1917
Una ressenya curta de Jordi Santonja - 1917 (Sam Mendes, 2019)
El dret de reescriure literàriament la història
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'Jo soc aquell que va matar Franco' de Joan-Lluís Lluís. Edicions 62. La butxaca. Premi Sant Jordi 2017
 
Destacados
La lúdica jocositat de la sàtira
L’humor en l’obra Cent Serafins de Joan Valls
Fotos: Paco Grau
L’humor, com l’aigua o el sentit comú, és un be escàs. També en l’obra de Joan Valls Jordà que, malgrat que es va iniciar l’any 1934 amb un sainet satíric Quatre de la terra, no va tornar a fer acte de presència fins dos dècades després quan l’autor havia assolit una certa maduresa, publicat cinc llibres, guanyat nombrosos premis i es trobava a punt de rebre -per primera vegada- el prestigiós premi Ciutat de Barcelona amb el poemari Paradís en blanc.
SEX amb ‘A’
Una declaració d'amor de Moisés Olcina als seus dos grans amors
Em desperte malament... però extasiat. La droga m’ha tornat a fer efecte. La dolça droga m’ha tornat a enganxar. Hui amb malson inclòs. No m’ha deixat dormir. La seua presència al meu cap no em deixa descansar. El tinc sempre pegat al meu cervell, als meus pensaments, dins de tot el meu esser, fins i tot, crec que el porte en els cromosomes…
La història del nadal alcoià
Foto: Paco Grau
Desembre, últim mes de l’any, aquest mes ens fa pensar sobre tot el que el 2019 ens ha aportat, per  a bé i per a mal. Però, el que més destaca de la finalització de l’any és la festa de la nativitat, festa de caràcter religiós i perteneixent de la cultura occidental, encara que alguns no la celebren pel seu caràcter purament cristià.
Quan Alcoi va intentar contractar els «Beatles»
La Societat l’Iris es va mobilitzar per a oferir un concert del grup de Liverpool a la ciutat
El 1965 van passar moltes coses en Alcoi i algunes molt importants. El pintor Mataix va protagonitzar l’operació “500 horas bajo tierra”, es va crear la marca de gasosa “Yola” -que va marcar tota una generació-, va tocar el segon premi de la Grossa de Nadal, amb 10 sèries del número 06989 que van alegrar la vida de molta gent, i el príncep Juan Carlos va fer una visita oficial.
Eh… home¡
La expresión la usan señoras y señores mayores para dirigirse a cualquier persona adulta de sexo masculino
Estamos ante una de las mejores interjecciones alcoyanas. La expresión “Eh… home¡” es muy utilizada por señoras y señores mayores para dirigirse a cualquier persona adulta de sexo masculino (si es menor de 30 años se sustituye por el término xicon) y hacerle una petición o alguna pregunta. Los habitantes de esta ciudad somos poco amantes del protocolo y utilizamos en contadísimas ocasiones el término señor.
Un conte de festa i un desig per al nou any
Açò era i no era un poble on estava mal vist que les dones participaren en les festes. Tan mal vist estava que ben avançat el segle XXI encara no havia cap dona de ple dret en sis de les vint-i-huit filaes del poble. En eixes circumstàncies, es va donar un fet heròic de germanor i solidaritat entre dones.
Microcoraeta psicolingüística XXXV
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: se ha dejado un morrión que para qué...
-Me lo han dicho! Paquito Poques Tornes se ha dejado un morrión que para qué... Traducció: (M’ho han dit! Paquito Poques Tornes s’ha deixat un morrió dels collons (traducció un poc lliure)...) I així ho conta la xerraire (li xerra cul i tot) de Carmencín Socarrades i Trencacolls a les seues amigues del berenar de la vesprada: «os lo aseguro, me lo han dicho de muy buena tinta, Manolo, el que hizo l’alferis l’año pasado, no ha pagado a casi nadie. Lo debe casi todo y l’ampastrada ha sido de no te menees. L’anserrallada ha sido minsa, y en la filà estan que bosan del. Mi marido..., ay!
Lo último
Ratereta
¿Es la ratereta el equivalente alcoyano al mouse, ratón o ratolí yanqui?
