“Quan el savi assenyala la lluna, el tonto mira al dit”. Google em diu que és un vell proverbi xinés, però jo confesse que em venia al cap una frase semblant de la pel·lícula Amélie. En qualsevol cas, la cita ens serveix per a parlar un poc del recent episodi viscut al Partit Popular, i de pas fer un poc d’història comparada.

El que més em crida l’atenció, i en això se li ha de reconèixer el mèrit a Isabel Díaz Ayuso, o al que de veritat li escriu els guions i a la seua premsa subvencionada, és que s’haja parlat més de l’espionatge “cutre” que s’havia intentat fer des del propi partit, que de l’assumpte en qüestió de la pasta que s’ha emportat el germaníssim fent d’intermediari o comissionista, com vulgues dir-li. Perquè es podrà revestir de tota la legalitat possible i a la fi no trobaran indicis de delicte, com sol ser habitual, però ja se sap: “no és suficient que la dona del Cèsar siga honesta, també ha de semblar-ho” i, com a mínim, adjudicar un contracte així des de la teua administració a un amic, amb intervenció del teu germà i amb l’avinentesa de no necessitar concurs públic per la situació de pandèmia, doncs no és massa honest, què voleu que us diga.

També cal comentar allò del cutrespionatge: sembla que l’encàrrec li arriba a Ángel Carromero, l’únic dimitit de tot açò, de moment. No sé si recordareu que aquest personatge el van enviar a Cuba presumptament per a finançar l’oposició al règim castrista, i va patir un accident de trànsit mentre conduïa ell, del que van resultar morts dos membres de la dissidència cubana. Condemna per homicidi imprudent, repatriació a Espanya per a complir-la i, de seguida, i amb sorprenent celeritat, tercer grau i a dormir a casa. No va tardar en trobar endoll a l’ajuntament madrileny però, convindreu amb mi, molta confiança com a espia, no inspirava.

No obstant això, no vull desviar-me del tema: a mi tot açò m’ha recordat, si salvem les distàncies, a un famós escàndol del tardofranquisme, el cas Matesa. De manera molt resumida: aquesta empresa dedicada a la fabricació de maquinària tèxtil va organitzar una estafa per la qual rebia milers de milions de pessetes en crèdits a l’exportació per part del Banco de Crédito Industrial, quan en realitat no estava venent tant com declarava. L’escàndol va esclatar en 1969 i va esguitar alts càrrec franquistes, fins i tot ministres, però allò més excepcional va ser la publicitat que va tindre. És a dir, la corrupció en una dictadura és una cosa com el valor en la mili, “se le supone”, però la novetat és que, per primera vegada, el cas va ser àmpliament tractat als mitjans de comunicació, gràcies a la Llei de Premsa impulsada poc abans pel ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, la qual suprimia la censura prèvia. De fet, tot apunta a una estratagema seua, que també era ministre portaveu, dirigida contra els anomenats “tecnòcrates”, polítics de caràcter més tècnic i vinculats a l’Opus Dei que havien anat desplaçant els vells “camises blaves” dels principals càrrecs del règim.

Com a resultat, es va parlar més de la publicitat del cas i de les lluites entre famílies franquistes que de l’escàndol en si mateixa, que per altra banda no li va eixir bé a Fraga: Franco va tirar pel camí del mig i va destituir tant a ministres corruptes com als que havien difós la trama, Fraga inclòs, i a la fi el nou gabinet va acabar igualment controlat pels tecnòcrates de l’Opus. Pel que fa als implicats, ací no ha passat res: indults de Franco per als polítics i per a Juan Vilá Reyes, principal accionista de l’empresa, amb perdó del deute inclòs, abans fins i tot de dictar-se la sentència per delicte d’evasió. I quan els delictes per estafa van ser confirmats pel Tribunal Suprem en febrer de 1976, com que ja no estava Franco, va ser Joan Carles I el que va signar el nou indult. Una cosa més “atada y bien atada”. I encara més: anys després, subhastada l’empresa i adquirida per antics empleats, va ser nomenat director general el mateix Vilá Reyes.

Per si us heu perdut amb tant de rotllo: un cas de corrupció que destapen els mateixos correligionaris —el que es coneix com a “foc amic” o, com diria aquell: “¡Al suelo, que vienen los nuestros!”—, però del que es parla més per les lluites intestines a la vista de tots que pel propi escàndol, i que se li acaba girant en contra al seu impulsor, en aquell moment Fraga i ara Casado/García Egea. El fet que tots, franquistes i post-franquistes, acaben sent del mateix partit, en aquest cas és circumstancial. El que sí ha canviat és un detall amb molta importància: Díaz Ayuso s’ha avançat a la jugada dels seus dirigents, i ha preferit fer una “explosió controlada” per a aparéixer com la víctima abans que utilitzaren contra ella un tracte de favor evident. Sembla que li ha eixit bé, tots parlen del dit i no de la lluna.

Post scriptum. Aquest sainet tancat en fals està sent molt entretingut per als que encara ens interessa la política nacional, però no li fa cap bé al desencís, amb raó, que el públic en general té cap els mateixos polítics. Malauradament, aquesta circumstància, més el fet de no poder comptar en aquest país amb una dreta civilitzada i coherent, no fa més que alimentar la serp de la que ja vaig parlar ací en altra ocasió.