meus plans s’havien vingut avall. Així que vaig optar pel pla B.

En els dos viatges anteriors sí vaig estar en la Torre Eiffel. El primer que vaig fer només arribar en 2024 va ser pujar al més dalt i en el segon vaig estar passejant per baix d’ella. Però recordava les fotos que es feien els guanyadors de Roland Garros amb la famosa torre al fons i això vaig saber que era des dels jardins del Trocadero. I allí que vaig anar. De nou em retrobava amb la construcció de Gustave Eiffel. I de nou no vaig parar de fer-li fotos. Vaig pujar una pendent prou pronunciada fins a una sèrie de terrasses plenes de gent, molts en format pícnic i altres molts fent-se fotos amb la famosa torre al fons.

Jo no vaig ser menys i vaig demanar que em feren alguna a dos altures diferents. Allò estava adornat per estàtues de grans dimensions, unes grans escalinates i un estanc, però amb els sortidors parats. Vaig pujar per l’esquerra i baixar per la dreta. Trocadero visitat. Així i tot encara eren les set i poc i estava just en el Sena davant de la torre… i ho vaig tindre clar: era el moment just per pillar un barquet i fer el recorregut turístic pel riu. Les vedettes de París es dia el vaixell, prou cutret per cert. Encara que no era el Titanic precisament em va agradar la singladura. Una horeta més o menys riu avall fins a Notre Dame i pujar de tornada. Just el recorregut que havia fet abans a peu durant la vesprada i que van fer els esportistes que van participar en els Jocs Olímpics en la plujosa cerimònia d’inauguració.

No va faltar durant el recorregut la famosa cançó de La vie en rose d’Edith Piaf i unes perspectives diferents dels monuments per a fer-los les fotos encara que amb la inestabilitat pròpia de la navegació… i la por que el mòbil acabara en el fons del riu!. Fotografia final a unes originals gambes en forma de cor i imatges finals de la torre. Passeig pel Sena també complert. Altre check. Ara ja si. Cap a les 20:30 hores era ja bon moment de pillar la meua línia 8 i tornar al meu refugi de l’hotel Ibis Porté Doreé. Quedava un quart dia complet amb el gran objectiu d’aquest viatge: l’etapa final de Le Tour de France.