Tenia uns deu anys, em sembla, quan el primer amic que recorde que vaig tindre i que encara tinc, tot i que viu des de fa anys a l’horta valenciana, em va parlar d’uns còmics, d’uns tebeos, que portaven per nom: Astèrix. Jo en aquells temps era molt, molt, fan dels tebeos, com bon jove tímid, en especial els del Guerrero del Antifaz, Roberto Alcázar i Pedrín, El capitán Trueno, Mortadelo i Filemón, Zipi i Zape, el botones Sacarino, Pepe Gotera i Otilio, Súperlopez… vamos que era de producte local. Aquest Astèrix em va comentar l’amigatxo que era francès i això em va tirar un poc enrere, la veritat. Parlava d’una xicoteta aldea gala que resistia al domini d’Imperi Romà de Julio César gràcies a una poció màgica, fet que a mi, amb deu anys, em sonava a xinès. A més també eren llibres cars i l’economia familiar no estava per a demanar als pares uns contes vinguts de fora, ja em gastava la paga i els extres en els còmics locals i hi havia que concentrar esforços.

Finalment va ser el meu amic el que em va deixar un llibre que ell s’havia comprat a Simago: “Astèrix legionari”. Va ser amor a primera vista!. Què manera de riure i què vinyetes més ben dibuixades!. En els mesos posteriors recorde perfectament, i mira que tinc mala memòria de quan era menut, que ell es comprava un i jo altre, entre els dos anàvem poc a poc completant la col·lecció, el que ell tenia me’l deixava, el que jo tenia li’l deixava. “Astèrix i els jocs olímpics”, “Astèrix gladiador”, “Astèrix i Cleopatra”, Astèrix a diferents llocs com Bretanya, Còrcega, Hispania… pràcticament cada mes compràvem un. Estava impacient quan no em tocava a mi, esperant a que ell se’l llegira ràpid i me’l passara. Amb el pas del temps ja em vaig recopilar jo la col·lecció completa, espere en candeleta a que ixca un de nou -l’últim, Astèrix a Lusitania- i amb més temps em vaig comprar una segona edició reeditada i una tercera, recent, amb material extra inèdit.

A més de tots els nous que encara hui continuen apareixent cada any, i que Eva m’avisa i em guarda el primer exemplar que li arriba, al llarg dels posteriors 40 i pico anys he anat també acumulant figuretes, xapes, cartes, imans i tot el que caia a les meues mans, relacionat amb aquests personatges, Astèrix i cia, els Obèlix, Ideafix, Panoràmix, Asuranceturix, Abraracurcix, Ordenalfabetix, Esautomatix, Edadepedrix, el mateix César, els pirates… i elles com les Falbalà, Karabella, la dona d’Edadepedrix o la mateixa Cleopatra… Fins i tot a Bea d’Ex-libris -trobe a faltar eixe espai i a Bea per suposat- li vaig demanar unes figures grans de cartó d’una promoció, me les va regalar i les tinc guardades en l’habitació-museu de ma casa. Més encara, als Monòlegs d’alcoiania -també els trobe a faltar- vaig escriure un monòleg, on Obèlix i els seus pantalons blanquiblaus, com els colors de l’Alcoyano, eren protagonistes, per cert, magníficament interpretat pel benvolgut Hermo.

Així, ja fa anys, vaig conèixer que dins de l’univers Astèrix, al país veí, prop de París, com no, hi havia fins i tot un parc d’atraccions. Jo mai he sigut de parcs d’atraccions, ni Terra Mítica, ni Port Aventura, ni Warner, ni Eurodisney, ni… tinc pànic absolut a les muntanyes russes, no li tinc ninguna admiració a qui les inventara. Em recorde també de menut en el famós làtigo en el Recinto Ferial en Festes, pegant voltes com un descosit. No oblidaré mai quan vaig baixar que vaig vomitar fins la papilla. Primera i última volta que pujava a un lloc on els budells es posen de corbata. Jo sempre era més dels indios, dels patets, del perrito-piloto i de la nina aquella que ara no seria massa correcta.

