La crisi de les sales d’exhibició es cobra les seves primeres víctimes a Alcoi amb el tancament del Capitol el 1966 i de l’Avenida el 1971. A principis d’aquesta dècada, les estrenes es reparteixen entre el Goya, el Colón i el Teatre Calderón, aquest últim propietat d’Espectáculos Ivarca, S.A. juntament amb el Circo, el cinema d’estiu Monterrey i el Principal que continuen programant reestrenes i restes de lots de les distribuïdores, normalment en règim de programa doble. El Principal tanca temporalment el 1975 durant quatre anys i Ivarca inaugura una nova sala el 1979, el Minicine Monterrey, enfocada en el seus inicis al cinema de ‘arte y ensayo’, tendència aquesta amb molts seguidors, que s’aplica a l’afany de renovació i experimentació en el llenguatge cinematogràfic amb una sèrie de clàssics,  cinema independent americà i altre tipus de pel.lícules de nacionalitat europea i inclús de procedència exòtica [18]. 

De la mà de Warner i Fox a través de les filials espanyoles Warner Española i InCine comencen a arribar les grans estrenes nord-americans plens de títols molt atractius per a la taquilla. Aquesta relació és gairebé obligada iniciar-la amb La guerra de las galaxias (1977, Star Wars, George Lucas) que arriba la primavera de 1978. Al costat d’aquesta, i al llarg de la dècada, La balada de Cable Hogue (1970, The ballad from Cable Hogue, Sam Peckinpah); Harry el sucio (1971, Dirty Harry, Don Siegel); Klute (1971, Alan J. Pakula); ¿Qué me pasa, doctor? (1971, What’s up, doc?, Peter Bogdanovich); Las aventuras de Jeremiah Johnson (1972, Jeremiah Johnson, Sydney Pollack); Chinatown (1974, Roman Polanski); El coloso en llamas (1974, The towering inferno, John Guillermin i Irwin Allen); El exorcista (1973, The exorcist, William Friedkin); Barry Lyndon (1975, Stanley Kubrick); La profecía (1976, The omen, Richard Donner); Todos los hombres del presidente (1976, All the president’s men, Alan J. Pakula) i Superman (1978, Richard Donner). 

El final de la dictadura franquista el 1975 comporta també el final de la censura. Al cinema espanyol comença a sorgir una nou corrent anomenada ‘cinema del destape’ amb l’aparició dels primers nus, normalment femenins, d’actrius tan populars en aquells dies com Amparo Muñoz, Nadiuska o Bárbara Rey. El Goya ofereix a Alcoi La trastienda (1976, Jordi Grau),  publicitat com “estadísticamente es el primer desnudo frontal del cine español, a cargo de María José Cantudo” el 21 de setembre de 1976 com inauguració de temporada. En aquests anys, també projecta La amante perfecta (1976, Pedro Lazaga) o Fin de semana al desnudo (1974, Mariano Ozores). En diverses ocasions, el ‘destape’ presenta coartades literàries per oferir més del mateix com Las delicias de los verdes años (1976, Antonio Mercero) o La lozana andaluza (1976, Vicente Escrivá). Mentrestant, són els anys en què el cinema espanyol també busca noves fórmules que permeten parlar del recent passat polític encara que siga de forma vetlada i metafòrica on s’agrupen títols tan distingits com Furtivos (1975, José Luis Borau), Las largas vacaciones del 36 (1976, Jaime Camino) o La escopeta nacional (1978, Luis García Berlanga). 

Quan parlem de ‘la batalla de València’ no ens referim al títol de cap pel·lícula. Són anys convulsos en l’inici de la democràcia, sobretot per a tots aquells que no poden assimilar el final de la dictadura franquista i l’auge de certs nacionalismes. Aquesta singular ‘batalla’ és el moviment ultradretà que té especial protagonisme a la fi dels setanta basat en actes terroristes de curt abast amb interès desestabilitzador com pallisses a militants i periodistes d’esquerres o intents d’assassinat a intel·lectuals valencians com Manuel Sanchis Guarner o Joan Fuster. L’episodi alcoià d’aquestes accions té lloc en l’estrena de la producció La portentosa vida del Pare Vicent (1978, Carles Mira). La pel·lícula ve envoltada de polèmica per la visió satírica i anticlerical que ofereix de la figura de Sant Vicent Ferrer a més de l’aparició en el ‘cast’ de gent compromesa com Albert Boadella, llavors líder del grup de teatre Els Joglars o Ovidi Montllor. A la nostra ciutat, té un interès afegit per ser, en part, una producció alcoiana. 

