Yesterday
Microressenya - Yesterday(Danny Boyle, 2019)
La última viuda de la Confederación lo cuenta todo
Quatre pensaments solts sobre 'La última viuda de la Confederación lo cuenta todo' de Allan Gurganus. Editorial: Anagrama
 
Destacados
A por ellas !
Està clar que és una modificació innecessària, amb la qual només s’intenta castigar una volta més a les pioneres
En la proposta de modificació dels estatuts que fa la directiva de l’Associació de Sant Jordi es pot llegir el següent: “Artículo 49 - Se establece como prohibiciones de carácter general  […]  C.- Que el fester utilice el traje oficial de su Filà que no corresponda a su género.”
Fem un conjunt?
No recorde qui va proposar  “fem un conjunt” ? i vam decidir fer un montepío
Quan era xaval ja em quedava mirant embovat als grups de musics que tocaven en les verbenes del barri de Batoi. Recorde una que ho vaig passar molt bé, van muntar l’escenari davant de l’entrada del cine,  van tocar LOS SENOX quasi tots els components eren gent del barri. El cantant havia guanyat un premi en un festival  d’una localitat costera amb la cançó LOS OJOS DE LA ESPAÑOLA, deien que  era un bon vocalista i li van demanar que cantara la cançó premiada.
Biri Biri
Bebida típicamente alcoyana a la que da nombre un ex jugador del Sevilla FC
Bebida típicamente alcoyana, o puede que no tanto, que obtiene su nombre de Alhaji Momodo Nije, más conocido como Biri Biri, futbolista nacido en Gambia, que militó en el Sevilla FC en los años setenta y que está considerado por los sevillistas una figura de culto, hasta el punto que los seguidores ultras del club adoptaron el nombre de Biris Norte en su honor. ¿Cómo se llega de un futbolista de Gambia de raza negra a una bebida alcoyana de color naranja? Muy sencillo.
La mili i una nit
La tanca on darrere estava el carrer encara hi era molt lluny. NO QUIERES LA FOTO DE TU JURA?  No, no gracias. SEGURO? No, no, te lo juro!
Jo vaig anar a ”SERVIR A LA PATRIA”  perquè era obligatori i sense massa amor. No m’havien ensenyat a estimar-la. Allò era forçat i no tenies més collons que acotar el cap i anar. Encara que podia haver-me declarat “OBJECTOR”.
¿Qué tiene Tarantino que no tenga yo?
El director ha conseguido que millones de espectadores le acepten un lenguaje personal y absolutamente provocador
"Érase una vez en Hollywood" es un centra todo su potencial en el duelo interpretativo Di Caprio/Brad Pitt
Esta es la pregunta que se deben estar haciendo desde hace años centenares de directores de cine de todo el mundo. ¿Por qué el puñetero Tarantino puede meter en una película a un Leonardo di Caprio fondón flambeando a una hippy con un lanzallamas y la gente en vez de escandalizarse convierte las salas en un mar de aplausos y de risas?.
L’art nou, la nova ciència
La exposició s’inaugurarà el  divendres 6 de setembre a les 20’00 h i es podrà veure fins el 27 d'aquest mateix mes en Fundación Mutua Levante, Plaça d’Espanya, nº 15, de dilluns a dissabte de 10’00 a 14’00 i de 18’00 a 21’00 h
El temps que transcorre des de la construcció de la Tour Eiffel a l’Exposició Universal de París de 1889 i l’esclat de la Primera Guerra Mundial, amb l’ús del gas mostassa i la nova tecnologia de guerra, serà l’interval acordat pels historiadors per a classificar on es va desenvolupar un art nou que a Espanya s’anomenarà Modernisme.
Orso
¿Qué inescrutable camino etimológico ha seguido la tonyina en escabeche para acabar denominándose como el plantígrado que puebla bosques, hielos y montañas?
En los valles del Serpis cuando alguien habla de orso y no se refiere al plantígrado de cabeza grande, ojos pequeños y cola corta, conocido en castellano como oso, en catalán como ós y orso en italiano. ¿Tendrá algo que ver con las relaciones linguo-palatales que establecieron los/las aborígenes alcoyanos con los fascistas de la División Littorio, que ocuparon Alcoy tras la guerra?  A lo que íbamos.
Lo último
Imperenne
Imperenne es uno de los raros ejemplos de palabra cuántica en el idioma alcoyano
La lengua alcoyana, cual adolescente rebelde, es muy de saltarse las reglas ortográficas y gramaticales a su antojo. Un ejemplo es la palabra imperenne que pese a llevar el prefijo im delante de perenne, lo que en cualquier otra parte del mundo significaría lo contrario de perenne, es decir: caduco, perecedero, pasajero (pero no de vehículo), transitorio, etc. significa justo lo contrario. Algo que es más duradero que lo perpetuo, lo eterno, lo inagotable, lo que no tiene fin.