El sustantivo ratereta es la palabra que utilizan los alcoyanos/as de una cierta edad para denominar a la estufa eléctrica o brasero de calefactores resistivos  y desprotegidos que se sitúa bajo una mesa camilla, cercana a las faldas u otros tejidos altamente inflamables y que se conecta a la red general de 250 voltios mediante un cable de cobre pelado simétricamente por sus extremos y debidamente reforzado con esparadrapo, celofán y/o cinta aislante.
Samantha Gilabert, OT 2020
Seulement croire en ma vie (Je Vole, la familia Bélier). Com arriba una jove cantant de 25 a Operación Triunfo?: Solament creient en la seua vida
Samantha Gilabert, Gala 0 OT 2020. RTVE
Samantha Gilabert Garrido, va nàixer a Beniarrés un 06 de febrer de 1994. Amb tot i que de naixement ha tingut hipoacusia neurosensorial, provocant-li una pèrdua auditiva del 60%, la seua vocació sempre hi han sigut les arts escèniques. De fet, aquesta peculiaritat detectada als 17 anys, no ha fet minvar la seua potència vocal ja que estava immersa plenament al mon musical. Per tant, no serà un tret que calgui destacar, ja que quan la música ja hi era dins d’ella, la pèrdua auditiva era totalment desconeguda.
Ha callat ‘la paraula d’alcoiana’
La més alcoiana de les figures senyeres de la literatura en llengua catalana ens ha deixat avui. Tenia 76 anys, una il·lusió vital i una fe contagiosa en tot allò que creia i proclamava enlairada als quatre vents. La degana de les lletres en la nostra llengua va nàixer a la nostra ciutat l’any 1943, filla del professor Simó, molt conegut al món educatiu local de l’època, no debades té un carrer dedicat al barri de la Font Dolça.
L’amiga de Valldoreix
Al llarg dels anys s'havia generat una certa relació, des dels temps de Jordi Botella a la direcció del Centre Cultural. I un dia es va sorprendre, perquè Isabel-Clara Simó i el seu marit s'havien comprat una caseta a Valldoreix, un poble dels voltants de Barcelona, i jo el coneixia perquè hi havia estiuejat un any amb la família de la Ciutat Condal. Eren els temps on l'escriptora havia publicat "Júlia", una novel·la que es va utilitzar com a lectura escolar no sense controvèrsia: l'APA (això de l'AMPA encara no s'havia inventat) de l'Institut Pare Vitòria es va queixar: entenia que era massa "forta" pels escolars de BUP.
El calzoncillo de camalet
En Alcoy nunca ha cuajado el concepto boxers, que nos suena a vieja canción de Simon y Garfunkel
Alcoy ha realizado una aportación fundamental al mundo de la moda íntima masculina: el calzoncillo de camalet. En esta ciudad no ha cuajado nunca el concepto boxers para referirse a esta prenda fundamental en el fondo de armario de cualquier hombre elegante. Este anglicismo nos suena a vieja canción de Simon y Garfunkel o a una olvidada guerra entre chinos e europeos que apareció reflejada en la infame película “55 días en Pekín”.
El Globo rosa. Oda al optimismo
Exposición de pinturas de Aaron Duval en la sala Fundación Mutua Levante
El título de esta exposición toma como referencia a la figura de Jafar Panahi, un cineasta iraní y a su película titulada: “El globo blanco”, la cual ha servido para inspirar este proyecto. El marco expositivo intenta ensalzar la capacidad que tenemos las personas para encontrar el lado positivo a todo. Pese a no vivir la mejor de las situaciones a nivel social, económico, laboral o político, no nos rendimos, encontramos fuerzas para ser felices y disfrutar bien sea de una celebración, un cumpleaños, un viaje, una fiesta de disfraces, asistir a un concierto, llevar a cabo un proyecto propio, etc.
Javier Llopis

Tal día como hoy, un 13 de enero, caía sobre Alcoy una nevada histórica. Se cumplen 40 años de una efeméride meteorológica, que dejó nieve de un espesor de 60 centímetros en algunos puntos del casco urbano y que tuvo unos efectos desastrosos sobre la economía de la ciudad a causa del derrumbe de numerosas fábricas. Paco Grau, que en aquellos tiempos lejanos empezaba sus colaboraciones en prensa, dejó una detallada crónica de aquel día.