La nit del 26 de setembre de 1978, dia de l’estrena, una bomba de petites dimensions explota als lavabos del Goya presentant danys materials. La sessió continua amb normalitat i tan sols unes vint persones abandonen la sala malgrat el fum i l’olor de pólvora pel pati de butaques (19). La setmana d’exhibició de la pel.lícula va acabar en aquesta nit i la sala torna a obrir el dimarts següent amb un títol molt suggerent: Noches pecaminosas de una menor (1976, La fine dell’innocenza, Massimo Dallamano). 

Aquest film s’estrena amb l’anagrama ‘classificada S’, qualificatiu amb el que s’etiqueta a pel·lícules d’alt contingut sexual i, en alguns casos, violent. La primera que s’estrena al Goya és Emanuelle negra (1975, Emanuelle nera, Bitto Albertini) el 7 de març de 1978. Tota aquesta onada de pel·lícules arriba a la sala normalment mitjançant les distribuïdores Izaro Films, S.A. i J.F. Films, S.A. (en els seus inicis, Atlántida Films, S.A.),  aquesta segona del sempre oportunista productor José Frade. 

En aquests anys, el perfil de l’espectador alcoià mitjà és el que va a les sales només en cap de setmana. És per això que un determinat tipus de cinema com ara el de tall més experimental no té èxit a la nostra ciutat però sí en les grans capitals com pot ser El desencanto (1976, Jaime Chávarri) que estrena el Colón.  Aquesta opinió generalitzada es dóna a conèixer al debat que es celebra a la Casa de Cultura el febrer de 1978 (20)  al què assisteixen els gerents del Colón, Goya i Ivarca. També es lamenten els exhibidors que no poden projectar els títols que volen perquè sempre estan en mans dels dictàmens de les distribuïdores, les quals ofereixen lots en què per una pel·lícula bona apareixen en el mateix set o vuit dolentes. És per això, que molts èxits tarden mesos i, fins i tot, anys a arribar a Alcoi com alguns dels que es citen: Tiburón (1975, Jaws, Steven Spielberg); Terremoto (1974, Earthquake, Mark Robson) o fins i tot El exorcista abans esmentat; però, abunda la quantitat de ‘spaghetti-westerns’, comèdies de nul interès o cinema d’arts marcials que es projecten normalment en programes dobles per poder donar-los sortida ràpidament. 

Continuarà…

[18] Dins d’aquesta tendencia i com a complement cultural a les festes de Moros i Cristians, el Cine Colón programa un cicle de ‘cine especial’ els mesos de maig entre 1976 i 1981, on es recuperen clàssics com Johnny Guitar (1954, Nicholas Ray) o La Reina de África (1951, The African Queen, John Huston); cinema europeu de molt èxit com Portero de noche (1974, Il portiere di notte, Liliana Cavani); El matrimonio de Maria Braun (1979, Die Ehe der Maria Braun, Rainer Werner Fassbinder) i algún títol singular com la búlgara Cuerno de cabra (1972, Kozijat rog, Metodi Andonov).
[19] LLOPIS, Javier: La noche en que la Batalla de Valencia se vino a Alcoy. http://www.tipografialamoderna.com/la_memoria/el-dia-en-que-la-batalla-de-valencia-se-vino-a-alcoy/
[20] Ciudad, 18/02/1978.

FOTOGRAFIES (per ordre d’aparició)
1. Cartell original de l’estrena de ‘La guerra de las galaxias’
2. Cartell de la polèmica pel.lícula ‘La portentosa vida del Pare Vicent’
3. Estat dels lavabos del Goya (Foto Paco Grau)
4. Grans títols Warner per als 70
5. Els títols més taquillers sempre es reserven per a les dates més assenyalades (Ciudad, 22-12-1979)