Hierro
Una microressenya de Pep Jordà - Hierro (Jorge Coira, 2019)
Lectura fácil
Ressenya sobre el llibre 'Lectura Fácil' de Cristina Morales. Editorial: Anagrama
 
Destacados
Kansas, Alcoi o quan a Santa Rosa hi havia ianquis
Una aproximació a l’estada del primers habitants de la Colònia d’Aviació a Alcoi
Fins a meitat dels any seixanta del segle passat, els alcoians podien gaudir d'un espectacle únic a la ciutat: veure ianquis passejant pel barri de Santa Rosa. Al costat dels aborígens, baixets i ennegrits, aquells tipus, alts i rossos, oferien una particular nota d'exotisme que subratllava la diferència entre els amos de món i els habitants d'un país que començava a sortir del subdesenvolupament.
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents

Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l'inici de l'estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d'Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.

Microcoraeta psicolingüística XXX
Les millors expressions alcoianes de sempre en cristiano de toda la vida. Avui: Hacer más miedo que una pedregada
- Hace más miedo que una pedregada. Traducció (Fa més por que una pedregada). Quan a Jaime Corte y Jiménez de la Matanza, natural de Terol «también existe» i que ja fa un bon muntó d’anys que viu en la Vall del  riu Serpis, li toca cabo d’esquadra cristiana en la seua filà, i la sogra es posa a tremolar, perquè creu, la senyó Concepció Blanes, que poden  ocórrer fets luctuosos i de molt difícil reparació: «Ai, pos sí. Si al meu gendre li donen el cabo, que s’apreparen. Jo no vull dir res, però..., que s’apreparen. Si està loco com una amoto.
Eixos penjats que escriuen
...tots aquests que no paren de xerrar, els uns amb els altres, sense fer-se cap fotografia ni consultar el telèfon, que són, que pretenen, què hi fan, en aquest món?
Acabe d’arribar d’un viatge que m’ha dut a L’Ametlla de Mar, una deliciosa localitat de les Terres de l’Ebre, al Principat. Allí ens vam aplegar un bon grapat de professionals i aficionats a l’escriptura per presentar-hi un llibre de relats de creació col·lectiva, el títol del qual en recomana la lectura a la vora del mar.
Tapó de bassa
Metáfora cruel que usamos los alcoyanos para describir a los hombres bajitos
Mickey Rooney no levantaba un palmo del suelo y es un clásico de Hollywood
Metáfora inusualmente cruel y despectiva que usamos los alcoyanos para describir a hombres bajitos pero con una constitución física muy robusta. La comparación no es gratuita: el tapón de una balsa (de riego o de una piscina municipal) es un elemento de gran solidez cuya principal función en esta vida es evitar que se escape el agua por el agujero.
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d'agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l'amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors ("eixos penjats que escriuen", segons la gràfica definició de l'autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d'escriptors en un restaurant d'Altea ("¡Ah, ésos de la poesía!", en castellà, no per casualitat) és, efectivament, un símptoma molt significatiu de mal dels nostres dies, però no sempre s'expressa de manera tan clara.
Papers!
Amb els majors sent un poc el mateix, sempre estan,  amb un paper en blanc
Foto: IvánMR
Veig  gent major pel carrer. Són com els actors secundaris d’una bona  pel·lícula. Sembla que sempre estan ahí, fent el seu paper.  Pense en la redacció d’un diari, entra el protagonista a parlar amb el director d’una cosa molt important i passa pel mig d’una una llarga oficina  plena de taules, ordinadors, telèfons sonant i gent amb una activitat  frenètica. No són periodistes són els secundaris, pareix que sempre estan ahí, dia i nit, sí, sembla que no són actors, viuen en el diari, eixos són els bons secundaris.
Lo último
Aquel terrible verano del 94
El gran incendio de Mariola, del que se cumplen 25 años, fue una patética demostración de incompetencia y de falta de previsión en la que nada funcionó cómo debía de funcionar
Una monumental fotografía de Juani Ruz, tomada en Alfafara, resume perfectamente aquellos días de fuego
En este mundo hay pocos espectáculos más tristes y siniestros que el de mirar al horizonte y ver una inmensa columna de humo negro saliendo de una sierra. Aquel terrible verano de 1994 los habitantes de estas comarcas vivimos durante días acogotados por este paisaje de fuego y de destrucción. El gran incendio de Mariola fue –además de una catástrofe con 5 muertos y 10.000 hectáreas quemadas- una patética demostración de incompetencia institucional y de falta de previsión. Nada funcionó cómo debía de funcionar durante aquellas tristes jornadas de dolor y rabia de las que ahora se cumple un cuarto de siglo.
El Petroli vist des dels Estats Units
Un acurat treball sobre la repercussió que els successos del Petroli van tindre als mitjans de comunicació dels Estats Units
Muntatge: Xavi Cortés
Si açò fóra un article amic de les frases fetes i els efectismes, afirmaria sense dubtar que el Petroli és d’eixos esdeveniments històrics que defineixen el caràcter de la nostra ciutat. I en part és cert: des de juliol de 1873 –l’any dels tràgics successos– fins la guerra civil espanyola, moviment obrer i anarquisme van ser sinònims als carrers i fàbriques alcoianes. Després, com tots sabem, les idees de Bakunin i companyia es van evaporar i es convertiren en un no rés. Què pensaria un anarquista involucrat en el Petroli de les dos dècades de govern socialista a Alcoi? Comprendria la hegemonia del Partit Popular durant els inicis del segle XXI? Segurament el nostre violent anarquista no s’ho acabaria de creure.
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac

En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l'atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l'especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.

· · ·

Encara una conquista més: el doble sentit, la metàfora. Nou terreny comú en el camí d'eixamplar horitzons de significat, imatges mentals, idees i conceptes: la petita llàntia d'un mot que il·lumina zones fosques, que desentranya l'ocult. La impossibilitat d'avançar per un atzucac.
Garibaldino
Un curioso sustantivo alcoyano que relaciona la gamba común con los soldados voluntarios que lucharon por la unidad de Italia
Dícese de los soldados voluntarios que lucharon en las tres guerras por la  independencia y unidad de Italia al mando de Giuseppe Garibaldi (Niza, 1807-Caprera, 1882) En Alcoy además es la denominación oficial que reciben las gambas con gabardina, tapa muy popular en el estado español, tanto como la corrupción o la sequía. La pregunta es: ¿Cómo se llegó en esta ciudad de la independencia italiana a la gamba rebozada?
Banda de música de la Creu Roja (Alcoi 1919 – 1931)
La mostra s’inaugurarà el proper divendres 12 de juliol a les 20’00 h i es pot veure fins el 31 de juliol en Fundación Mutua Levante, Plaça d’Espanya, nº 15
Aquest any s’acompleixen cent anys de la creació de la banda de Música de la Creu Roja. En 1905 es va fundar la banda de música lírico Moderna que es va nodrir principalment de músics de la banda de la Sociedad del Trabajo. Més tard, en l’estiu de 1919 va ingressar en la Delegació de la Creu Roja d’Alcoi, formant-se la seua banda de música. D’ençà,  aquesta formació començaria la seua llavor musical, compromesa amb les accions humanitàries i de voluntariat.
Un tren anomenat Xitxarra
Amb motiu del 50 aniversari de la desaparició del tren Alcoi - Gandia, Tipografia La Moderna us ofereix aquest article publicat per primera vegada l'any 2015
Aigua, vapor i carbó Fins el segle XIX l’aigua havia sigut l’únic mitjà d’energia eficaç per a l’activitat industrial. L’aigua era un actiu motor d’industrialització però tenia un inconvenient. En algunes zones, com Alcoi, era un bé escàs i en determinades èpoques de l’any els rius no disposaven del suficient cabal per moure les màquines. L’aparició del vapor va suposar un alleugeriment del problema. Però sense carbó no hi havia combustió i sense combustió no hi havia una força capaç de mantindre les màquines de vapor a ple rendiment. És per això que, durant algun temps, carbó i industrialització es van convertir en sinònim de progrés. Un progrés al que aspiraven enclavaments industrials com Alcoi. La ciutat necessitava  carbó a més d’un transport ràpid que permetera l’entrada de les matèries primeres per a la indústria.
Javier Llopis

Es como hacer un viaje hacia atrás en el tiempo, en el que se nos permite ver cómo sería la costa mediterránea española si no hubiera sufrido el proceso de depredación del hormigón y del turismo de masas. Es Menorca; un mundo sutil de mar y de rocas, que por algún extraño milagro ha permanecido al margen de los furores urbanísticos. Paco Grau nos cuenta su versión de las luces y de las sombras de este singular paisaje, el fotógrafo hace un recorrido pdersonal por algunos de los más bellos rincones de una isla que se mantiene a lo largo del paso del tiempo como un perfecto ejemplo de paisaje mediterráneo.