La celebració del meu 50 aniversari va tindre un regal igual d’inoblidable, com van ser les entrades per a la fase final de la Copa del Rei 2023, que va tindre lloc a Badalona, un dels grans llocs de referència del bàsquet espanyol. Qualsevol amant d’aquest esport sempre ha sigut, al menys un poquet, del Joventut, de la Penya, l’equip d’aquesta localitat, i altre poquet de l’Estudiantes, les dos grans pedreres nacionals de jugadors.
Allí que me’n vaig anar durant 4 dies a viure un “desparrame” de set partits d’aquest fantàstic esport del més gran nivell durant un llarg cap de setmana màgic. Prop de 40 anys feia que aquesta competició no s’havia celebrat a aquesta “xicoteta” localitat de “només” 223.500 habitants. Es increïble com la potència de Barcelona, fa que les seues poblacions dels voltants tinguen unes enormes quantitats d’habitants, tot i parèixer xicotetes localitats –L’Hospitalet de Llobregat, 265.400, Mataró, 129.000, Sant Cugat del Vallés, 95.700, Sant Boi de Llobregat, 83.000, Castelldefels, 68.000, per citar unes poques.
El viatge, amb el benvolgut tren, el meu mitjà de comunicació favorit, reconec que en aquesta ocasió va ser com “La història interminable” aquella. Recordava haver pujat altres vegades a l’estació de Sants des d’Alacant i mai tindre aquest suplici. De les 7 del matí que vaig agafar l’autobús d’Alcoi, arribada a Alacant a les 9, les dos horetes de rigor, altra horeta esperant, eixida a les 10:30 de la capital provincial… i a les 13 hores em desperte i escolte: pròxima estació València!. En 6 hores d’Alcoi a València!, nou rècord!. Damunt en un tren “borreguero” sense ni els típics cascos de Renfe i sense cap pel·lícula per a distraure’s un poquet. Això si, no va faltar el bar mòbil a 3 euros la botella d’aigua, per suposat. Altres quatre hores per arribar a Sants i, per sort, d’allí i sense eixir de l’estació, primer rodalies, fins a Badalona, el meu destí. Deixar la borsa en l’habitació del Hostal Badaloní -el gran descobriment del viatge- propet de l’estació, i directe cap al Palau Olímpic que també tenia a cinc minuts per als dos primers partits en vena. Si ja per la tele aquest esport és intens imagineu-vos in-situ, assegut a una de les 12.000 butaques del pavelló.
La primera en la front: el Unicaja es carrega al Barça en la pròrroga, o com diuen els americans “overtime”. Abans el Madrid havia passat per dos punts davant el València. Divendres, altres dos partits, el Tenerife elimina al Gran Canària en el derbi illenc i la jove Penya, amb un Palau bolcat, es desfà d’altre dels grans favorits, el Baskònia. Semis inesperades preparades: Madrid-Unicaja i Joventut-Tenerife, per al dissabte. Unicaja segueix donant la sorpresa i també elimina al Madrid i els tinerfenys en un “tapó” en l’últim segon –la jugada del campionat- impedeixen el que haguera sigut la gran festa badalonina amb el seu equip en la final. Ja en eixe últim partit decisiu, precisament els malaguenys completen una competició perfecta, i trencant tots els pronòstics, es proclamen campions justament, tot i que el MVP, el millor, per a mi, li l’haguera donat a l’alma màter del equip subcampió, el líder del Lenovo, el base brasiler de quasi 40 anys, Marcelinho Huertas.
Fins ací la part purament esportiva, la que podem trobar a qualsevol mitjà de comunicació –per cert, que no vaig trobar punts de venta prop de premsa, sort que Eva em guardava el meu Marca diari- i que és el motor, la base, de tot esdeveniment esportiu. Però ara voldria parlar del que envolta a aquesta cita i en general a l’esport. Coses que no són clarament quantificables o mesurables, que van més enllà de les dades i que arriben als sentiments. Primer destacaria el gran ambient que es va viure al llarg dels 4 dies entre les diferents aficions, tan dins de la pista com fora d’ella, principalment a les tres “fan zones” instal·lades. Era increïble veure a cadascú en la camiseta o la bufanda del seu equip conversant amb algú amb bufanda o camiseta d’altres colors com si sempre s’hagueren conegut. Persones de totes les edats i de punts tant distants com les Illes Canàries, Vitòria, Màlaga, València… fins i tot alguns seguidors d’equips que no s’havien classificat i, per suposat, molt de color verd-i-negre, els colors de la Penya, fins i tot a les finestres de les cases –això sí, curiosament, els colors de Barça i Madrid, els grans, minoritaris. Tampoc faltaven altres elements com perruques, ulleres, barrets, disfresses… fins al punt de no saber si eren aficionats o que passaven per allí al coincidir amb el Carnestoltes. Els càntics d’animació dels seus, els delataven.