Tot i això era una espineta que tenia. Tenia clar que si anava a un parc d’atraccions, un sols en la meua vida, havia de ser el d’Astèrix i Obèlix. I en aquest tercer viatge a París era l’ocasió perfecta. Ara o mai. I així ho vaig fer. Dos setmanes abans li vaig cridar a Lara per a que, en temps, em buscara un huequet en la seua agenda per a portar-me fins allà… i arreplegar-me, clar. I allí estava Lara, puntual, davant de l’hotel. Va ser un doble viatge de més d’una hora per les complicades carreteres de la capital i en direcció cap de l’aeroport Charles De Gaulle, primer, i de tornada després, però em va encantar la conversa. Lara, parisenca d’origen brasiler, amb la seua pròpia empresa, ja em va fer el trasllat a l’hotel en el meu primer viatge i és d’eixes persones que, als segons, ja sembla que coneixes de sempre.

Només arribar a l’entrada del parc, aquell xiquet de 10 anys que va descobrir aquell primer tebeo, es va alegrar molt. Era com viatjar al lloc on es desenvolupaven els còmics, on es fan realitat. Estava, 40 i pico anys després, a l’aldea gala!. Tota la Gàlia està ocupada pels romans? Tota? No!, una xicoteta aldea en l’Armòrica, a Bretaña, resisteix amb uns gals irreductibles. Just aquest lloc m’obria les portes.

Una vegada vaig creuar aquestes portes del parc, l’emoció em va envair, més encara quan vaig veure la primera tenda de recordatoris -que després vaig descobrir que havien unes vint més de tots els tamanys- pleneta de tot el que et podies imaginar vinculat als personatges creats per Albert Uderzo i René Goscinny. Centenars de pelutxos de totes les mides en estanteries inacabables, perfectament ordenats, fins i tot dels apetitosos porcs senglars, gots, imans, tasses, gorres, camisetes, calcetins, calçotets, figuretes, borradors… els mateixos contes, això si en francès -s’han traduït a més de 110 llengües i s’han editat 380 milions d’unitats- i els ulls, vos ho confese, em feien xirivites.

Com encara era prompte, hi havia poca gent a l’entrada al parc, i menys encara en eixa tenda, quasi estava jo soles amb les dos dependentes -això sí, després el parc s’ompliria de gom a gom tot i ser divendres, principalment amb xavals i profes dels coles i famílies completes- vaig tindre una idea de les meues. Per sort, una de les dependentes havia estat estiuejant a Dènia, parlava un poquet de castellà, i li vaig comentar la possibilitat de comprar tot el que la meua targeta em deixara -i més- i al temps deixar allí la borsa per arreplegar-la ja de tornada cap a les set de la vesprada i no anar passejant-la per tot el parc -una gallega-. La xica, molt amable, em va dir que avant, sense problema, i allí que vaig començar a arreplegar un fum de cosetes -per suposat supercares totes i totes superguapetes. L’altra dependenta crec que encara està recuperant-se, amb els ulls com a plats, de tot el que vaig comprar.

A partir d’ahi vaig començar a recórrer el parc. No tenia ni idea del seu tamany i és enorme. Això sí presidit, només entrar, per un enorme Astèrix assegut al damunt d’una gran muntanya. A més, està en obres per ampliar-lo amb una nova ambientació, Londinium per al 2028. I és que poden trobar des del circ romà dins de la part romana, fins a la part grega -amb un Zeus de grans dimensions-, l’egípcia, l’oriental, la vikinga, la normanda… cada una d’elles amb la seua respectiva muntanya russa, és a dir, si els parcs es mesuren per les seues muntanyes russes, aquest en té un cabàs. Diria que unes deu. Per suposat, no vaig pujar a cap. I això que moltes em passaven just per damunt del cap, mai millor dit, amb la gent pegant crits com a descosits, cosa que mai entendre. Jo vaig nàixer, afortunadament, sense necessitat d’adrenalina, em sembla, i sí amb la voluntat ferma que l’estómac i el cervell estagueren el seu lloc i no intercanviats, mentre vas a tota velocitat per una gran pendent i de cap per avall la majoria de les voltes.

