Vaig complir amb el desafiament. Objectiu assolit tres anys després. Tercera visita a París feta. Jocs Olímpics en 2024, Roland Garros en 2025 i el Tour de France en 2026. I torne a Tipografía La Moderna per a contar-vos de nou les meues aventures i desventures a terres franceses.

Després de la pluja dels Jocs i el sol immisericorde del tennis, va tocar el bon temps del ciclisme. París es va portar aquesta volta bé en mi. Tenia clar que tornaria. La ciutat i jo. L’experiència fa mestres i París ja és la meua segona casa. Mateix viatge des de Manises, mateix destí, mateix hotel, el Ibis, mateixa agència de viatges, Lorena, mateix taxista, Jordi, mateix avió, Vueling, mateixa arribada, Orly, mateixos trasllats… ja com si fora en els ulls tancats.

Uns viatges d’anada i tornada que van anar com la seda, a les hores en punt, sense grans esperes, sense incidents i fins i tot anticipant-me i facturant una segona maleta al regrés perquè sabia que havia de fer-ho al comprar tanta cosa.

Però en aquesta ocasió va haver un protagonista que va destacar per damunt de la resta: Tadej Pogacar? No. La línia 8 del metro parisenc. Val que l’eslovè va obtindré de forma brillant el seu quint Tour de France, unint-se a la taula dels Indurain, Anquetil, Merckx i Hinault, però és que aquesta línia del metro de París va ser més important per a mi, la meua guia, el meu cordó umbilical en quatre dels cinc dies que vaig estar a la capital.

Només arribar a l’hotel de Porte Dorée de París, en un obrir i tancar d’ulls, quan fa poquet estava al Barri Sagrat Cor de la Zona Nord d’Alcoi. Arribar, deixar les maletes a l’habitació tant idònia com sempre, i, de cap, a escabuçar-me en aquesta línia 8. Primera parada, plaça de la Bastille, con va estar la famosa Bastilla, substituïda per la Columna de Juillet o Juliol, rematada pel daurat Geni de la Llibertat. Primer fer temps per a poder dinar a la terrassa d’un luxós japo, en els baixos d’un també luxós edifici, en la mateixa plaça, de nom Nigiri -jo obriré un ací, un més, que es diga Temaki, tampoc em calfaré molt el cap com ells- i després de dir-los als cambrers japos, o xinesos, mai ho sabré cert, sense parlar francès, anglès, xinés ni japonès, que m’apartaren de davant la sombrilla per a poder fer la foto amb la columna just a la perpendicular dels nigiris, makis i tartar de la taula que havia demanat, imatge culinària-monumental.

Just en acabar dic al mòbil que tot ho sap: està prop el museu Picasso? I em contesta: a 18 minuts a peu!. Una fava considerable perquè a aquesta macrociutat les distàncies són enormes i no tenia pensat, per a res, anar a aquest museu, fins que vaig trobar un fullet del mateix només arribar a l’hotel. I, efectivament, uns carrers un poc intricats després, i allí estava el museu, ubicat en un super-palau dels habituals de París. Es curiós que, quasi sense voler, he anat a la casa-museu de Picasso a Málaga, al museu Picasso també de Málaga, al Reina Sofia de Madrid, on està el Guernica i molta de la seua obra, i, ara, al museu Picasso de París, es a dir, en poc temps he visitat alguns dels principals llocs on hi ha obra d’aquest prolífic i emblemàtic pintor.
La foto d’aquest primer dia es just junt al quadre de La Celestina, del seu període blau, i que està mirant-te a tu, amb un sol ull però amb una mirada que congela l’ànima, una de les obres més conegudes i valorades que es troba a aquest museu parisenc.

Com a curiositat, tot i que vaig pujar i baixar dos vegades totes les plantes, no vaig poder trobar un dels arlequins, altra obra molt coneguda -és el seu fill Paulo vestit d’aquesta manera- i fins i tot els mateixos treballadors del museu em passaven de planta a planta sense èxit -espere que no hagueren robat l’obra i ningú s’haguera enterat.

Del museu Picasso vaig anar cap al primer dels grans objectius que m’havia quedat pendent dels dos primers viatges i tenia una llista prou llarga en eixe sentit. Vos parle de l’església de la Madeleine. De nou a la línia 8 del metro i just una de les parades, la Madeleine. Sempre impressiona a París eixir de la boca d’una de les parades del metro i trobar-te amb algun monument o edifici emblemàtic. Fins i tot els servicis urbans subterranis pareixen un museu i estan cuidats per una persona que et demana un euro per gastar-los. Un pipi car, però fet a gust.

En aquest cas m’havien parlat molt d’aquest temple, al més pur estil grec, una espècie de Partenón, però ben conservat i la veritat és que és un monument preciós, impactant, amb unes columnes espectaculars, unes guies voluntàries molt simpàtiques -el iaio d’una d’elles era de Pontevedra- i un interior més xicotet del que t’esperes, però així i tot cuidat al màxim i espectacular. En aquests llocs encara que sigues més o menys creient, sols al creuar l’umbral -no Paco- o llindar de l’edifici i ja sents alguna cosa especial.

D’ahi xicoteta expedició per la zona pròxima, plena de tendes com Gucci, Chanel, Dior, L’Oreal, Ralph Lauren, fins a La Concorde, a una part i a l’Opera, a l’altra. No vaig poder evitar entrar en la tenda d’Alpine-Renault, amb un Fórmula 1, de veritat, exposat, i ja sense bateria al mòbil, de nou metro cap a dins i tornada a l’hotel. Damunt propet del mateix vaig descobrir un parell de xicotets restaurants de sushi que serien els meus punts d’alimentació nocturna.

Passeig pels voltants de l’hotel, també preciosos, i d’ahi prompte a dormir i és que el primer dia ja complet a París anava a ser molt especial i curiosament no a la capital, sinó a un lloc a una hora, més o menys, en cotxe: al parc de l’Astèrix i l’Obèlix, del que vos parlaré en la pròxima entrega i on volia complir un somni de menut: conèixer l’aldea gala.