Alcoi: estampes i opinions a l’inici del segle XX
Tots els detalls d'una crònica anomenada “Desde Alcoy”, publicada en la portada del desaparegut diari 'El día', de Madrid
Als alcoians ens agrada la crítica, xafardejar, opinar de qualsevol tema, ja siga local, nacional o internacional. Supose que serà una de les conseqüències de viure a un lloc que, ho vulguem o no, és híbrid de poble i ciutat.Este costum sempre ha estat present gràcies als altaveus que han permès que es canalitzara l’opinió pública alcoiana. Està, per exemple, la premsa escrita de paper, cada vegada més malalta però amb una secció que mai morirà: les cartes al director.  Recorde que, quan era menut, llegia amb interès i certa perplexitat les cartes que rebia el director del Ciudad. Com podia la gent saber de tantes coses?
Jaciments arqueològics al voltant d’Alcoi per a un estudiant d’història
foto cedida per: José Miró Segura
Amb el més de Setembre ja en marxa, es podem parar a pensar el que la nostra ciutat ens ha pogut aportar durant l’estiu. Per a un estudiant d’història, durant els anys de la carrera, és important que vaja agafant experiència dins dels àmbits cap on vol portar la seua vida acadèmica, hui vinc a parlar de l’arqueologia, una font molt important per a l’elaboració de la història i que a les nostres comarques hi ha una gran abundància de jaciments i llocs d’aquesta matèria per a poder fonamentar l’estudi històric.
La merdeta
El concepto engloba a un sector de alcoyanos de clase baja o media cuya única aspiración en la vida es ser admitido en las filas del puntet
Grupo de integrantes de la merdeta tomando la fresca en la calle San Lorenzo
Bajo este insultante concepto se incluye a un singular segmento de la población alcoyana de clase baja o de clase media cuya única aspiración en la vida es ser admitido en las filas del puntet. Estos especialistas en el quiero y no puedo son capaces de destrozar sus economías familiares y de vivir en una continua mentira con tal de acercarse a los oropeles de esa rancia aristocracia alcoyana en lo que uno no es nadie si no ha arruinado un par de centenarias empresas textiles.
Microcoraeta psicolingüística XXXII
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Ay, me he rebanado los sesos!!!
- Ay, me he rebanado los sesos!!! Traducció: (Ai, m’he debanat el cervell) Doncs sí, Conxín Miralles i Esplugues de Llobregat, s’ha pogut quedar sense cervell, o quasi. Qui ens ho havia de dir! Si se ha «rebanado los sesos», doncs almenys un tros li’n deu faltar, segur. I tot perquè resta, quasi tres hores i mitja, buscant als calaixos de l’armari de lluna que té a la seua habitació, els calçotets de Jaume Jordi, el seu marit.
Ora et labora
Abans d’anar a Barna  em vaig posar a  treballar  en l’ambientació de la pel·lícula “HECTOR”. No guanyava diners, però  em sentia lliure
Este matí he anat a la Tresoreria  General de la Seguretat Social  a demanar un informe de la meua  vida laboral. Hui és 9 d’Agost, no hi havia gent i a més un amic que treballa allí al veure’m,  m’ ha atès de seguida.  Jo li he dit que segurament  seria un bon taco de folis. I efectivament han sigut 56 fulls. En eixe centímetre de gruix estava tota la meua “vida laboral” He aparegut en situació d’alta 14.910 dies:  40 anys, 9 mesos i 27 dies. Després  diu que he estat en pluriactivitat durant 2.048 dies. I que el total de dies computables per a prestacions econòmiques es de  12.862 dies: 35 anys, 2 mesos i 20 dies. Em sorprenc al vore que quasi tots eixos anys  els he acumulat fent el meu treball com actor. Eixe ofici que tant em fascinava quan era un xiquet i del que encara continue aprenent. Vaig al principi de l’historial.
Javier Llopis

Más allá de la fachada de la Casa del Pavo hay todo un mundo. Mientras los turistas se aprietan en la acera de San Nicolás para hacerle fotos a este histórico edificio, en su interior se produce un viaje en el tiempo. Paco Grau nos pasea con sus fotografías por los rincones de la gran joya del modernismo alcoyano, por un universo de detalles en el que está omnipresente la huella del pintor Fernando Cabrera y la marca de su inmenso legado.