Durant prop de set hores, i sense pujar a cap atracció, vaig patejar i patejar per tot el parc i encara em va faltar temps. La part de la creació del còmic, potser la menys visitada, va ser la que més em va agradar, així com la projecció d’un curt en un cinema de 3D amb les seues ulleres i els seients menejant-se al ritme d’un menhir llançat cap al teu nas. També em van agradar espectacles com al mateix circ romà, gals front a romans, altre amb els pobres pirates, un musical molt currat d’un gal de l’aldea que vol ser cantant a Lutecia -nom romà de París, que significaria alguna cosa així com pantà o lodazal- i altre espectacle de salts de trampolí, que ja em feia mal la panxa només veure des del punt tan alt on es muntaven els nadadors per a després llançar-se.

Però, sobretot i per damunt de tot, em va encantar la zona que reproduïa l’aldea gala i on podies fer-te fotos en la primera de les cabanyes amb els mateixos… Astèrix i Obèlix!. Ahi quasi em cauen les llàgrimes. A més vaig tindre la sort d’arribar al final del torn d’Astèrix i l’inici del torn d’Obèlix i així em vaig poder fer la foto amb els dos com podeu veure en un muntatge que he fet a la part de dalt d’aquest article -com bons negociants gals els dos posen per separat i així pagues 20 euros per cada foto, es a dir 40, i no 20 pels dos. Les pobres persones que estan dins dels personatges segur al·lucinarien al veure a un tio de 54 anys, quasi, abraçant-los i dient-los, damunt mig en castellà i mig en valencià, que era un fan seu des de ben xicotet. Faltaria més que aquestes fotos me les vaig fer portant la camiseta del CD Alcoyano, blanc i blava, com els pantalons de l’Obèlix, com una mostra més dels nombrosos punts en comú entre la seua aldea gala i la meua aldea gala en mig de les muntanyes d’Alacant -com vaig posar al monòleg del que vos parlava al principi, destacava que també nosaltres sols tenim por a que el cel ens caiga al damunt… durant els tres dies de Festes.

Per cert entre espectacle i espectacle quan vaig anar a un dels restaurants a menjar-me alguna cosa pareguda a un porc senglar i reproduir així el banquet final en el que acaben cada una de les aventures, aquest ja havia tancat tot i ser sols les tres i mitja -horaris europeus!. I una última anècdota que em va agobiar molt. A l’eixir, torne a passar per la tenda de souvenirs -records en cristià- i havia altres xics de dependents. Els pregunte per la famosa superbolsa amb tot el que m’havia comprat i allí ningú sabia res. Ningú havia estiuejat a Dènia i ni papa de castellà. Un xic jove que passava per allí em va veure tant apurat que em va dir que ell podia fer-me de traductor. Per fi va aparèixer la primera xica i em va dir que havia sigut culpa seua. I es que havia pensat que estava allotjat a l’hotel del parc -no sabia que també tenia hotel- i que havia dit que em portaren allí les coses. Un empleat, el més baixet en l’escalafó em sembla, va anar corrent fins l’hotel i em va portar la superbolsa i ja vaig poder alenar al recuperar-la

Lara estava puntual en el mateix lloc on em va deixar per a tornar-me a portar a l’hotel, mentre m’explicava que la seua especialitat en la cuina era el polp, però que mai havia estat a Galícia. De nou tornava a l’hotel després d’un dia tan esgotador com il·lusionant. Havia cobert un deute que tenia pendent amb aquell xiquet de 10 anys que va llegir, quasi sense voler, Astèrix legionari, i es va enamorar.

Quedaven dos dies i mig de viatge i què dos dies i mig més intensos!. Crec que més, si potser, que els dos primers i ja és dir, així que aprepareu-se per a les dos pròximes entregues.