Tots sabem que els himnes nacionals, autonòmics, etcètera, són fatxendes. No només per la música que, llevat d’honroses excepcions, són una variació de fanfàrries carregades de bombo. Són petulants i falsos en la lletra, perquè no saps si pugen o baixen si van o venen, si pixen fora de test o si menteixen més que respiren. Uns exemples a l’atzar.

L’himne valencià que se suposa que s’ha escrit per reforçar els valors d’una Comunitat, la Valenciana, (digues-li Comunitat digues-li País) només arrencar la caga: “Per ofrenar noves glòries a España”. Que pinta Espanya en tot açò? Quina mena de complex tenim aquí a la terreta? No ho sé. Si sé que l’himne holandés supera al valencià quan diu allò de “al rey de España / siempre le he honrado”. Recordem que Holanda és independent des de 1581. Ha passat temps suficient per deixar de costat la submissió al Rei d’Espanya.

Hi ha himnes, com el de Ceuta, que diuen el que els agradaria ser, però no el que són en realitat. Exemple: “Ceuta, mi Ciudad querida / la siempre noble y leal / cuantos a tus playas llegan / encuentran aquí su hogar”. No farem comentaris ni cap reflexió. Finalment hi ha altres, com el de la Policia Nacional, que va perdut (l’himne). Que és com els unicornes. Seria bonic que existiren, però malauradament no existeixen. Mireu el que volem dir.

Comencem. Primera estrofa. “Santo Angel de la Guarda que custodia los desvelos / el Patrón de aquellos hombres que protegen a su pueblo”. A veure, protegir protegir a su pueblo… Protegir és cobrir o defendre no pegar-li una empenta a una mestra anciana i trencar-li la mandíbula. Això seria més bé de tant que et vull et trac un ull.

En canvi, la segona estrofa ho clava. “Mujeres y hombres somos, unidos frente a un gran reto que orgullosos elegimos sin dudar, salvaguardar los Derechos”  De quins Derechos parla? Dels ciutadans, dels fons voltor? Això queda en l’aire. Depén de les circumstàncies. Ací va estar fi el poeta. No concreta i com el detergent universal aprofita per a rentar qualsevol cosa.

En la tornada una vegada més se’n va com les carabasseres. Escolteu: “Cuerpo Nacional de Policía / siempre dispuesto al servicio de España / protector del ciudadano, de la Paz / y de nuestra Democracia”. Resulta difícil d’empassar novament això de la protecció en especial quan et venen al cap imatges com la manifestació de València per un habitatge digne (per citar el més recent) o aquella altra d’un jove amb una estelada a Elx amb els protectors del ciutadà pegant una manta de vara i manejant la porra amb una intensitat i un joc de canell digne de Carlos Alcaraz.

La lletra continua insistint en el “respeto a los demás”, ”el compromiso ante nuestra Sociedad” i “velar por su derecho a una convivencia en Paz”. En resum, una bola. Ara la pregunta: ¿Per què la Policia Nacional s’ha clavat dins d’un jardí amb l’himne abusant de les paraules protecció, servei al ciutadà, etcètera? ¿No haguera sigut millor fer com la Guàrdia Civil tirar pel camí del mig i parlar de “Vigor, firmeza y constància / valor en pos de la gloria / amor, lealtad y arrogància” i deixar als ciutadans tranquils (almenys en l’himne) acabant amb un contundent: “Viva España, viva el Rey / viva el orden y la Ley” i deixar-se de punyetes?

Una altra possibilitat seria incloure en l’himne alguns dels versos que es repeteixen en les manifestacions. Ara ens venen al cap, per exemple: “Ser policia vergüenza me daría”, “La policía defiende al capital” o “Madero aprende del bombero”. També es podria fer com Espanya, Bòsnia i Hercegovina o Kosovo, que a falta de res bo que dir sobre ells mateixos han decidit deixar els himnes sense lletra i quan es presenta l’ocasió corejar-los, tots a una veu germans vingueu. Lo lo lolo lo lolo lo lolo lolololololo lo lo lo.

NOTA SOBRE EL TÍTOL. El títol d’aquest article és un vers de la cançó “Cançó en i” de Quico Pi de la Serra, que pertany originalment al disc Fills de Buda (1974). Pi de la Serra és autor, entre d’altres moltes cançons, de la coneguda “Si els fills de puta volaren no veuríem mai el sol” publicada originalment al disc Pi de la Serra a Madrid i “Si la merda fos or, els pobres naixerien sense cul” publicada el 2015 en l’àlbum titulat Dues tasses.