Altre sentiment que no es pot quantificar és entrar en el pavelló on va jugar el Dream Team en els Jocs Olímpics de Barcelona 92 amb els Michael Jordan, Magic Johnson, Larry Bird, Charles Barkley, John Stockton, Karl Malone, Scottie Pippen, Chris Mullin, David Robinson, Pat Ewing, Clyde Drexler i el xaval Christian Laettner –millor jugador universitari d’aquell any i que ara, si busques en wikipèdia, és aviador i pescador de muskallonga, un nom que no havia escoltat en la vida i que és veu que un peix gegant. Allí va ser on aquell equip mític, el millor de la història, va guanyar aquella emblemàtica medalla d’or, com recorda un panell –un poc descuidat, és cert- en una de les parets prop de l’entrada principal. També allí han jugat mítics noms com els de Jordi Villacampa, “Matraco” Margall o els germans Jofresa, Rafa i Tomás, qui durant un temps va viure a la nostra ciutat sense que ho sapiguerem valorar –en una mesura super-xorra de la ACB els van fer llevar les camisetes retirades en el pavelló, per a jugar en una suposada canxa neutral, i fins i tot tindre tancada la tenda oficial… per a morir-se les “mentes pensantes”.
I per últim altra part no palpable directament i és que igual que jo vaig estar dormint i menjant durant 4 dies a Badalona ho van fer altres 12.000 persones que cabien al pavelló. És a dir, quan algú diu que hi ha que ajudar a l’esport com una bona obra solidària, pense que estan molt equivocats. Si es sap gestionar, l’esport és una indústria més i una font d’ingressos més, com puga ser el turisme i l’agricultura o la indústria pròpiament dita. Ja ho he dit en aquestes col·laboracions que faig ací, a Tipografia Moderna, i he posat com a exemple les ciutats americanes a les que he anat i, en especial, a Chicago, on una de les seues bases econòmiques està al voltant de la figura de Michael Jordan –per cert que allí no m’imagine a ningú demanant que despengen per uns dies la camiseta retirada de MJ.
Altra cosa que no té mesura és l’alegria que tenia un friki com jo al creuar-me pels passadissos d’aquell pavelló o al seu voltant amb jugadors molt recordats per mi com Margall, Itu, Antonio Martín, Chichi Creus, Beirán, Savané, Luengo, Albert Oliver, Manel Bosch, Barton, Rafa Vecina, Luci Pascua o molts altres, que em van atendre amb molta amabilitat i amb els que em vaig poder fotografiar com un record per a sempre –unes imatges que vaig pujar a “fasebus” juntament amb un xicotet diari.
Un exemple curiós per acabar. Prop del pavelló hi havia una xicoteta pastisseria i forn de pa regentada per una mare i una filla, Ca La Cèlia, que va decidir, per la seua pròpia iniciativa, crear les galetes de la Copa. De forma artesanal van fer unes galetes en forma de pilota de bàsquet i just damunt els escuts dels vuit equips participants. Al veure-ho el que vaig fer va ser comprar les vuit, tot i ser celíac, i emmarcar-les com un record més d’aquesta gran experiència.
Per cert, per la nit després de la sessió de sushi habitual, em posava a veure vídeos del All Star de Utah que estava jugant-se al mateix temps –el pitjor de la història, tot hi ha que dir-ho, sols salvat pel xavalet dels mates i, un poc, per Dame-Time en el concurs dels triples.
PS: Badalona es quatre voltes Alcoi però es curiós perquè té moltes coses en comú. Pels matins abans del bàsquet vaig poder fer un poc de turisme i em va donar la impressió que és una localitat molt industrial històricament però que està intentant transformar-se en turística amb moltes dificultats però bona predisposició –no més arribar vaig veure un local que posava “Bar Cel & Ona”, el propietari, un crack del màrqueting- com ho intentem ací i amb dos indústries tradicionals i al temps motores, vinculades als licors, com el anís del mono, allí, i el cafè licor, ací.