On posarem al Sant Roc que no el caguen les mosques?, és una pregunta/dita popular alcoiana que sembla un relat curt i que s’utilitza en zones del País amb versions com: Aon clavem Sant Roc que no el caguen les mosques?, o A on posarem el sant, que no el caguen les mosques?   Segons els […]

Como gente formal y educada que son, los alcoyanos disponen de un complejo y detallado sistema de normas de cortesía que rigen su actividad social. Uno de los momentos culminantes de este conjunto de relaciones interpersonales es la denominada visita formal. Debemos entender la visita como el acto por el que un alcoyano (o un […]

Si cotxà – a Alcoi – és la quantitat de persones que caben en un vehicle de quatre o més rodes i muntonà el nombre indeterminat d’humans o coses amuntegades de qualsevol manera, la sarnatxà ve a ser l’equivalent en qüestions mercantils alimentàries. Dit d’una altra manera sarnatxà seria la quantitat de queviures que caben […]

Aclariment previ. La bata de l’expressió que tot seguit analitzarem no es refereix a la peça de vestir folgada, amb mànigues i oberta per davant, que es fa servir sovint per estar a casa i, habitualment, per baixar la brossa. La bata a la qual ens referim és la tercera persona del singular del present […]

“A qui mai ha portat bragues les costures li fan llagues” és una dita popular alcoiana que també ho és d’altres zones de l’àmbit lingüístic catalanoparlant, castellà i fins i tot italià. Totes tenen el mateix sentit però es presenten amb xicotetes variacions. Exemple: “Qui no està acostumat a bragues, les costures li fan llagues”, […]

En un lado están las decisiones meditadas, tomadas con serenidad después de analizar los pros y los contras de cualquier asunto complejo. Justo en el extremo opuesto, está la alcoyanísima rabotà; una acción precipitada, fruto del cabreo, del disgusto o del subidón de los niveles de mala leche. Uno de los rasgos diferenciales de la […]

Castellà, tant en gènere masculí com femení, és una paraula alcoiana que va  gaudir de la seva època d’esplendor entre els anys quaranta i setanta del segle passat.  Contràriament al que es pot pensar, l’adjectiu no s’emprava per designar els natius de Castella (almenys no exclusivament) ni la llengua que es parlava a eixe territori, […]

El Swinging London de los años sesenta le legó al mundo de la moda la emblemática minifalda. Los raperos del Bronx nos trajeron los pantalones cagados, una prenda de gran comodidad que puso en valor la humilde gomilla del calzoncillo. La película “Rebecca” de Alfred Hitchcock convirtió en complemento imprescindible para cualquier mujer esa sutil […]

“Quants que en manté la farina” és una expressió d’ús comú a l’espai lingüístic català que depenent d’on és pronuncie té algunes xicotetes variacions. A Catalunya, per exemple, es diu: “A quants manté la farina i ella fina que fina”, al País Valencià «Quants ne manté la farina, i ella fina que fina!” i al […]

“Falangistes mateu-me” és una interpel·lació imperativa alcoiana de caràcter imprecatiu que conté una important singularitat, a saber: el  desig de que algú patisca mal que caracteritza tota imprecació no és contra un altre/altra, sinó contra una/un mateix. Tot i la singularitat, no és tracta d’un cas aïllat, de fet hi ha multitud d’exemples similars arreu […]

Els collons vint-i-u o els collons a seques és una expressió alcoiana que s’utilitza habitualment per refusar o negar alguna cosa que s’acaba de dir. Exemple: Te’n vens demà a les cinc del matí al Benicadell? Els collons. Què no em faràs per sopar uns escargots à la bourguignonne? Els collons vint-i-u! Què no farem […]

Encara que a primera vista semble una tautologia més gran que el castell de Barxell; en realitat mirar a vore és una expressió alcoiana que fila prim en l’aspecte visual de parar atenció. Un exemple. Imaginen una dona que està a punt d’eixir de casa un dia ennuvolat i que té por que se li […]