En el somni de Vicent Mataix tres xiquets pescaven a la vora  d’un  riu. De l’ham del primer penjava una truita, del segon  una  sabata i quan anava a esbrinar el trofeu del tercer la seua  dona  el deixondí.

Anys arrere, quan el barri encara era viu i l’Oficina de Rehabilitació no existia, Manel Peris acudia amb els seus amics a les bodegues de got i navaixa que pul·lulaven onsevol. Era habitual trobar colles de gitanos amb una guitarra i compartir amb ells beguda i taula.Tot el costellar de carrers que abocaven a Ambaixador […]

A mig trajecte de l’Oficina de Rehabilitació on treballava Manel Peris i l’Ajuntament, en el cor d’un barri quasibé desert, penjava el cartell de la botiga «CARN EQUINA». Segut a la porta, tot esperant la minsa clientela que adquiria bistecs de cavall -«burra vella», pensava el funcionari entrellucant les llenques de carn vermella que penjaven […]

Fa fred! Ajaguda al meu llit, m’estire els llençols fins la barbeta i mire per la finestra. Quan el vent fresc de l’hivern alça les cortinetes, veig un cel blau i ras, preciós. M’agrada tant mirar el cel! També m’agraden molt els núvols: blancs i esponjosos, morats i estiregassats, rojos i terribles… Però allò que […]

Pinxo irredempt, Pep Casanova i Antich, de malnom el Teuladí, així, com si es tractés d’un professional del crim, arrapa tot el que pot. I quan diem arrapa, volem dir això. Justament això. Que viu pendent de les senyoretes que, assegudes als tamborets dels bars, conversen en vesprades interminables, posant oli i gust a les […]

Hola bona nit. El meu nom és Rossana i soc una alcoiana addicta. En primer lloc vull agrair-vos l’assistència a aquesta primera sessió d’Alcoians Anònims una associació sense ànim de lucre formada per persones amb un desig compartit: curar-se del vici de l’alcoianía.

Quan a les vuit quaranta-cinc [14:45 hora local] el primer del avions s’estavella contra la torre situada més al nord, cap de les tres dones que ocupen l’habitació 209 de la planta de medicina interna s’adona del que passa a la pantalla.

-Santa Desvergüenza- Gris era un agregado. Gris era infeliz porque era célibe, porque tenía más de cuarenta años, porque no tenía trabajo y sobre todo, porque vivía con su familia: una abuela adicta al sacerdote, una madre adicta al tranxilium y una perra castrada adicta a los embarazos psicológicos.

-T’he dit, una i mil vegades, que amb els meus diners faig el que em ve de gust! Ho entens, o és que ets una mica curt de gambals? Fes un esforç, home…Sé que t’ha de costar una mica, però intenta-ho, cagondena!!! -Li diu, un tant seriosa i esverada, i amb el to pujat de […]

La platja no és una d’eixes platges que s’anuncien als fullets de les agencies de viatges. No hi ha cap palmera tombada pel vent. L’aigua lluny de ser cristal•lina sembla un suc de bledes. L’arena és grossa i negra. A una banda hi ha una siderúrgia, a l’altra un col•lector pudent i, per tot arreu, […]

-Ja no ho ajorne més. De hui no passa. Saps? Açò no pot ser, ja. A la vesprada me’n vaig a l’acadèmia i m’apunte al curs d’anglès per als que comencen. Bé, ja en sé una mica, jo, perquè és la cinquena vegada que ho intente i, per tant, ja en tinc de coneixements bàsics […]

Verano. 3 de julio. Una playa en cualquier lugar del Mediterráneo. O en el Cantábrico o ¿qué más da dónde sea? Como en la canción de “Eva María”, me voy a la playa con mi bikini de rayas, pero en este caso no llevo la maleta de piel.